Dones i miralls

     —Des de ben petita m’he vist tots els defectes —em diu, amb un somriure tranquili·litzador i madur—. Les cuixes massa gruixudes, la panxa massa prominent, les galtes massa pigallades; quan vaig créixer els pits es van tornar massa grossos, i més tard, els braços, massa flàccids. Vaig aprendre a evitar els miralls o, si no tenia més remei, a mirar només el que hi havia per sota el coll, com si jo —el meu cap— no tingués res a veure amb aquell cúmul d’imperfeccions —el meu cos. Tot això va deixar de passar de cop a les sis de la tarda de dimarts, dia tretze de novembre de l’any dos mil u. Aquella tarda quan ell va venir al llit, on jo em passava moltes hores tontes, es va estirar al meu costat, em va passar el braç dret per sota el cap i va emmotllar  la mà esquerra sobre el meu genoll dret. Es va quedar així, ben quiet, i aviat es va adormir, i tot era natural i rodó: les seves mans en el seu lloc de repòs, el meu cap buit de tots els brunzits i el meu cos irreversiblement eteri i perfecte. Les meves cuixes van esdevenir elegants, els meus pits es van convertir en obres d’art i els meus braços van parar de moure’s senzillament perquè moure’s i fugir i tenir por ja no tenia cap sentit. Aquella tarda vaig saber que, reflectida en el mirall dels seus somnis, jo sempre seria la dona més bonica del món.

     Quan acaba me la miro de veritat, sense vergonya ni llàstima, i haig de reconèixer que té raó: darrere de totes les seves imperfeccions, hi ha la dona més bonica del món.