CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

diumenge, 26 de gener de 2014

Sentir com cauen les fulles

He sentit com queia. No he estat prou ràpida per veure-ho, però l'he sentida. He tancat els ulls i he imaginat la seva caiguda en espirals, primer molt lentes, després cada cop més ràpides, fins que ha tocat terra i s’ha quedat immòbil, sense respirar.

Primera escena
Estic adormida. Desperto en un edifici que sembla un museu i ell em té agafada per les espatlles. Quasi em fa mal de fort que m’agafa. A pas de vals, cada vegada més accelerat, em porta d’una sala a l’altra. Em deixo portar, no tinc forces per fer-lo parar. Al meu voltant giren parets plenes de fotografies animades. Puc enfocar, per una fracció de segon, una que ocupa tota la paret. Representa una dona amb cabells llargs que corre per dins d’un bosc. Sembla perduda. Sembla espantada. No és una fotografia estàtica, la dona corre de veritat. Cap a mi. Però jo no puc parar, encara que ho vull fer. També hi ha taules que giren. Estan cobertes de fotos de roses que parpellegen. Com gotes de sang que respiren. Estic marejada i li demano que s’aturi, que vull mirar les fotos. No tenim temps, estimada, em diu, amb un somriure càlid i sense afluixar els braços. La gent passa pel costat mirant les parets i les taules, parlant entre ells amb unes veus que no puc sentir. Sembla que ells tampoc no ens veuen. Estem perduts en una altra dimensió, sobreposada a la seva.

Segona escena
No tenim temps, estimada, encara ens queden moltíssimes sales per veure. I d’alguna manera irracional sé que el museu és ell, que les fotos són ell, i que mai no em deixarà prou temps per conèixer-lo, per veure’l. Mai no podré parar-me en el passat perquè el futur m’arrossega despietadament i alegrement. Malgrat el ball, la música i l’abraçada de l’home estimat,  tinc por.

Tercera escena
Obro el ulls. Torno a estar al mig del bosc i el sol m’encega. Escolto. Estic sola. Aquesta vegada la veig: és daurada i cau en piruetes àmplies, a poc a poc, tal com l’havia somiada. I la sento. Sento la seva dansa a través de l’aire de tardor. Sento la seva tristesa. Sento la seva plenitud. La fulla cau i jo l’estic escoltant.