CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

dijous, 19 de desembre de 2013

L'orquídia

El primer que feia en arribar a la feina era ruixar l’orquídia. A l’oficina no li havien durat mai més de tres o quatre setmanes i ella no en sabia la causa. Es limitava a comprar-ne una altra quan l’anterior semblava morta. Sempre se la veia correcta, pulcra, intel·ligent i amb una guspira d’ironia als ulls. Els subordinats li tenien respecte, els clients se sentien respectats i els gestors buscaven el seu respecte amb cautela. Quan feia un bon negoci, donava les gràcies i ho celebrava amb el marit. Quan fallava, reconeixia els errors i ho explicava als fills. Era una dona quasi perfecta.
El primer que feia en arribar a casa també era ruixar l’orquídia. Aquesta feia més de cinc anys que la tenia: les fulles no s’assecaven mai i fins i tot alguna vegada havia tornat a florir. Després es treia el vestit de dues peces fet a mida, es desfeia el recollit i els llavis se li afluixaven en un somriure de veritat. Encara que volia fer-ho, no sabia gaire com petonejar els fills o com abraçar el seu home. El que sabia era cuinar-los plats que a vegades es cremaven, fer-los riure amb acudits increïblement dolents, plorar d’amagat quan els sentia tristos i distants i fer-los sortir a la terrassa per veure les primeres orenetes a la primavera. Era una dona molt imperfecta.

Un dia va descobrir el misteri de l’orquídia. A la de l’oficina la tenia dins d’un test preciós, de color negre, en perfecta harmonia amb el disseny del mobiliari i dels seus vestits cars. A la de casa encara la tenia en el mateix test en què l'havia comprat, un senzill test de plàstic transparent. I ella, la dona perfectament imperfecta, va descobrir amb estupor que les arrels de les orquídies necessiten la mateixa llum que les fulles. Si no la tenen, es moren.