L'orquídia

El primer que feia en arribar a la feina era ruixar l’orquídia. A l’oficina no li havien durat mai més de tres o quatre setmanes i ella no en sabia la causa. Es limitava a comprar-ne una altra quan l’anterior semblava morta. Sempre se la veia correcta, pulcra, intel·ligent i amb una guspira d’ironia als ulls. Els subordinats li tenien respecte, els clients se sentien respectats i els gestors buscaven el seu respecte amb cautela. Quan feia un bon negoci, donava les gràcies i ho celebrava amb el marit. Quan fallava, reconeixia els errors i ho explicava als fills. Era una dona quasi perfecta.

El primer que feia en arribar a casa també era ruixar l’orquídia. Aquesta feia més de cinc anys que la tenia: les fulles no s’assecaven mai i fins i tot alguna vegada havia tornat a florir. Després es treia el vestit de dues peces fet a mida, es desfeia el recollit i els llavis se li afluixaven en un somriure de veritat. Encara que volia fer-ho, no sabia gaire com petonejar els fills o com abraçar el seu home. El que sabia era cuinar-los plats que a vegades es cremaven, fer-los riure amb acudits increïblement dolents, plorar d’amagat quan els sentia tristos i distants i fer-los sortir a la terrassa per veure les primeres orenetes a la primavera. Era una dona molt imperfecta.

Un dia va descobrir el misteri de l’orquídia. A la de l’oficina la tenia dins d’un test preciós, de color negre, en perfecta harmonia amb el disseny del mobiliari i dels seus vestits cars. A la de casa encara la tenia en el mateix test en què l'havia comprat, un senzill test de plàstic transparent. I ella, la dona perfectament imperfecta, va descobrir amb estupor que les arrels de les orquídies necessiten la mateixa llum que les fulles. Si no la tenen, es moren.