dimarts, 14 de gener de 2014

L'assaig

No feia gaire que havien vingut a viure en aquella residència de gent gran i encara no hi estaven acostumats. Ella perdia sovint els estreps perquè no trobava una cambra de manteniment que no estigués ocupada per algú altre. Ell s’amagava darrere dels fulls de diaris conservats com a peces de museu i, endormiscat entremig dels records, deixava que el temps passés sense posar-hi traves. En aquell temps era habitual que tothom prengués les medecines que els mantenien l’aparença jove i saludable. Així i tot, n’hi havia alguns que no les prenien, potser perquè se n’oblidaven, potser perquè conscientment havien decidit que no volien continuar sent joves. Pels passadissos podies trobar cares lluents sense cap arruga o caps calbs on només els ulls semblaven encara vius. Tots duien la mateixa capa blanca que els alimentava i els protegia de fred, calor i dolor. La majoria voltaven els dos-cents anys, el límit que la ciència havia decidit per mantenir funcional la consciència de ser vius.
El lloc era horrible, copiat de pel·lícules antigues, de quan els residents havien estat joves de veritat: sol, gespa, bancs, arbres, habitacions grans amb mobles clars, totes iguals, sempre plenes de gent que no trobaven la seva o que senzillament buscaven alguna cosa que ja no recordaven què era. L’única cosa agradable era el llac. Un llac blau, perfecte, amb prats al costat i barques a sobre, on la gent podia triar la manera de morir-se. Era l’última diversió que se’ls permetia.
Ells no van esperar gaire estona. De seguida que van poder, van llogar una barca per a dos i van decidir que ho farien d’aquesta manera, junts, al mateix moment, sobre l’aigua i voltats de silenci. Aquell matí, assolellat i plàcid, com tots, tenien previst fer l’assaig. Tot havia de sortir perfecte. No podien de cap manera pertorbar els altres residents. Per tant van caminar fins al petit port, van agafar la barca i ell s’hi va enfilar. L’espai però era reduït i, en veure que tindrien problemes per cabre-hi tots dos estirats, l’un al costat de l’altre, van haver de provar-ho de diferents maneres. Ja no eren gaire àgils i van acabar enfadats per no trobar la posició adequada. S’estaven discutint i provant diferents postures quan, en un moment de ràbia i descuit, un d’ells es va morir. De veritat. Sense avisar. Per sort, a dins de la barca. L’altre es va quedar a terra, mirant-lo sense entendre res. Dos-cents anys d’assaig per fallar l’última escena.

Com que les llàgrimes ja no naixien en aquells ulls secs des de feia molt de temps, el supervivent va començar a riure, baixet, avergonyit, vençut, sacsejant a poc a poc tota aquella càrrega feixuga de pell ja morta que li embolcallava l’ànima.