CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

dimarts, 4 de febrer de 2014

Sobre caçadors, brokers, llops i altres desgràcies

Al mig del caminoi que em fa companyía cada matí, arrecerat entre pins i esparregueres, hi ha sang fresca. Aixeco els ulls i segueixo el rastre de branques trencades i terra remoguda que es perd dins del bosc, allà on no arriba mai el sol. No hi puc passar per sobre i tampoc pel costat. No hi ha prou espai per passar sense trepitjar les petjades de la mort. Tinc l’estómac revolt i les cames em tremolen, confoses i porugues. Haig de tornar? Haig de continuar?

La nit passada vaig veure una pel·lícula que exposava a la mirada pública les gràcies i les desgràcies dels usuaris del Wall Street. Les desgràcies no semblaven gaire diferents de les de qualsevol de nosaltres: solitud, inseguretat, fracàs, ignorància. El que em va espantar però va ser la gràcia que aquesta gent intentaven fer, la compassió que provaven –i aconseguien– atreure, del públic que va al cine, dels lectors que llegeixen el llibre, dels amics i enemics, d’ells mateixos. En el seu món de drogues sintètiques i metafòriques (amor comprat, amistat obligada, fidelitat al mal) aquesta gent no em fa por. No canviaria pas el seu món fictici pel meu. El que sí que em fa por són el director de la pel·lícula, l’editor del llibre, el petit i ridícul empresari que ven samarretes amb eslògans del Llop de Wall Street, els homes que el detesten en públic però l’admiren en secret per les noies guapes i els cotxes luxosos, les dones que giren la mirada amb fàstic però envegen inconfessablement els diamants, els iots i els restaurants cars. El que em fa por són els nostres instints, comuns amb els del llop, les nostres debilitats sornegueres i camuflades darrere rialles simpatitzants i innocències fingides. El que em fa por són els caçadors primitius que encara viuen dins nostre. En tots nosaltres. Disfressats d’àvies o de robin hood-s o de caputxetes vermelles. Però sempre desperts. Sempre a l’aguait. Sempre ensumant les petjades de sang calenta.


Me’n torno cap al poble. De cop els ossos em pesen molt i em costa caminar dreta. El sol sembla avergonyit i trist darrere els pins immutables. Just abans d’agafar el cotxe, a la rotonda principal, sobre la gespa ben tallada, veig la parella d’ocells blancs amb llargues potes grogues que havien desaparegut abans del desembre. No sé com es diuen. Tampoc no sé si són els mateixos de l’any passat. Però són blancs, caminen amb passes exageradament rítmiques i sembla que em volen explicar alguna cosa divertida. Entremig de cotxes i núvols i persones amb presses. M’assec al cotxe, aixeco els ulls i torno a veure el món. Comença un nou dia.