CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

diumenge, 23 de febrer de 2014

Al mercat

Travesso el pont i quasi m’oblido d’on vaig: el riu és ample i lluminós, el cel l’amanyaga generosament, una parella d’ànecs obren noves rutes fluvials i els arbres nus descansen a la vora de les aigües on la seva imatge es torna transparent i càlida. El món és bonic i qualsevol feina pot esperar.

Un grunyit rovellat em desperta: No es pot passar per aquí... rondina un home, no tan vell com la seva veu, mirant cap a una parella vestida amb roba àrab, que passa alegrement per una drecera feta ja fa molt de temps enmig de la gespa pansida. Ella porta el cap tapat i ell, unes ulleres amb muntura blanca. Es donen la mà i, per sort, no han sentit el iaio que porta a passeig el seu mal humor de cada dia. Avui van junts al mercat i el sol es reflecteix en els seus ulls negres.

Dues dones, segurament mare i filla, remenen la roba interior de colors llampants sota la mirada perduda de l’home jove que sosté les bosses. Mira, mare, aquest biquini, fa molt per a tu, diu la jove, ensenyant unes peces de color marró i enviant un petó cap al noi que ni la veu. La mare fa un somriure petit, agafa el biquini marró i l’amaga discretament sota la pila de roba. Els ulls li brillen quan aconsegueix atrapar-ne un altre de taronja, amb els marges verds. Qui sap si se’l quedarà...

La família de gitanos, mudats amb roba de diumenge, camina pel mig del carrer: ell amb ulleres fines i traient pit, ella aguantant la respiració dins de la faldilla acabada de planxar, el nen amb galtes vermelles donant les mans als dos. Miren dissimuladament a una banda i a l’altra, buscant amics i familiars, més que roba i fruita. Aviat es trobaran amb els cosins, igual de mudats, i aniran a fer uns xurros amb xocolata a la paradeta del final del passeig, parlant en veu baixa i escollint paraules que sonin serioses i importants.

Davant meu, la dona de cabells platinats que porta dues bosses iguals, una a cada mà, amb dues cebes, dos plàtans, dos alls, dues tomates i una cosa petita embolicada amb paper d’alumini, camina decididament cap a la sortida. Els cabells no li dissimulen l’edat però el pas és àgil i les cames esveltes, i estic segura que fa aquest mateix camí cada diumenge, segurament sola.

El mercat s’emplena massa ràpid de persones i veus, la majoria sense pressa, algunes felices i d’altres buscant la felicitat d’un matí assolellat i fora dels espais tancats. Faig cap al riu un altre cop. I de nou, m’enganxo als reflexos de l’aigua mandrosa i perfecta. Entre el riu i el cel, em perdo com a persona i em trobo com a ocell.