CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

divendres, 6 de desembre de 2013

Compartir

Van coincidir a la sala d’espera del metge que les havia operat. Totes dues anaven acompanyades dels seus homes. No es van dir res més, després del bon dia. Però s’havien estat estudiant l’una a l’altra amb mirades furtives i encuriosides. A les sales d’espera dels metges la gent no fa amics: la gent fa veure que pateix molt, o fa veure que no pateix gens, o fa veure que té una vida perfecta amb una parella perfecta. La gent que, obligada a restar tancada en una habitació de l’hospital, va amb la camisa mal cordada i ensenyant les cames massa blanques i les pors més ridícules sense cap vergonya, i que, a casa seva o a la feina, crida i fa por, a les sales d’espera dels metges es torna tancada i lliscant. No pregunten amb interès, sinó per fer passar l’estona. No es queixen per por, sinó per semblar empàtics. No dissimulen les seves desgràcies per respecte, sinó per vergonya. A les sales d’espera dels metges no es fan amics.
En sortir de la clínica, a poc a poc i repenjada en el braç del seu home, la més jove va sentir la porta del cotxe que s’obria al costat i l’altra dona, amb una cara diferent, com si s’hagués desmaquillat, li va fer un gest perquè se li acostés. Van parlar potser tres minuts, llargs i plens de tendresa. Com si s’haguessin conegut de tota la vida. Les dues necessitaven compartir la por i les il·lusions i tornar a ser només dones, sense operacions, sense malalties, sense necessitat de semblar el que no se sentien.

A les sales d’espera dels metges la gent no fa amics. Però a vegades, a fora, despullades pel vent fred de començament d’hivern, les ànimes es troben volant una al costat de l’altra.