divendres, 17 de gener de 2014

La porta

Segur que heu anat alguna vegada a fer la migdiada després d’un àpat llarg i abundant, us heu quedat adormits i us heu despertat tard, mig espantats, amb la gola seca i les parpelles pesades, i quan les heu pogut aixecar una mica, amb molt d’esforç, heu vist per la finestra la lluna aixecant-se darrere la ciutat, enorme i vermella sobre el fons de núvols que esbossaven l’inici de la nit en formes fantasmagòriques sorgides d’una imaginació estranyament desperta dins del nostre cap emboirat. I potser heu sentit aquella mandra tossuda que no deixa que els ulls es tornin a obrir per segon cop, els ossos tous, de titella sense fils, i un únic pensament que no para de donar voltes, com un gos lligat: no vull aixecar-me, no vull aixecar-me, no vull aixecar-me. Segurament que us ha punxat llavors, com una petita esgarrapada d’ocell, la frustració d’haver perdut un altre dia de la vostra vida, potencialment intensa, i la temptació forta i, per sort, volàtil i efímera, de no tornar mai més al món real.
A mi m’ha passat això algunes vegades. Força vegades, de fet. Un d’aquests vespres d’estiu mental, quan encara flotava entre les restes de la son feixuga i la impossibilitat de viure en el present, va sonar el telèfon i, en contestar, em vaig desvetllar de seguida. Era una cosina a qui estimava molt i que m’anunciava la mort d’una tieta llunyana, cosina de la nostra àvia materna, feia pocs mesos. A part que era una dona misteriosa -nom que es donava en la nostra família als que preferien passar el Nadal a soles i de viatge enlloc d’afartar-se de menges greixoses i xafarderies assaborides de bracet amb els cosins i cosines, cunyats i cunyades, nebots i nebodes- no sabíem gairebé res més d’ella. Només ens havíem vist un parell de cops, em penso, i d’això devia haver passat molt i molt de temps; a més la tieta tenia noranta-nou anys, tots dos arguments lògics per no sentir-me gaire afectada, però que no em van impedir sentir una certa inquietud poruga, absolutament il·lògica, com sempre que la mort deixa de ser una temptació poètica i es converteix en alguna cosa incomprensiblement real i propera. Es veu que la dona no tenia fills i que jo i la meva cosina n’érem hereves universals. El notari que havia trucat a la meva cosina per parlar-li del testament, li havia explicat que no quedava gaire cosa a heretar, a part de la casa on aquesta havia viscut els últims quaranta-nou anys i que, segons les indagacions fetes amb l’ajuda dels fulls cadastrals i del google maps, es trobava en una vall perduda en els Pirineus francesos, baixant pel curs del riu Tech. La meva cosina, molt espavilada des que s’havia vist obligada a viure sola en un món hostil i complicadíssim on els homes intenten estafar les dones a part de tirar-los els trastos, ja havia parlat amb qui calia i havia aconseguit una clau de la casa i l’autorització per anar-la a veure. No em va explicar si per a això va haver de fer creure a l’honorable notari que s’estava tornant boja per a ell o si va falsificar la meva signatura en els papers oficials amb un discret i elegant gest de confiança recíproca. Jo també em vaig guardar ben prou de fer-li preguntes incòmodes. Total, que el que em demanava a canvi de tota la feinada que m’havia estalviat, era acompanyar-la el dissabte vinent per veure de què es tractava i si valia la pena pagar els impostos de successió o desdir-nos de qualsevol lligam amb la tieta. Cap de les dues no anàvem gaire bé de diners els últims temps i, a més a més, ella estava en procés de separació del marit amb qui havia compartit exactament vint-i-nou llarguíssims anys. Feia mesos que em trucava cada dissabte al vespre, cap a l’hora que abans acostumava a anar a classes de country, plorant, sense fallar mai, senzillament per explicar-me una vegada i una altra com n’estava de destrossada, psíquicament i físicament, per culpa d’aquell impresentable. I la veritat és que ja en podia estar: el seu home, tot un senyor xapat a l’antiga, de descendència social mitjana-alta, amb ínfules d’intel·lectual i escriptor en estones lliures, que sempre passava els caps de setmana retirat en un apartament a la platja per oblidar-se dels neguits quotidians i dels fills cridaners i concentrar-se en el que havia de ser una completíssima obra mestra sobre la història de la Guerra Civil al Ripollès, no va pensar que el fill petit, encara que molt jovenet, ja no era tan baix com quan tenia dos anys, potser l’última vegada que el seu pare el va mirar amb atenció, i a més a més començava a tenir curiositats de tot tipus, com ara descobrir els secrets dels calaixos de la part alta de l’escriptori que el pare mantenia tancats amb clau, i que la mare, entre tanta feina a l’oficina i a casa, tantes classes de country i ioga i tants cafès amb amigues que la necessitaven amb urgència cada tarda a les sis en punt al bar de davant de la fleca, no havia intentat obrir mai, convençuda que només hi podia haver papers empolsegats i larves de corcs. Allà mateix es veu que el nen, que ja no era tan baix senzillament perquè ara tenia més de setze anys, va trobar centenars de cartes escrites en anglès, francès i fins i tot en rus, acompanyades de suggestives fotos de joves senyoretes en roba interior de diferents mides, formes i colors. El noi, ben content per la troballa, va portar les cartes –i les fotos– a la seva mare. Aquesta, un cop passat l’ensurt, la trencadissa de calaixos i papers i el desig de matar algú, encara que fos un futur corc, va fer un recull ben enquadernat amb les cartes més suculents i les va portar sense dubtar gens a la directora de l’organisme públic on feia de funcionari el seu home en les estones lliures de pensaments creatius. Després de cancel·lar els comptes bancaris comuns (i descobrir amb encara més ensurt que aquests s’havien reduït a menys de la meitat del que ella recordava que estaven un any enrere) va anar a fer una visita al pis de la platja que havien comprat entre tots dos feia una pila d’anys, amb la idea d’escapar-se de tant en tant sense fills i sense avis, només ells dos i la lluna sobre el mar, i on el presumpte assassí de famílies normals i corrents estava dedicat en cos i ànima, o potser més en cos que en ànima, a les seves activitats literàries. En fi, per no allargar-me massa, la trobada va ser d’allò més satisfactòria per les dues parts i es va resoldre amb ell al mig del carrer amb una maleta a la mà i una galta ben vermella, i ella tirant per la finestra (de la planta tretzena) els cinc-cents seixanta-nou llibres que decoraven les parets de l’apartament i que, com per art de màgia cinematogràfica o d’informàtica moderna, feien de fons en moltes de les fotografies de les senyoretes lleugeres de roba abans esmentades.
Vet aquí doncs que la meva cosina tenia ganes de sortir de la ciutat i respirar una mica d’aire sense contaminar, i la veritat és que jo no tenia res millor a fer.
***
Vam anar a poc a poc, gaudint del paisatge de muntanya i de la dolça llibertat de dones decebudes i decidides a no deixar-se decebre més (com a mínim durant aquell cap de setmana). Vam parar per dinar en un hostal a peu de carretera on es veien molts camions parats: sabíem que menjaríem bé i abundosament, i les nostres certeses es van comprovar amb escreix. Els homes acostumen a decebre com a parella, però poques vegades ho fan com a cuiners o consumidors, deia la meva cosina, que és una entesa en tot això. Entre una cosa i l’altra, ens vam cruspir un plat d’escudella i un altre de rostit cadascuna, que vam fer digerir amb un cigaló acompanyat d’un sorbet de llimona, en un últim acte de sofisticada protesta femenina davant dels homes primitius que ens miraven les cames per sota els diaris oberts i que segurament es pensaven que érem o lesbianes o d’aquelles feministes ignorants que només necessiten imitar els homes per sentir-se iguals a ells. En fi, la idea és que ens ho vam agafar amb força calma i bon humor i vam arribar a la vall del Tech a l’hora del crepuscle, just quan els núvols rosats es barregen amb els blancs i el resultat és un color grisenc i mandrós que fa una mica de son i moltes ganes de fer-te una tassa de te, escarxofar-te al sofà i encendre la televisió.
Sort que la meva cosina tenia un cotxe automàtic que gairebé ens portava tot sol per entre els bedolls d’escorça blanca i fulles en forma de petits cors daurats que marcaven el nostre camí. Les ombres vespertines pintaven la carretera amb ratlles fosques en contrast amb els últims raigs de llum que, de tant en tant, ens feien l’ullet.
--Vigila! –vaig cridar, de cop desperta, en pressentir, més que veure, una ombra molt grossa quasi fregant el vidre de davant.
Ella va frenar amb un cop de peu sec i sorollós.
--Què passa? Què fas de cridar així?
--No has vist res?
--Què havia de veure? Quasi em mates de l’ensurt! Mira que n’ets, de boja...
Ja no sabia del cert què era el que havia vist. Potser només m’havia adormit i havia tingut una visió passatgera. No n’estava gens segura i vaig aixecar les espatlles en senyal d’ignorància. Però el més important era que ara ja estàvem ben despertes.
La meva cosina va encendre un cigarret sense demanar permís (havia tornat a fumar després de separar-se, més per rebel·lió que no pas per vici) i jo m’ho vaig agafar com un càstig ben merescut, així que em vaig limitar a obrir ostentosament el vidre del meu costat i a fer una ganyota de falsa autocompassió. Però al cap de pocs minuts i unes quantes glopades de fum, va ser ella qui va fer una exclamació ofegada i va prémer el fre de peu.
--La mare que el va... Que has vist això? Com que no, si semblava un ocell gegant! Ha sortit de no sé on i quasi em toca el retrovisor! Quina por, nena!
En frenar, el cigarret li havia caigut de la mà i les dues vam sentir la pudor de cremat al mateix temps. Vam sortir del cotxe esvalotades i espolsant-nos la roba i els cabells. Quan per fi vam localitzar el culpable -que havia caigut justament sobre el feix de cartes que ella amagava sota el seient del conductor, i que anava fent, a poc a poc, un forat cada cop més gros al mig d’aquells papers on vaig poder entreveure alguna cuixa despullada menjada a mitges pel minúscul foc venjatiu- vam respirar ben alleugerides. Per sort només eren papers. Les cartes de l’impresentable. L’objecte que havia de mantenir la ràbia de la meva cosina ben viva durant la resta de la seva vida. En fi, coses del tot prescindibles, tal com vam decidir entre totes dues, aplaudint i rient com boges al mig de la carretera, mentre ella encenia les restes que quedaven i les tirava enlaire. El vent va acabar la feina i molt aviat les petites i insignificants cendres dels últims vint-i-nou anys de la vida de la meva cosina van desaparèixer per sempre més. Ja era lliure.
En tornar al cotxe ens sentíem diferents. L’aire de fora ens havia desvetllat del tot i teníem moltes ganes de xerrar i riure.
--Te’n recordes dels estius a cals avis? Quan anàvem a buscar peixos sota les pedres del riu? Hores i hores caminant per dins de l’aigua, intentant agafar els peixets que se’ns escapolien entre els dits. Érem massa lentes...
--I tant que me’n recordo! I dels nens que ens empaitaven cridant com indis de les pel·lícules de vaquers per recuperar les cartes de joc que els havíem robat... i nosaltres corrent a amagar-nos a l’hort de l’àvia, entre les mongeteres... o, a vegades, enfilant-nos en algun arbre on esperàvem i esperàvem fins que ells es cansaven de buscar-nos...
Del riu i els estius innocents vam passar a recordar la nostra àvia, la que ens va fer gaudir de tantes històries i dels millors pastissos que haguéssim provat mai i que mai més no tornaríem a provar. Havia estat una d’aquestes dones que no pots oblidar, passi el temps que passi. Com a mínim per a nosaltres. Quan la vam conèixer ja no era rossa, ni prima, ni gaire guapa, però els ulls, blaus com el cel dels contes que ella ens explicava, brillaven més que qualsevol altres. S’havia casat de gran amb l’avi, a qui només recordàvem, molt vagament, fumant i renegant tot el sant dia, i li havia sobreviscut molts anys. L’àvia era la única de la família que s’escrivia cartes llarguíssimes amb la tieta, la seva cosina. Moltes tardes d’estiu ens feia asseure a terra, sense importar-li si era prou net o no, i ens donava un plat ple de pastissos: Mengeu tot el que pugueu, noietes, mengeu ara que encara teniu gana, acostumava a dir-nos. I sabíem que, si estàvem ben quietes i menjàvem com dues bones minyones, segur que ens tocaria alguna història de “gent gran”, com acostumàvem a dir llavors.
--Recordes quan ens va ensenyar una foto seva de jove, amb unes trenes rosses i pesades, i després no podia parar de riure en veure com ens havíem quedat? Devíem fer unes cares...
--Sí, semblava impossible que fos ella la de la foto, tan jove, amb aquells cabells tan llargs... Aquell dia ens va explicar com va començar el negoci de les gallines, te’n recordes?
Les havia passat molt magres l’àvia, filla d’emigrants eslaus perduda en un món estrany i tancat. Quan per fi va creure haver trobat el seu camí, de la mà d’un príncep no gaire blau, ni gaire ric però, a fi de comptes, un príncep que volia tenir a casa seva una noia ximple i pobra com ella, ja no va dubtar en cap moment que ell se’n faria càrrec de tot el que havia d’esdevenir. Ni quan pegava la filla gran amb la corretja de pell de bou, ni quan li tirava el plat de sopa per sobre perquè el trobava massa fred, ni quan finalment la va fer fora de casa amb les dues filles que li havia fet sense donar-li la opció de decidir si les volia tenir o no, de si volia marxar o no, de si volia continuar viva o no, ella no es va pensar mai de la vida que el seu príncep era de fet un gripau lleig i fastigós. Però així i tot, va agafar les nenes a coll, va pujar al carro atrotinat, va agafar les brides i va portar el cavall vell i les nenes cridant de gana muntanya amunt, dies i nits seguides, fins que va trobar un poble on li van donar feina, i així ella va poder descansar una temporada i alimentar els seus fills amb ous de gallina ben frescos. Però l’àvia no podia passar massa temps trista, era una dona forta i alegre. Al cap de pocs mesos va començar el negoci de les gallines: comprava gallines grosses i blanques a la muntanya i baixava amb el carro a pla, on les venia i, amb els diners que feia, comprava blat que tornava a portar cap amunt. Es va passar un parell d’anys carregant gallines, blat, nenes i històries d’un poble a l’altre, d’un matí a l’altre. Era valenta la nostra àvia. Era una dona de veritat, tal com nosaltres ja no sabíem ser.
***
No era ben bé un poble, amb prou feines es veien mitja dotzena de cases mig amagades entre els arbres i les roques d’alta muntanya. Sense saber com, havíem pujat força i l’aire s’havia tornat fred i esmolat. La casa de la tieta era una senyora casa, massa gran per a una persona sola, segons vam acordar les dues, ben sorpreses. Voltada d’alzines centenàries i quasi invisible entre les capes d’heura vermella, brillava sota la lluna ja alta amb un aire glamurós que no acabava d’encaixar amb el lloc. Semblava treta d’una pel·lícula històrica americana filmada a Europa. A dins encara era menys previsible: mobles moderns però massissos, colors sobris contrastats amb taques ben estudiades de vermell, taronja, groc. Plantes ben cuidades per tot arreu, fent una mena de transició entre el bosc pirinenc de fora i la vida que se sentia a dins. Perquè el més curiós d’aquella casa era la sensació d’estar viva, habitada, plena encara del ressò de paraules acabades de pronunciar i de l’olor dels cafès acabats de prendre. No vam necessitar obrir finestres o portes: tot era fresc i semblava preparat per a una vetllada entre amics. No teníem notícia de ningú més que s’hagués interessat per la casa i, segons el notari que ens havia avisat, la tieta s’havia mort feia cosa de tres o quatre mesos. Tampoc no ens havien dit que ella hagués viscut amb ningú més, cosa que vam témer en entrar i sentir l’aire acollidor d’espai cuidat. Tanmateix no es veia ningú enlloc. Vam decidir relaxar-nos, preparar-nos uns cafès i encendre el foc amb la llenya ben disposada just a sota la llar. Quan vam aconseguir tenir un foc de veritat, assegudes en els sofàs i assaborint els cafès i el Calvados que havíem trobat sobre la taula, ens vam fixar en el quadre de la paret oposada: era la tieta, sense cap dubte, però com mai no l’hauríem recordat, perquè mai no l’hauríem pogut imaginar d’aquesta manera. Amb un vestit llarguíssim de tul blanc, deixant veure unes espatlles i un escot refinats, amb un barret d’ales amples i ple de roses, en el més típic estil romàntic dels impressionistes francesos. A les mans hi duia un llibre. Ens vam acostar per intentar veure el títol i quasi vam caure de cul del riure que ens va agafar en veure quin llibre era. La tieta, que en la pintura devia tenir uns trenta anys com a molt, s’havia deixat retratar amb un llibre d’Isaac Asimov. El vestit de feia dos segles i el llibre de ciència-ficció feien un conjunt d’allò més estrafolari.
--Li encanta Asimov, --vam sentir de cop a darrere nostra, una veu dolça i ferma que sonava molt més real que les nostres rialles.
En girar-nos, més aviat sorpreses i molestes que espantades (qui devia venir ara a interrompre la vesprada tan agradable que ens havíem ben guanyat?), vam veure una senyora no gaire jove, amb una cara molt semblant a la de la tieta, que ens mirava amb un gran somriure. Va avançar lentament cap a nosaltres i ens va donar la mà amb una petita inclinació de cap. La tenia molt suau i calenta i això d’alguna manera ens va donar seguretat i ens va fer oblidar el neguit inicial.
--Seieu, si us plau, --va dir, amb un gest cap als sofàs--. Em sap greu presentar-me així de cop, és difícil decidir quin és el millor moment per fer-ho perquè la trobada no resulti incòmoda. Veig que ja teniu les vostres copes. Permeteu-me que us les torni a emplenar i que me’n serveixi una per a mi.
Mentre parlava es movia per l’habitació amb una elegància senzilla i antiquada que ens feia recordar d’alguna manera la tieta, no la que havíem mig conegut de petites, sinó la nova, la que acabàvem de descobrir en el quadre de la paret.
--Sé que teniu moltes preguntes per fer. No us preocupeu, les contestaré totes. Espero –va afegir amb un somriure amagat discretament darrere la copa de cristall fumat--. Però abans de tot deixeu-me que us faci una introducció. Jo i vosaltres no ens vam conèixer mai, però sé que la meva néta us tenia molt d’afecte i això, aquí, s’encomana amb facilitat. Ella no va tenir mai fills, encara que ho hauria volgut, i va voltar per tot el món fins que va descobrir aquesta casa. De fet va ser a través d’ella que tots nosaltres vam poder passar per la porta. Per resumir us diré que va passar molt de temps aquí, en una soledat estricta i feliç, voltada de llibres i música, fins que finalment va trobar el camí entre els dos costats. La gent es pensava que s’havia tornat boja per viure-hi, al mig del bosc, sense cap companyia. Però ella no hi vivia sola: tots els amics i éssers estimats hi venien cada dia, a través de la porta. Ara que sou aquí crec que ho entendreu millor, les dones d’aquesta família han estat sempre llestes... La meva néta -i tia vostra- va descobrir un camí amagat en la muntanya que passa justament per aquí sota i que comunica tots els mons de l’univers. No sóc cap científica i no sé explicar-vos les lleis físiques d’aquest fenomen però el que us puc dir és que en aquesta casa viuen els vostres avis i àvies, els vostres néts i nétes, i vosaltres mateixes, de petites, de joves, de velles i de sempre. En obrir la porta, el temps es condensa en un sol punt, o potser desapareix del tot, i tots hi podem entrar i sortir quan ens dóna la gana. Només aquí podem estar en forma de matèria, a l’altre costat ens tornem invisibles per als ulls no acostumats a la foscor. Ara mateix tinc la porta tancada amb clau perquè no us he volgut espantar, --fa amb un somriure encara més ample, mentre s’aixeca i ens torna a emplenar les copes amb el boníssim licor francès--. Si esteu preparades, puc obrir la porta. O podem xerrar més, si ho preferiu. Però crec que moltes preguntes quedaran respostes en veure les coses tal com són.
No hi vèiem cap problema i ella va empènyer una petita porta amagada a terra, just davant de la llar de foc. El menjador es va començar a omplir de gent: senyores grans amb vestits d’època xerrant amb nois amb texans, nenes amb pantalons curts que jugaven amb d’altres amb trenes i barrets, avis amb monocle i bastó explicant complicades teories matemàtiques a joves amb piercing-s, pentinats afro i cares d’allò més serioses. En un racó vam veure una dona molt elegant amb el cap ficat literalment en un llibre. Era un llibre d'Asimov. I vam saber que era la nostra tieta, la que ens havia portat fins a aquell lloc increïble, la que ens havia fet el millor regal que mai no hauríem pogut somiar. Ens hi vam acostar i vam xerrar tranquil·lament durant molt i molt de temps. Li vam preguntar per la casa i tot allò i ella ens ho va intentar explicar pacientment: ningú no ho sabia a ciència certa però semblava que en aquell indret l’univers es trobava amb ell mateix, que la porta era el punt on es tocaven els dos extrems. Però ens va dir que no intentéssim imaginar-ho, perquè encara ens faltava molta pràctica per poder-ho veure. No n’hi havia prou amb la imaginació, encara que hi ajudava, clar que sí. Però les formes no eren iguals a les que havíem vist durant tota la nostra vida, eren aquestes les que no es podien explicar. L’espai es transformava en temps, deia la tieta, i el temps esdevenia un sol punt on tot existia i res no desapareixia. Coses estranyes, però en cap moment no ens vam sentir confuses ni vam tenir la impressió que ens volien prendre el pèl. Estàvem la mar de còmodes i relaxades. Allà no semblava que ningú es preocupés per res. La porta havia quedat oberta i la gent hi entrava i en sortia sense demanar permís ni acomiadar-se. Vam fer bons amics aquella nit. En algun moment donat vam sentir el cansament del viatge o potser de les copes a les quals no estàvem gaire acostumades. Vam fer dos petons a la tieta i ens en vam anar a dormir ben felices a una habitació de la planta de dalt, ben il·luminada per la lluna plena.
***
En despertar-nos vam sentir els ocells i l’olor de cafè barrejat amb el de lavanda. Ens vam fregar els ulls, ens vam estirar, vam fer caure els llençols a terra amb cops de peus i vam riure com feia anys que no havíem rigut.
--Hem tingut el mateix somni, oi que sí?
--Em penso molt que sí. Ens vam passar una mica amb el Calvados...
--El que trobo estrany és que em sento de meravella. No tinc ni la boca seca... I tu?
--Tampoc. Estic perfectament desperta. Aquesta casa és un misteri de bona vida, noia!
--Sembla que sí que ho és. Va, anem a fer-nos un cafè, que en tinc tantes ganes que fins i tot em sembla que en sento l’olor...
***
Ens vam posar les sabatilles i les bates, vam obrir les finestres, vam respirar fondo i vam baixar les escales cap a la cuina, lleugeres com dues nenes de vacances.
A la cuina se sentia música dels Platters i feia olor de cafè i torrades. Davant del micro-ones l’avi, el de la mala llet eterna, es prenia una tassa de te, mentre xerrava en veu baixa amb algú que, mirat de prop, resultava ser el pare. Mai no havia vist el pare vestit d’aquella manera, amb pantalons amples, camisa blanca i un turbant de colors vius. Semblava el príncep d’un país exòtic. La mare jugava a cartes amb sa germana en una tauleta petita al costat de la finestra. Les dues es veien guapíssimes. La mare ja no tenia cap arruga al front i la tia ja no es mossegava les ungles. L’àvia cosia mentre explicava alguna cosa: se la veia tan guapa, amb les seves trenes daurades fins a la cintura i les mans fines i blanques. La tieta-àvia sucava les torrades amb tomàquet i dues noies molt joves, que s’assemblaven extraordinàriament a mi i a la meva cosina, paraven la taula amb tasses blanques i tovallons de fil. En entrar tothom es va girar cap a nosaltres. Per un moment vam tenir la sensació que havíem entrat en un món màgic el qual desapareixeria si parpellejàvem. Vam deixar de respirar i ens vam estrènyer les mans ben fort. Era aquest el món real o només era un somni?


--Bon dia, nenes, --va dir la tieta, amb la seva veu ferma i dolça, la veu de totes les dones de la família, mentre ens agafava de les mans i ens portava cap a la taula parada amb els plats de festa-- us estàvem esperant.