CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

dimecres, 12 de febrer de 2014

Homes

Avui decideixo retardar una estona la tornada a casa i eludir la tramuntana en una cafeteria on les converses animades escalfen les finestres. La taula de darrere de tot està ocupada per cinc homes de fins a quaranta anys, tots ells vestits amb americanes bones, corbates fosques i sabates lluents. El cafè és molt calent i, mentre el toco amb les mans glaçades, sento fragments de veus i rialles: ...t’ho ben prometo, vaig fer la foto... i la tia encara la deu tenir penjada i emmarcada... quins collons, tio... la tenia així de grossa... sí, home, i què més...

Em bec el cafè i torno al carrer. En passar pel costat d’una de les finestres del lloc d’on acabo de sortir, em miro l’home sol, mig calb i amb ulleres petites que es menja a poc a poc l’entrepà de truita de patates. Ell també em mira. De fet està mirant els pardals que fa un segon ocupaven el meu lloc i saltaven feliços per sobre les engrunes de pa sec que l’avi de l’abric negre els anava donant i que jo, amb pressa i ignorància, havia fet volar. Té els ulls molt negres i desperts. Penso si l’hauria de saludar o no. Faig un mig somriure que ell no em torna i sé que està cansat de la gent que el reconeix i que es pregunta, amb grans exclamacions i aixecades de celles, què fa un conseller esmorzant en una cafeteria de poble.

L’amic que trobo uns minuts més tard no té més de quaranta-cinc anys però la seva cara arrugada, el petit gep i els cabells grisos difuminen la roba moderna i volgudament juvenil. No es queixa mai però la seva veu té un deix agressiu i desagradable. Em parla de feina i dels diners que farà amb un nou negoci que està portant, però els seus ulls són tristos i sé que troba injust que el seu cap sigui una dona, i que mai no li pugui dir el que pensa de tot plegat, i que sempre hagi de treballar per a ella sense tenir ni el dret d’enviar-la a la merda. Somriu i els llavis se li tanquen morats sobre les dents tremoloses. Fa fred avui, em diu, abans d’anar-se’n.

Pujo al bus i intento mantenir l’equilibri entremig d’una multitud de cares grises i veus cansades. Una noia d’uns vint i pocs, amb trets sud-americans i braços forts, s’aixeca ben àgil i somrient generosament quan veu l’home gran, de cara rodona i vermella, camisa blanca per sota el jersei gruixut i nas ben gros. Ell s’hi asseu sense ni una paraula, com si prengués el que se li deu. Ella abaixa els ulls, es gira amb dificultat i amaga les mans aspres en els plecs de l’abric descolorit.


Cada tarda me’l trobo en el mateix lloc, quasi en la mateixa postura: assegut en el banc de la parada, els ulls tancats, els cabells llargs i greixosos, uns pantalons que han perdut el color i els dits grocs de nicotina vella. La cara li brilla sota els últims raigs de sol i sé que no està esperant res. Sembla que només existeix, com un llangardaix absent. Sembla que  no té mai fred, ni gana, ni desitjos. No té edat. Respira pausadament i la seva mà dreta acaricia el cap d’un labrador blanc estirat al seu costat, compartint el mateix banc. Algun dia, quan es mori, la gent entrarà a la casa mig enrunada, on ell hi haurà passat les nits quan torna del carrer, i no es creurà els diners que tenia i que mai no havia fet servir. Llavors, amb un somriure ben gros, ell se’ls mirarà des del cel i els tindrà llàstima perquè continuen sent vius i sense sentir la pau de no necessitar res.