Homes

Avui decideixo retardar una estona la tornada a casa i eludir la tramuntana en una cafeteria on les converses animades escalfen les finestres. La taula de darrere de tot està ocupada per cinc homes de fins a quaranta anys, tots ells vestits amb americanes bones, corbates fosques i sabates lluents. El cafè és molt calent i, mentre el toco amb les mans glaçades, sento fragments de veus i rialles: ...t’ho ben prometo, vaig fer la foto... i la tia encara la deu tenir penjada i emmarcada... quins collons, tio... la tenia així de grossa... sí, home, i què més...

Em bec el cafè i torno al carrer. En passar pel costat d’una de les finestres del lloc d’on acabo de sortir, em miro l’home sol, mig calb i amb ulleres petites que es menja a poc a poc l’entrepà de truita de patates. Ell també em mira. De fet està mirant els pardals que fa un segon ocupaven el meu lloc i saltaven feliços per sobre les engrunes de pa sec que l’avi de l’abric negre els anava donant i que jo, amb pressa i ignorància, havia fet volar. Té els ulls molt negres i desperts. Penso si l’hauria de saludar o no. Faig un mig somriure que ell no em torna i sé que està cansat de la gent que el reconeix i que es pregunta, amb grans exclamacions i aixecades de celles, què fa un conseller esmorzant en una cafeteria de poble.

L’amic que trobo uns minuts més tard no té més de quaranta-cinc anys però la seva cara arrugada, el petit gep i els cabells grisos difuminen la roba moderna i volgudament juvenil. No es queixa mai però la seva veu té un deix agressiu i desagradable. Em parla de feina i dels diners que farà amb un nou negoci que està portant, però els seus ulls són tristos i sé que troba injust que el seu cap sigui una dona, i que mai no li pugui dir el que pensa de tot plegat, i que sempre hagi de treballar per a ella sense tenir ni el dret d’enviar-la a la merda. Somriu i els llavis se li tanquen morats sobre les dents tremoloses. Fa fred avui, em diu, abans d’anar-se’n.

Pujo al bus i intento mantenir l’equilibri entremig d’una multitud de cares grises i veus cansades. Una noia d’uns vint i pocs, amb trets sud-americans i braços forts, s’aixeca ben àgil i somrient generosament quan veu l’home gran, de cara rodona i vermella, camisa blanca per sota el jersei gruixut i nas ben gros. Ell s’hi asseu sense ni una paraula, com si prengués el que se li deu. Ella abaixa els ulls, es gira amb dificultat i amaga les mans aspres en els plecs de l’abric descolorit.

Cada tarda me’l trobo en el mateix lloc, quasi en la mateixa postura: assegut en el banc de la parada, els ulls tancats, els cabells llargs i greixosos, uns pantalons que han perdut el color i els dits grocs de nicotina vella. La cara li brilla sota els últims raigs de sol i sé que no està esperant res. Sembla que només existeix, com un llangardaix absent. Sembla que  no té mai fred, ni gana, ni desitjos. No té edat. Respira pausadament i la seva mà dreta acaricia el cap d’un labrador blanc estirat al seu costat, compartint el mateix banc. Algun dia, quan es mori, la gent entrarà a la casa mig enrunada, on ell hi haurà passat les nits quan torna del carrer, i no es creurà els diners que tenia i que mai no havia fet servir. Llavors, amb un somriure ben gros, ell se’ls mirarà des del cel i els tindrà llàstima perquè continuen sent vius i sense sentir la pau de no necessitar res.