La Lluna era la
noia més bonica del poble. Tots els nois li anaven a darrere i totes les noies
somiaven assemblar-se a ella. Els vells li oferien monedes d’or i els joves, versos.
Tothom se li volia acostar i veure la seva cara, plena de llum i màgia. Un dia
però, hi va arribar un mercader, ple de pols, amb la roba esparracada, la pell
cremada i el carro ple d’olors desconegudes. Va explicar a la gent les
meravelles que havia vist en els seus viatges, més enllà de les terres més
llunyanes: els arbres blaus, els mars de sorra, els ocells amb arrels, les
roques cantaires i, sobretot, les noies amb dits de foc i cabells d’aigua,
vestides en arcs de San Martí. Cadascuna era més formosa que l’altra, la seva
perfecció no es podia plasmar en paraules, els va dir. N’hi havia moltíssimes,
tantes com gotes d’aigua en el mar, i totes eren diferents, però ell les
anomenava de la mateixa manera, “estrelles”, perquè no era capaç de recordar
tots els seus noms i llinatges.
La gent del poble el
van escoltar amb paciència, van riure una estona i després se’n van anar.
Tenien pressa per passar per davant de la casa de la bonica Lluna, a veure si
hi havia sort i la podien entreveure per un moment darrere les gruixudes cortines
de cotó. Perquè, per més boniques que fossin, la llum de les estrelles, molt,
molt lluny darrere la Lluna, no arribaria mai fins a ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.