M’aixeco, obro la finestra, respiro.
Fa núvol i l’aire pesa igual a fora com a dins. Obro l’ordinador i miro les
notícies. Política, bancs, economia, concerts, lluna creixent, dos accidents de
trànsit. A baix de tot una foto petita que no es veu bé. L’apropo i la miro. Un
carrer qualsevol d’una ciutat moderna, papers arrugats, burilles, asfalt
tacat. Cap fulla, cap ombra, cap persona caminant. Al mig del buit, dos gossos bruts estirats al costat d’un escaló que sembla l’entrada d’una botiga. Entre ells,
amb el cap sobre la panxa d’un i els peus descalços sobre l’altre, un nen d’edat
indefinida. Tots tres dormen profundament. El nen té els cabells llargs i les
ungles negres. D’alguna manera surrealista, està mig abrigat amb una manta blanca
de ratlles blaves. El blanc encara sembla blanc.
Miro. Escolto. Sento. Oloro. Tasto. Ric. Ploro. M'enfado. Jugo. Caic. M'aixeco. Penso.
Després, si queda temps, llegeixo. A vegades, surten paraules de les meves mans.
dimecres, 18 de setembre del 2013
diumenge, 15 de setembre del 2013
La cremallera
Cada vespre, a les set en punt, pujava
al tren de rodalies i es passava els tres quarts d’hora que durava el trajecte
amb els ulls fixos al terra i les mans plegades a la falda. Intentava amagar-se
les ungles massa curtes i amb taques blanques. Sempre, estiu o hivern, duia la
mateixa faldilla grisa i el jersei negre de coll alt. Tenia els cabells d’un
color castany descolorit, que li tapaven mitja cara. Baixava del tren i
caminava amb pas feixuc fins a la porta del pis. Hi entrava de puntetes, sense fer
cap soroll, sense quasi respirar. Deixava la clau posada al pany, després de
tancar amb tres voltes. Els pròxims set minuts els dedicava a tancar finestres,
persianes, cortines i portes. En acabar encenia el llum de sobre la taula de la
cuina i treia de l’armari la tassa blanca amb dibuixos, una cullera, un tovalló
de roba brodat de colors i la caixa de cereals de xocolata. Obria la nevera i
en treia una de les vint-i-una ampolles de llet. No hi havia res més a dins.
Abocava la llet a la tassa. Allisava el tovalló. Engegava el tocadiscs. El pis
s’omplia de notes delicades i alegres. Quan tot estava perfectament disposat, s’apropava
al mirall amb marc de fusta massissa que dominava el menjador. No s’hi emmirallava.
Seguia amb els ulls fixos al terra i sense cap expressió a la cara. Es treia la
roba amb gestos cansats però decidits i la plegava sobre la cadira.
Llavors,
amb un petit sospir d’alleujament, aixecava les mans i buscava la petita tanca de la cremallera. Començava pel front, just
per sota dels cabells, i semblava que al principi li costava molt, havia de fer
força. Gotes grosses de suor li regalimaven per les temples. La pell amb els
forats dels ulls i les parpelles translúcides s’anava separant a poc a poc, mentre
els ulls autèntics quedaven al seu lloc, empetitits i banyats en un líquid
brillant. Baixava pel nas i tornava a entrebancar-se a l’alçada de la boca, on
els llavis feien arrugues que es resistien a separar-se. Quan passava de la
boca i de la barbeta tot es tornava molt més fàcil: la cremallera baixava pràcticament
sola, deixant caure als costats la pell seca i semitransparent, igual que
l’exosquelet d’un insecte gegant. Els dos pits seguien les espatlles en el seu
camí descendent i a sota en quedava un tòrax pla sobre una panxa petita i molla.
Els malucs, les natges, les cuixes, els genolls i les cames penjaven cada cop
més lleugeres, lliscant cap a terra i deixant enrere un cos blanc, fràgil i
tremolant de nena.
Acabada
de sortir sencera, aixecava la vista i el mirall li tornava un somriure burleta
i feliç. Ja no abaixava els ulls en tota la nit.
La
nena tenia els cabells daurats i els ulls blaus. Obria tots els llums de la
casa i començava a ballar i a saltar com un ocellet d’una habitació a l’altra.
Parlava amb els mobles i les plantes en testos i els preguntava pel que havien
fet durant el dia. S’asseia a la cadira de la cuina i menjava els cereals
mastegant amb la boca oberta. De tant en tant s’ennuegava de riure. En acabar
s’eixugava la boca amb el dors de la mà i badallava satisfeta. Després es
passava un parell d’hores asseguda a terra i jugant amb una nina sense cames. La
rentava, la vestia, la pentinava, li explicava contes, li ensenyava a llegir.
Tenia moltíssima feina i per això el temps li passava volant. Al final, les
dues esgotades, apagaven els llums, se n’anaven al llit i es ficaven sota la
manta blava. La nena deia bona nit a la nina sense cames i li feia tres petons
al front. S’adormia de seguida i somiava prats verds amb roselles vermelles.
El
moment més difícil del dia era al matí. Trigava molt a aixecar-se, endreçar la
nina a la seva caixa de sota el llit i apropar-se al mirall. La pell estava al
mateix lloc, a terra, seca i grisa. Li feia por i fàstic. Cada dia estava més
arrugada, més tacada. Feia pudor de gent gran. L’agafava amb la punta dels dits
i sentia esgarrifança de tocar aquella cosa morta. Sabia que ho havia de fer,
havia de tornar a dins. A vegades tenia ganes de rebel·lar-s’hi, de no
tornar-hi. Pensava que el càstig no podia ser pitjor del que ja era. No hi
havia un càstig pitjor que fer-se vella, imparablement i irreversiblement. Però
no podia estar-ne segura. Sospirava i tancava les barres i els ulls amb força i es
ficava dins d’aquella pell freda. En tancar la cremallera s’esgarrapava les
mans i les galtes però ja no en sentia el dolor. L’única idea que la mantenia
viva era la certesa que al cap de dotze hores en tornaria a sortir.
dimecres, 11 de setembre del 2013
La fada i el faune
Hi
havia una vegada una nena-fada que vivia al mig d’un bosc molt i molt llunyà.
Cada matí es despertava amb els llavis plens de rosada i es pentinava amb
petxines de colors que trobava sota les cascades. L’única cosa que l’amoïnava
eren els sorolls: cada so una mica estrident la feia córrer a
amagar-se en les coves més profundes. Les altres fades es reien d’ella i no s’hi
feien gaire.
Al
mateix temps i al mateix bosc, però al costat de cap al llac, vivia un
nen-faune que passava tot el sant dia tocant la flauta i jugant. Tenia amics
amb qui parlava i es divertia, però quasi sempre s’entristia quan arribava el
vespre perquè no podia complir el seu desig més gran: travessar el llac i
conèixer nous mons. En aquell bosc no hi havia ningú que hagués vist mai una
barca. Ningú no el podia aconsellar o ajudar, i cada dia el nen-faune es
tornava més ensopit i la seva flauta sonava més greu i més apagada. Al final,
ja ningú no la podia sentir.
I llavors va ser quan la nena-fada va començar
a distingir-la entre els altres sorolls i, per la seva sorpresa, no va sentir
por. Seguint l’estranya música, es va obrir camí pel mig dels arbres recargolats,
apartant les branques i les herbes que li barraven el pas. El nen-faune estava
assegut en una roca a la vora del llac. Va continuar tocant la música que només
ell i la fada podien sentir, fins que es va fer de nit. La nena-fada s’havia
quedat darrere de l’últim arbre del bosc, temorosa de la tristesa del nen i de
la immensitat del llac, que no havia vist mai.
En acabar de tocar es va girar cap a ella amb els ulls ben oberts i la
nena hi va veure la lluna reflectida. Des d’aquell moment es van trobar cada
nit de lluna plena. No parlaven la mateixa llengua, ni menjaven les mateixes
coses, tampoc no dormien a les mateixes hores, ni tenien els mateixos somnis.
Ella es pentinava els cabells amb petxines de colors i ell tocava la flauta
sospirant pels grans viatges que imaginava. Però a poc a poc la nena-fada
s’anava fent més alta, més bonica, més sàvia i menys poruga. A poc a poc el
nen-faune va deixar de mirar el llac per mirar-la a ella. No podien explicar-se
coses però cada dia creixia dins d’ells una escalfor que els feia sentir una
pau immensa cada cop que es trobaven.
Vet
aquí que una vegada la nena-fada va arribar més aviat que de costum i, perquè
el nen-faune encara dormia, no el va voler despertar i va anar a esperar-lo a
la mateixa roca on l’havia vist el primer dia. S’estava fent de nit i el llac
semblava viu, movent en remolins lents les seves aigües tèrboles. Començava a
fer fred i, a sota la roca, va veure unes boques que s’anaven obrint i tancant.
La forta pudor que pujava d’aquelles profunditats li feien venir basques. La
nena-fada no havia vist mai uns animals així i per això no va saber què fer
quan els cocodrils es van enfilar per les parets i li van tocar les cames amb
la seva respiració podrida i bullent. No podia cridar perquè els sons violents
poden fer molt de mal a la gent que dorm i ella no volia fer mal al nen-faune.
Va provar de fugir però ja no podia fer-ho.
D’alguna
manera s’havien salvat: potser ella va aconseguir cridar sense fer-li mal, o
potser ell la va sentir sense que ella cridés. La primera cosa que van veure en
despertar-se va ser la lluna de sempre. Estaven estirats sobre l’herba i es
donaven les mans. Havien passat molts dies i moltes nits i ja no eren uns nens:
el faune tenia els pèls blancs i la fada tenia la pell suau com els pergamins antics.
A prop se sentien els cants dels petits faunes amb ulls de fades que havien
construït barques i havien descobert tots els mons i cada nit de lluna plena
tornaven a cals avis per portar-los petxines de colors i flautes màgiques i emportar-se'n contes nous.
dimecres, 4 de setembre del 2013
Paradise is too hot
Whilst the white-haired man keeps talking in a cold, monotone voice, I look at the palm trees behind him, which, imperturbable under the heavy tropical rain, move their leaves restlessly. The blond woman sitting on a low chair close to the rain remains quiet. Occasionally she turns her head to us--or perhaps to the white-haired man--with a surprised and weary look. She doesn't seem comfortable being with other people. I start to fantasize about their life history: A Dutchman, retired after years of working on secret projects for the military, takes his pension and his wife, with whom he only shares his nights and a few words, to a South American paradise, where it is always hot and nobody asks questions.
I have the bad habit of inventing
stories where ever I go. My family thinks that I'm just daydreaming, and I
prefer that they continue to think that way. When it's done raining, I will
plug in my headphones and go to lose myself along the beach. From the airplane
getting here, I could surmise the tropical forests and the virgin beaches, but
once we landed, the spectacle is so much more than I could ever have imagined.
One cannot describe the endless sounds that fill the silence of this place; nor
the fragrance that radiates from every inch of earth and every plant before,
during and after the rain that falls every day; nor the sensation of the sea
coming and going, coming and going, shifting into an endless motion caressing
one's feet.
The blonde woman--depressed wife, or
perhaps ex-drug addict daughter in rehab, or maybe just another lost tourist
caught under the daily rain that erases all foot tracks--turns her head again,
and an intimation of a smile appears to want to change her expression, without
success. The Dutchman warns of the dangers of the beaches, of the strong and
treacherous currents, and of the cruelty of the ocean that snatches every year
some human prey, but that, in the distance of the evening dusk, looks like an
innocent bed of lazy clouds with ephemeral and white riding peaks. The woman
looks at him with blue and quiet eyes, which--I don't know why--I find ironic
for a second.
It is very hot. Too hot. From the time we left
home I have been hot. I find myself in the middle of a fantasy world and it
still seems impossible that I am here. But it is too hot. Paradise
is too hot. He would like this phrase... For sure. He would say that now I have
the title of my next novel. I would believe him and would laugh heartily and I
would kiss him two or three times, or maybe even more, and I feel young and vibrant. And I would start to
think about the next novel, of course. I love him too much to disappoint him.
I cannot disappoint him, I don't want to
disappoint him. I have not been able to do it, though, ever since I met him.
I've always tried to be the woman he wanted me to be, the woman of his dreams.
But sometimes I've made mistakes... I've done things that I didn't like. I've
hurt other people. Because I wanted him to love only me, to desire only me.
Only me. Sometimes I've made mistakes. But I don't want to think about that
now. When we go back home, it'll be different. I will be stronger, more
confident, more independent. I will not do things I dislike doing. But I don't
want to think about it now, how stupid. Now we are in paradise! Although it is
too hot... But it is paradise, the real one. The tropical forest is amazing.
The sky here has a depth that makes you dizzy. The stars seem to fall on you.
The sound of the rain...the nights of lovemaking... It makes you not wanting to
wake up or remember the outside world... You feel only desire mixed with
peace...and the sensation of being lost in an island you never want to leave...
Why is he looking at this woman?
Does he find her beautiful? Is she beautiful? She doesn't look that young. I
don't know. Dyed blonde hair and no facial expression. Her skin looks dry, but
maybe she's not that old. Maybe it's just me. I think he's looking at her legs.
I don't know if they are good looking. I don't know if he finds them good
looking. I think she's looking at him, too, smiling. Maybe I'm wrong. Her legs
are crossed and turned towards him. I can't see them from this angle. He
probably chose to sit facing her, or... No, she was already here when we
arrived. What nonsense to be thinking like this. I have never seen him looking
at another woman the way he looks at me...although one can watch without being
seen... Stop it, don't do it again. You know you have no reason to be
suspicious! Damn notions with no thought or logic, that not even here let me be
in peace...
"Let's go, darling, it has
stopped raining. Let's hurry and take advantage of the last few minutes of
light." Hold my hand and do not turn around. I forbid you to turn around.
Do not look at her, do not look. She's nobody. I'm here, your perfect woman,
I'm here. Do you hear me? I'm here!
The beach is about to dissolve into the
night. The sand is gray and the fallen trees look like resting giant lizards
waiting for innocent pray to come down from the forest under the half moon. No
one is here. Just the sharp howling of the monkeys, small and ridiculous chaps
attempting to cover as much of an extended territory as possible. I was
thinking of Anna. Today I feel empty and I do not know why. I do not miss her.
There was nothing between us. Only sex. Nothing else. She never listened to me.
Never spoke to me. My head races with so many ideas that come and go, strong
and passionate, unrestrained and impossible to control. Before, I used to share
all my thoughts with my mother. But for a long time now, something is troubling
her. She's always dazed, as if she were looking for something she can't find...
Sometimes I go to her, try to talk to her, about me, about her, a bit of
everything, as we used to. But I see that she's not listening; she's in a hurry
to get rid of me, to leave. She spends hours doing nothing, really, hanging
around the house, opening and closing windows, opening and closing cabinets,
folding and unfolding clothes. Every day I see her more lonely. Before she used
to write a lot, every afternoon. When she was done, she'd rise from her chair
happy, run to make dinner while listening to the music of an old fashioned CD,
and then we'd all eat together, around the small round table in the kitchen. My
father and sisters did not talk much. But I talked a lot, and she'd answer me
and contradict me, going together, she and I, over all humanity's problems,
every day the same, every day new and exciting. She taught me to ask all kinds
of questions about everything. But that is over now. Father is gone and Mother
lives with another man. I like him. He's a good guy and I think she loves him.
But she has changed. It looks like something is eating her inside...
The beach is full of crabs that hide in
their burrows with incredible speed when I approach them. They probably hear my
footsteps on the sand and foresee danger. I wonder where Anna is. What would
she do here? What would she say...? Look at Mom! What is she doing far away,
perched on those rocks? It is her, no doubt, I can recognize the white dress.
She makes me sad, my mother. She worries too much, thinks too much about
everything. Everything hurts her, everything weighs on her, poor thing.
"Mom, Mom! What are you doing up there? Be careful that you don't fall,
can you hear me?"
It's cold here, near the sea. I should
have taken a jacket. I like to breathe this strong air, feeling full of salt
and life. He did not come with me. I didn't ask, but he saw me leaving. He
could have joined me if he'd wanted to. Perhaps he was tired. Perhaps he'd
rather stay in the hotel to try to talk to the blonde. The holidays can be the
perfect excuse: At home, he cannot go anywhere without telling me where he's
going and what he's going to do. It's like an obligation, an obligation he
takes upon himself, although I never asked him to. I don't want him to stay
with me because he feels obligated. I just want for him to love me... But I
don't think he understands it. He think that I'm just a crazy woman, jealous
and ornery. And maybe I am. Maybe I'm so afraid to lose him that I'm freaking
out. There will always be a prettier woman, younger, more pleasant. Always. And
every day I'm getting older, more hysterical, more disagreeable. The children
also tell me that I act weird... Thank goodness that they are already grown,
that they don't need me. If anything happened to me, they could get ahead. They
have their own life. And he, how does he feel with me? What does he think, of
our life together, of our future? ... I am getting older and he will soon tire
of my jealousy, of my crises. Also, too, of my body, he will tire. Each day my
skin becomes drier and my hands are getting more and more brown spots. They are
not freckles any longer, they are not cute, like when I was young and they
would appear every spring to everyone's laughter. Now the freckles have mutated
into monstrous old-woman spots that swallow, voracious, unstoppable, the
whiteness of my fine hands...like a black and vengeful jellyfish... They would
make me laugh if I did not pity myself in disgust... He could have come, had he
wanted to. But he let me go alone. He will always leave me alone. When I'm sick
and ugly, he will leave me alone. When I die, he will leave me alone, too. I'm
wasting my last years terrified because of him. Terrified that he'll leave me
alone. I wish I could stop feeling this fear. I wish...
"Hey, Mom, what the heck are you
doing so close to the edge? Don't you hear me?" The woman looks at him
with hazy eyes, without recognizing him immediately. When she realizes it is
her son, she opens her lips instinctively and tries to say something. She's
drenched in cold sweat that creeps slowly down her back like ghost fingers.
"Are you all right?" The boy draws near her and strokes her arm.
"You're freezing! Are you okay, Mom?"
"Yes, I'm fine, darling." All
at once she feels the pain on the palm of her hands, where her nails have dug
into her skin, while an abrupt heat shrouds her face, as if suddenly a door
opened in the darkness letting the hot air escape swiftly from its lair.
"What are you doing here?"
The boy shrugs and sits on the ground.
He stares at the sea that is no longer distinguishable from the black sky and
thinks that he has no idea what he's doing there, or anywhere else, that the
best that could happen to his empty life, without anyone to understand him,
would be to finish it already, to put an end to it in such a magnificent
surrounding as the one he is in now, to become one with the sea and the night,
to forget everything and be consumed forever. To prove that he expects nothing.
From anyone. To prove that he is in charge of his own life. He, and no one
else.
"What's that? Mark, look, there!
What's that?" While gesturing toward the beach, she gets off, jumping from
boulder to boulder. She slips and lets out a little cry. She tugs forcefully at
her dress that has caught on the rocks. The boy jumps up. He can barely
distinguish the piece of white linen stuck in one of the dark crevices, as
his mother runs like a crazed spirit. He follows her, yet not knowing where.
She runs increasingly faster. It's hard moving one's feet on the wet sand, but
she knows she cannot stop. The strong wind hurts her eyes. Finally she drops to
her knees. He slumps to her side. They can hardly breathe. When she finally is
able to lift her head, she grasps his hand and squeezes it hard, very hard.
They do not look at each other, nor say anything. Nor do they need to turn the
pasty body, half covered with algae matted to the dripping blond hair. They do
not want to see her face. Nor touch her. Death, like this, so sudden, so near,
so real. They feel like a black slab is crushing their necks. Both shiver and
dare not move. They cannot leave, nor can they think of anything. They remain
kneeling for a long time, feeling on their own skin the power of the waves that
come and go, indifferent and aloof.
The first to stand up is the boy. He
does so with effort, as if he were half asleep. He helps his mother, clutching
her under her arms and pulling her up. They begin to walk leaning on one
another. Their feet slowly start recalling their usual moves. They do not let
go of each other's hands. They start going faster. After a long while, they see
the light of the lantern dancing weakly among the thick trees of the tropical
forest. Behind them, the sea is washing away their foot prints.
Translated by Lina Strenio
dissabte, 24 d’agost del 2013
Butterflies
They say it brings bad luck to look at your hands, but I don´t think so. I look at mine with my usual joy for breaking the rules, and I trace with my fingers each and every one of their spots, scars and veins that paint the landscape of my life. This one I've had since the day he sauntered into the beauty shop, full of middle-aged women with shampooed hair, and, without any embarrassment whatsoever, kissed me on the lips and gave me a bag of mini-croissants, my favorites, saying, "You did not have breakfast today, my love." Then, just as abruptly as he entered, he turned around and left, nonchalantly strolling past the row of gasping mouths and gawking eyes, soaked with envy and desire.
And this vein, this one was badly swollen
that morning when, at the beach, I cried and cried, bent, heartbroken and determined
to forget him, while holding my knees with furiously clenched fists. Then he appeared
without a word, with five, not one, not two, not three, but five plates of calamari
from the restaurant I liked so much, where he had to state his order repeatedly
because the waiters could not understand that he wanted to take his order of
not one, not two, not three, but five plates of calamari to the beach, where
the sand persisted in getting into our mouths as we ate and laughed and talked
and cried and kissed and reconciled.
Oh, look at this light scar I got when
I slipped on a rock that evening when we sneaked passed the watchman of the
most beautiful cove in the world and we swam with the last rays of a sun that embraced
us in gold and happiness. I remember the brown bear that, luckily, without
paying us much notice, walked just a few meters behind us by the spot where we
had decided to stop to take photographs of wild animals, and where we ended up with
the most dangerous and passionate kiss we could've ever imagined. I remember
the night we did not sleep a single second, trying to purge from our aching hearts
all our past and all our sadness and all our dead hopes. In the morning you gave
me the one object you had had with you all your life, and you said, "I
only have this to give you." And I knew that, beyond the past hurt we had inflicted
on each other and we still would, your ring would remain wrought to my hand
forever and ever.
"Your hands are nice," you keep telling me, and I blush, like a young girl of sixteen on her first date. You are dozing at the other end of the bench, your left hand resting on my feet, relaxed and happy on your lap, under the fluttering of the butterflies that revive my memories, just like every other August evening for the last fifty years .
Translated by Lina Strenio
dijous, 22 d’agost del 2013
So few words
Who
has the camera to photograph feelings? Where are the CDs to record sensations?
Why
do I have so few words to communicate happiness? Peace, laughter, togetherness,
love, caresses, forest, music. Why do I have so many words to exorcise
unhappiness? Loneliness, old age, sickness, death, cold, darkness, rain, tears,
war, shame, neglect, indifference, accident, madness, wryness, rage, fear...
Enough. I do not want to remember them. I will not let them play a role again
in my eyes and my hands. I do not want them to possess me any longer. I want to
be free. For once, I want to be free of my old words, memories, times, life.
I
want to strip myself of fear and words, of past and uncertainties. I want to
abandon the heavy layers that I carry every day and every night on my
shoulders: questions, anguish, desires, doubts, fear, fear, fear. Today I will
unload everything I've been carrying and let it fall to the ground, the tons of
dirty realism, and I will submerg myself in the refreshing waters of the
waterfall at the end of the world. I will swim until my arms tell me to stop
and my skin opens to each atom of
oxygen, feeling it, savoring it, assimilating it.
Then, clean, I will surge from the stream
where I will have left all fears and I will lie beside you, my beloved,
ethereal and full as you've never seen me before. I will bring my body next to
yours and I will be the breeze you've always dreamed of. I will put my leg on
yours and I will be the caress you've always wanted. I will leave my hand on
your chest, light like a dream. I will touch your arm with my lips and I will
drink, without haste, without wounds, the warm life that runs under your skin.
I will remain so, still, clinging to you as Hedera helix, until I forget all
the words and all the images. And when our bodies do not know any longer where
one ends and the other begins, when our electrons follow the path around us,
more and more united, more and more alike, contradicting the universal tendency
to expand, then --with a last effort before I fuse with eternity-- I will grab
my entire world, I will enfold it with my eyes and I will deliver it to you, so
you, my beloved, refashion it and make it new.
What
few and poor words to grasp the things that truly matter. How difficult to
photograph plenitude. How many layers of reality to scrape until we arrive to
the rightful meaning of our life.
Translated by Lina Strenio
Translated by Lina Strenio
dijous, 15 d’agost del 2013
La caçadora de tornados
No és que a la Dorothy li agradés gaire buscar l’espai hipotètic on s’acaba l’arc de Sant Martí, tal com tothom creia. La seva autèntica passió era una mica menys freqüent i s’estimava més no fer-la pública: caçar tornados. L’excitació d’ensumar-los, sentir-los, perseguir-los a través de boscos, deserts i mars, i finalment atrapar-los amb la seva càmera, era incomparable a qualsevol altra experiència.
Un
dia però, corrent darrere un tornado de color verd-blau, va sentir com de
cop el cotxe s’enlairava, una llum molt forta li feria els ulls i el silenci li
foradava les oïdes. Abans de perdre el coneixement va entendre que el tornado
verd-blau se l’emportava. I allò, en aquell moment, no era gaire excitant.
Allò feia mal.
En
despertar-se es va ajupir per rascar-se la cama que li picava des de feia molt
de temps, segons li semblava, però la seva mà només va trobar una manta de
tacte suau i fred. A sota no hi havia cama. Des d’aquell dia la Dorothy va a
poc a poc, aprenent a portar el seu nou vehicle i, curiosament, en pocs dies ha
trobat una altra passió: cada matí surt al jardí de casa seva i es passa hores
i hores mirant les formigues. No es cansa mai. Sempre descobreix una cosa nova
que fan. A vegades es diverteix fent moure en remolí les fulles d’un dels carrers
més transitats de les seves noves amigues. Les mira mentre elles s'aturen,
espantades però curioses, comencen a observar, ensumar, perseguir i finalment
atrapar el petit tornado. Tot és igual que abans. Passió, excitació, novetat.
Amb un petit canvi de perspectiva. O potser només d’intensitat. Ara, la
Dorothy, parada en la cadira de rodes, sent les emocions de les formigues molt
més fort que les seves.
divendres, 9 d’agost del 2013
Tan poques paraules
Qui té la càmera per fotografiar els sentiments? On són els cd-s per enregistrar les sensacions?
Per què tinc tan poques paraules per atrapar
la felicitat? Pau, riure, junts, amor, carícia, bosc, música. Per què tinc
tantes paraules per exorcitzar la infelicitat? Soledat, vellesa, malaltia,
mort, impotència, fred, foscor, pluja, llàgrima, guerra, vergonya, ignorància, abandó, indiferència, accident,
bogeria, sequedat, buit, por... Prou. No vull recordar-les, no vull deixar que
m’emplenin un altre cop el paper, els ulls i les mans. No vull que em
posseeixin més. Vull ser lliure, per una vegada vull ser lliure de les meves
paraules, dels meus records, dels meus temps, de la meva vida.
Vull
despullar-me de pors i de paraules, de temps i d’incerteses. Vull abandonar les capes pesades que porto cada dia i cada nit sobre les meves espatlles: preguntes,
angoixes, desitjos, dubtes, pors, pors, pors. Avui em trauré tot el que porto i
deixaré caure a terra tones de realitat bruta i em submergiré en l’aigua freda
de la cascada de la fi del món. Nadaré fins que els braços em diguin prou i la
meva pell s’obri a cada àtom d’oxigen, sentint-lo, paladejant-lo, assimilant-lo.
Així de neta sortiré del torrent on s'hauran quedat totes les pors i m’estiraré al
teu costat, estimat, etèria i plena com
mai m’has vist abans. Aproparé el meu cos al teu i seré la brisa que
sempre has somiat. Posaré la meva cama sobre la teva i seré la carícia que
sempre has desitjat. Deixaré la meva mà sobre el teu pit, lleugera com un somni.
Tocaré el teu braç amb els llavis i beuré, sense presses, sense ferides, la
vida calenta que hi passa per dins. Em quedaré així, immòbil,
arrapada a tu com una hedera hèlix, fins
que oblidi totes les paraules i totes les imatges. I, quan els nostres cossos
ja no sàpiguen on acaba un i on comença l’altre, quan els nostres electrons
segueixin la seva trajectòria al voltant nostre, cada cop més units, cada cop
més iguals, contradient la tendència universal a l'expansió, llavors –amb un últim
esforç abans de confondre’m amb l’eternitat– agafaré tot el meu món, l’embolcallaré
amb la meva mirada i t’ho entregaré a tu, perquè tu, estimat, el modelis i en
facis un de nou.
Què
poques i pobres paraules per captar les
coses que importen. Què difícil fotografiar la plenitud. Quantes capes de
realitat per esparracar fins a arribar al sentit de la vida.
divendres, 2 d’agost del 2013
Sunset
On
the computer in Philip Roth’s Upper West Side apartment these days is a Post-it
note that reads, “The struggle with writing is over.” It’s a reminder to
himself that Mr. Roth, who will be 80 in March and who has enjoyed one of the
longest and most celebrated careers in American letters, has retired from
writing fiction — 31 books since he started in 1959. “I look at that note every
morning,” he said the other day, “and it gives me such strength.”
(New York Times, novembre del 2012)
El
vell escriptor aixeca els ulls i deixa caure el diari on la seva fotografia ocupa
mitja pàgina. La finestra està oberta i passa una mica d’aire fresc. És diumenge
i se senten pocs cotxes. La ciutat sembla que respira, a poc a poc, amb timidesa
i alegria. Mira al seu voltant, buscant alguna cosa. Quan la troba, la cara
eixuta i pàl·lida assaja un petit somriure. Per fora li surt maliciós, com
sempre, però ell el sent calent per dins. És una sensació nova i molt
agradable. Agafa amb dits tremolosos el full escrit amb una lletra menuda però molt
clara. El torna a llegir. Tanca els ulls i recorda els milers de pàgines que va
escriure. Durant seixanta anys. Sempre buscant, sempre lluitant. Intentant entendre
el significat de tot plegat. Intentant explicar el que no entenia. Deixant de
banda coses tan incomprensibles que no podia ni plantejar com a preguntes,
dones, fills, pares, amics. Inventant el que no entenia. Escrivint el que
inventava.
No
li’n sap greu. Ja no. Podria quedar-se mirant el món a través de la finestra, plorant per
primer cop, acceptant la inutilitat de la seva obra tan admirada i tan controvertida,
de la seva vida tan llarga i tan buida. Podria llançar-se per la finestra en un
últim intent de donar sentit a la seva cerca. Podria cremar tots els llibres i
tornar a escriure, la millor novel·la que mai hagi escrit ningú. Podria fer
qualsevol cosa.
Somriu
i aquesta vegada el somriure ja no sembla un gest de dolor. Els ulls se li il·luminen,
respira fondo i acaricia matusserament la carta de la nena. Només té vuit anys
però vol escriure una novel·la. La millor novel·la que mai hagi escrit ningú.
Ell l’ajudarà.dijous, 25 de juliol del 2013
La vida, estranyament perfecta
M’ha despertat amb un petò molt llarg. Aquesta
nit, com tot l’estiu, he dormit malament, una son xopa de suor i somnis absurds.
Però el seu petó m’ha refrescat de cap a peus, banyant-me en una brisa suau amb
aroma de felicitat. Mai celebrem els dies dels nostres sants, però ella sempre
se’n recorda del meu i, el matí de Sant Jaume, cada any, en acabar d’obrir els
ulls, mig rient, em felicita. Ahir vam treballar tot el dia, quasi no ens vam
trobar. Avui és festa i les meves mans la busquen amb l’alegria dels qui celebren
cada matí l’acte meravellós de despertar junts. Un dia més. Un dia guanyat.
Esmorzem
al costat de la porta oberta cap al jardí. Passa aire fresc i fa olor d’herba. Encara
no fa massa calor. Tinc la seva mà descansant sobre la meva i el cafè acabat de
fer es reflecteix en els seus ulls riallers. A vegades, la vida sembla estranyament perfecta, em diu, i les
paraules regalimen dels seus llavis com gotes de pluja i mel.
Ningú
vol agafar el telèfon quan el seu crit trenca el miratge. Als ulls de la meva
dona tremola una ombra gris. Sense saber com, la imatge dels nostres fills
atrapats entre la ferralla d’un tren fet de restes humanes m’obre les entranyes.
dimecres, 17 de juliol del 2013
Pura vida
Què escriure quan tens massa coses que vols escriure?
Dels llavis em
regalimen paraules dolces com la mel, madures, sucoses i curulles de sal i de sol.
La Vida. La que emplena però no sacia. La que em sacseja de sentiments i
pensaments, els amassa en forma d’huracà (o potser precipici) i els llança –com
a pilota inter galàctica– a l’altre extrem de l’Univers que, per aquelles
casualitats físiques tan estranyes, resulta que és just darrere meu, llepant-me
l’esquena amb les seves flames, golafres d’oxigen. La Vida és gelosa: no vol compartir res. I les
paraules, mudes i felices, continuen regalimant pel meu pit, pels meus malucs,
per les meves cuixes, dibuixant un nou cos –meravellós i fugaç– per a mi, l’escriptora sense veu.
diumenge, 7 de juliol del 2013
El cel tapat amb papallones
No són maques, ni grosses, ni gràcils. Són
petites, marrons, cansades i massa. Cauen sobre finestres i cotxes. Espanten
els nens, que les volen matar. Molesten les mestresses de casa, els professors de primària,
els jubilats, els cuiners, les infermeres, els venedors ambulants i els conductors de
taxis. Ningú no les vol. Elles necessiten reposar abans de continuar: van
sortir fa dos dies d’Àfrica i en dos dies més arribaran a Escandinàvia, on
posaran els ous i, finalment, esgotades i felices, podran morir una estona.
Tenen un nom que ningú no recorda, plusia
festucae, i no tenen ni punyetera idea de política, crisis econòmiques, racisme o religions vàries. Elles van a la seva. Me les miro mentre espero que passin les hores, caminant amb els meus quatre
fills pel mig de la Plaça Major. Ells també són lletjos, petits, marrons i tenen
noms estranys. Miren sovint el cel, però no hi poden veure res: està tapat amb
papallones. Els meus fills envegen les papallones perquè tenen ales. Ells no en
tenen. Hauran de caminar molt i molt per recórrer la mateixa distància que els
altres. I, encara que ho facin, mai no seran macos, ni grossos, ni gràcils.
dissabte, 29 de juny del 2013
El Llop i les set cabretes
El senyor Llop estava gaudint de l’ombra, del Martini i
de la companyia dels seus millors amics, assegut en una butaca que duia el seu
nom. Fumava un cigar cubà i duia una bufanda de seda vermella que feia joc amb
les mànigues arremangades i els pantalons blancs. Els ulls mig tancats darrere
la cortina de fum seguien les cabretes que entraven en grups de dues o tres,
mentre els tertulians l’incitaven a declamar els seus versos.
—Quines
cuixetes més blanques que té, aquesta donzella! –li deien, esperant amb delit
el comentari poètic del mestre. —I aquesta altra, quines orelletes més fines! I
mireu, mestre, mireu cap allà, quina cueta més rodoneta i com la mou tot caminant!
Mentre
el famós poeta Segismundo Llop anava assaborint el cigar, les adulacions i les
vistes, amb un somriure condescendent, a la taula del costat, la de les set
cabretes, s’hi asseu tota una senyora cabra, amb uns pits que tallen la respiració i
una mirada que fa trontollar els gots de les lleixes. Duu un ordinador portàtil,
una camisa blanca i uns pantalons acabats de planxar. S’hi asseu amb les cames
creuades just davant del senyor Llop, treu un cigarret llarg i fi, accepta el
foc que li ofereixen els dos cambrers de cop, exhala una anella de fum blau,
canvia de posició les cames i, mentre mira intensament i irresistiblement el
famós poeta, diu a les cabretes en un murmuri a penes audible:
—M’acaba
de trucar el meu agent, filletes. He guanyat el premi dels Jocs Florals
Llopívols d’aquest any.
dissabte, 22 de juny del 2013
Felicitat i papallones
Diuen que porta mala sort mirar-se les mans però jo no ho
crec pas. Per tant me les miro amb l’habitual alegria de
saltar-me les normes i em passo els dits per totes i cadascuna de les taques i
les venes que dibuixen el paisatge de la meva vida. Aquesta la porto des del
dia que ell va entrar a la perruqueria, plena de dones de mitjana edat i
cabells ensabonats, i, sense cap vergonya, em va fer un petó a la boca i em va
donar una bossa amb croissants petits, els meus favorits, tot dient-me: Avui no has esmorzat, estimada, i va
marxar com si res, cofoi i àgil, com si no sentís el silenci carregat de
mirades d’enveja i desig. I aquesta vena se’m va inflar molt aquell matí a la
platja, quan plorava i plorava, desconsolada i decidida a oblidar-lo,
estrenyent-me furiosament els genolls amb els punys tancats, i ell va aparèixer
sense cap paraula, amb cinc, no un, ni dos, sinó cinc plats de calamars que havia anat a buscar al restaurant que més
m’agradava, i on havia hagut de repetir tantes vegades la comanda perquè els
cambrers no entenien qui es volia endur un plat de peix fresc a la platja, i no
un, sinó cinc, i la sorra que s’entossudia a entrar en les nostres boques
mentre menjàvem i ploràvem i rèiem i parlàvem i discutíem i ens besàvem. Ah,
mira aquesta taqueta de color clar que em vaig fer en relliscar sobre una pedra,
aquell vespre quan vam passar furtivament per davant del vigilant de la cala
més bonica del món i vam banyar-nos amb els últims raigs de sol que ens vestien
d’or i felicitat. Recordo l’ós bru que passava, sense fer-nos gaire cas, per
sort, per darrere nostre, a pocs metres d’on havíem decidit parar per fer fotos
d’animals salvatges i on vam acabar fent-nos el petó més apassionat i perillós
que hom es pot imaginar. I recordo la nit que no vam dormir ni un sol segon,
arrencant dels nostres cossos adolorits tot el passat i tota la tristesa i
totes les esperances que se’ns havien mort, i al matí em vas donar l’únic
objecte del qual no t’havies separat mai, en tota la teva vida, i em vas dir: Només tinc això per donar-te, i jo vaig
saber que més enllà de tot el mal que ens havíem fet i encara ens faríem, el
teu anell quedaria soldat a la meva mà, pels segles dels segles.
Són maques les teves mans, em dius encara, i jo em fonc com una noieta de setze anys a la primera cita. Estàs endormiscat a l’altre cantó del banc i la teva mà esquerra reposa sobre els meus peus, tranquils i feliços a la teva falda, sota l’aleteig de papallones que ens refresquen els records, com cada tarda d’agost dels últims cinquanta anys.
dimarts, 18 de juny del 2013
Altres Caputxetes
El senyor Llop no era tan estúpid com
per no saber que les Caputxetes Vermelles acostumen a tenir una mare i, moltes
vegades, també un pare. I, com que no volia tenir problemes per causes d’edat i
legalitat, va decidir muntar un lloc de culturalització, del qual ell en deia gimnàs.
El lloc perfecte per cuidar la salut de les tendres filletes. Les mares, i a
vegades també els pares, les portaven de la maneta fins a la porta de la casa
del... ai, perdó, volia dir del gimnàs. Ningú no sabia com s’ho feia el senyor
Llop perquè cada dia les noies sortissin d’allà més primes i més callades, però
tothom n’estava encantat. Es veu que s’havia tret un grau en una mena
d’educació física-teràpia-filosofia-moral-religió nova, que ara ensenyava a les
joves ignorants de bon grat i sense ànims de lucre. En Juvenal ja ho havia dit
feia més de dos-mil anys: mens sana in
corpore sano, però el Llop ho havia adaptat una mica als temps moderns:
ment adulta en cos adult. I per ajudar-les a esdevenir ràpidament adultes, no
s’estava d’ensenyar-los totes i cadascuna de les gràcies i desgràcies d’aquest
món. Fins que un dia, una rere l’altra, les Caputxetes Vermelles van començar a
desaparèixer. Com que ja eren adultes i quasi invisibles de tan primes i
callades, ningú no les va trobar gaire a faltar.
The Siblings
They
were both stopped at the end of the long hallway. He stood looking at her. So
much of life they had experienced together.
When
she noticed his studying gaze, she waved it away with her trembling hands. Her eyes,
before sweet like a cloudless sky, had become dark and cold. Straining, she
turned her wheelchair and rolled away. Without a word.
She
was ninety-years-old, and he only a little less. Of children and grandchildren,
some had died, a few were sick, and others had all but forgotten them. For
quite some time, both siblings knew that, for them, the future was already in
the past.
He
had a hard time wrapping her head with duct tape. That body, so puny and lifeless,
fought him like a wild animal struggling for its last breath. It took a long
time before she went still. Her blue eyes open and clear again. She had always
been so pretty. When he tried to wrap himself, he realized he had no strength
left. But it was time to end it. The open window appeared like a smiling mouth
in the gray morning light. As he was falling, all the fear of the last eighty
years disappeared, as if by magic.
Translated by Lina Strenio
Translated by Lina Strenio
diumenge, 16 de juny del 2013
Istanbul
Cradle of my stories, my tears and my smiles.
Aroma of jasmine wafting from eyes that mask troves of tenderness and peaceful grottos.
Sun caressed by the embraced hands of lovers strolling in the midst of silence
and noise, of good and bad. Moon reflected in the voluptuous curves of the
mosques that watch the night. Wind, making its way among streams of happy and
angry people, dressed in all life’s colors. Smells and images and tastes and textures
and sounds and memories and forever, for forever, from forever, dreams of sea
and peace.
dijous, 13 de juny del 2013
English Translation: Women
I'm walking fast. It's cold this morning
and the puddles on the street return hazy images. The first woman I see when I
enter is sitting at a table in the middle of the coffee shop. She is facing a
man who can't stop looking at her. From afar she looked younger than she really
is. She's wearing low-heel shoes. She has a small, wrinkled face, and her hair
is pulled back. She's not pretty, but she lights up like a Christmas tree while
chatting away, animatedly gesturing with her hands, her eyebrows, her entire
body.
The second woman, fair-skinned and with
long, curly hair, is leaning on a chair and staring out of the window with a vacant
look that reveals nothing that she is thinking. She seems exhausted. She turns
to glance at the tables and, slowly, almost without changing position, she
starts wiping clean the closest table.
The third woman doesn’t move and it’s
difficult to see her eyes. She’s slumped into an arm-chair, next to a man
reading a newspaper. She’s also reading, or, at least, she’s holding a thick
book with her dry and spotted hands. I’ve been watching her for three minutes
but she still hasn’t turned a page. Perhaps she doesn't like the book, or
perhaps she’s forgotten her eyeglasses at home.
I come across the fourth on my way out of
the café. Young and with beautitful blonde hair. She walks slowly, and I wonder
if it's just because she's pregnant. She has dull skin and fluttering eyes. Although
she looks furtively at me as she turns toward the hospital entrance, she doesn't
look afraid. But the weight she's carrying seems too heavy for her to bear alone.
The fifth is sitting at the bus-stop bench.
Her hands are folded in her lap. She pretends she's not looking at anything.
Her body takes up half the bench and the man next to her seems uncomfortable.
I'm too embarrassed to openly look at her. I want to tell her to not worry,
that she is still alive inside that strange body, that her parents were wrong
when they threw her out when she fell in love, that her neighbors who turn
their back to her when she comes down the stairs, because she is too big for
the elevator, are bastards, that the SOB who left her when she started gaining
weight after their fourth child deserves to go to the slammer. I want to grab
her by the arm and unfold my hidden wings and take her with me flying to
another world. Where women are always laughing like Christmas trees.
Translated by Lina Strenio
Translated by Lina Strenio
dimecres, 12 de juny del 2013
Coses que passen
El dia que la seva dona va marxar de casa,
ell ja sabia que aniria amb la germana, la mala bèstia. Quan l’havien acomiadat,
el superior li havia tret l’arma i el permís. Per això aquell dia va agafar el
que li podia fer més servei, els dos ganivets grans de la cuina. I també un de
petit, per si de cas. No havia pensat què faria quan se la trobés, però sabia
que la germana no el deixaria acostar-s’hi. No volia provocar cap problema, ell
no era home de ficar-se en merders. L’únic que volia era que la seva dona
tornés a casa. La necessitava. No podia dormir sense ella. No tenia res per
menjar. No li quedava roba neta. No tenia res a fer en tot el sant dia.
Avorrir-se. Mirar el futbol. Beure cervesa rere cervesa. No havia estat capaç
ni de donar-li un fill, la mala pècora. I ara se n’havia anat. L’havia deixat.
Va
veure la cunyada de lluny i va escopir a terra, emprenyat. Elles no l’havien
vist encara. Venien de portar els nens a l’escola i caminaven de pressa, amb el
cap cot. La mala puta es va posar entre ell i la seva dona i va començar a
cridar. No recorda quantes ganivetades li va haver de donar abans que callés.
L’altra estava ajupida a terra i es tapava el cap amb les mans mentre bufava
com un animal ferit. Va tirar els ganivets i la va agafar pels cabells,
estirant-la cap al cotxe mentre li donava cops de puny i de peu. Calla, filla
de puta, calla d’una vegada. I no callava, la molt puta. Li va haver de xafar el cap amb la bóta
i torçar-li els braços fins que els va sentir cruixir. Quan va callar, la va
tirar dins del cotxe com un sac de patates i va engegar el motor. Et mataré, et
mataré si tornes a marxar, desgraciada!
En arribar davant de l’hospital, la va agafar a coll com si fos una nena petita
i li va fer un petó a l’ull dret, que tenia la parpella esparracada i semblava
un tros de carn viva. Per què m’obligues a fer-te això, nineta?
diumenge, 9 de juny del 2013
Altres dones
Les estava mirant per avorriment. A les
sales d’espera dels hospitals és el que passa: tothom mira tothom per no haver
de recordar per què estan allà. Una és baixa i vella, molt vella. Té els ulls
petits i els cabells tenyits d’un to vermellós. No para de xerrar. Sembla
espantada. L’altra és molt més jove, amb els cabells llargs i mal pentinats i
somriu sovint. Haig d’esperar la meva dona que es fa la revisió de cada any. A
ella no li agrada anar-hi tota sola, a cal metge. A mi m’agrada escoltar la gent
obligada a seure i esperar: se senten històries molt interessants. La dona més
vella es queixa dels veïns, dels fills que se li van morir acabats de
néixer, de l’home que la va deixar fa
vint anys ja, de la noia que li fa de
minyona, de la pensió i de la crisi. Vaja, de tot. L’altra fa veure que
l’escolta. Les han fet entrar tres cops a la consulta i cada vegada han sortit
de manera diferent: la vella, més animada, i la jove, més ensopida. És el que fan
els metges: segurament li han trobat una cosa greu i només li han dit a la jove,
es pensen que això és més humà. Jo no estic gens segur que la dona jove pugui
suportar el pes del coneixement i de la decisió millor que la vella. L’última
vegada, la infermera les acompanya i la vella, que ha agafat encara més
xerrameca, li explica, en veu prou alta perquè tothom la senti, quina sort que
en té d’aquella noia, eh? Que no té cap obligació, no, ni una, eh? Que només és
la dona del seu nebot, però què hi vols fer, si ella no té ningú més, eh? I
s’eixuga un ull mentre la veu li tremola durant un segon. Però mira que és bona
noia, que encara que l’home se li hagi mort, ja fa cinc anys d’això, oi, nena?,
encara la ve a veure de tant en tant, eh? i això que té tres fills i molta
feina, eh? I la infermera se les mira amb cara de no entendre res i diu
passi-ho bé, Maria, fins d’aquí a sis mesos, si Déu vol! I quan la vella
s’allunya, a poc a poc, repenjada del braç de la jove, es gira cap a mi i em
diu, com qui ha vist tantes coses a la vida que ja no creu en res:
-- I
encara s’ho deu creure, pobra dona! Ai, senyor, que tontes
que ens tornem i ens deixem entabanar per qualsevol gata moixa... Si aquella
només vol els diners de la iaia, es veu d’una hora lluny!
No sé per què, però sembla que veig la infermera per
primer cop: és lletja i arrugada. Sort que la meva dona ja surt. Agafo el
bastó, m’aixeco i me’n vaig sense dir res. Ella s’agafa del meu braç i jo em
sento feliç d’haver-la pogut acompanyar un altre any a cal metge.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

















