La cremallera

Cada vespre, a les set en punt, pujava al tren de rodalies i es passava els tres quarts d’hora que durava el trajecte amb els ulls fixos al terra i les mans plegades a la falda. Intentava amagar-se les ungles massa curtes i amb taques blanques. Sempre, estiu o hivern, duia la mateixa faldilla grisa i el jersei negre de coll alt. Tenia els cabells d’un color castany descolorit, que li tapaven mitja cara. Baixava del tren i caminava amb pas feixuc fins a la porta del pis. Hi entrava de puntetes, sense fer cap soroll, sense quasi respirar. Deixava la clau posada al pany, després de tancar amb tres voltes. Els pròxims set minuts els dedicava a tancar finestres, persianes, cortines i portes. En acabar encenia el llum de sobre la taula de la cuina i treia de l’armari la tassa blanca amb dibuixos, una cullera, un tovalló de roba brodat de colors i la caixa de cereals de xocolata. Obria la nevera i en treia una de les vint-i-una ampolles de llet. No hi havia res més a dins. Abocava la llet a la tassa. Allisava el tovalló. Engegava el tocadiscs. El pis s’omplia de notes delicades i alegres. Quan tot estava perfectament disposat, s’apropava al mirall amb marc de fusta massissa que dominava el menjador. No s’hi emmirallava. Seguia amb els ulls fixos al terra i sense cap expressió a la cara. Es treia la roba amb gestos cansats però decidits i la plegava sobre la cadira.

Llavors, amb un petit sospir d’alleujament, aixecava les mans i buscava la petita  tanca de la cremallera. Començava pel front, just per sota dels cabells, i semblava que al principi li costava molt, havia de fer força. Gotes grosses de suor li regalimaven per les temples. La pell amb els forats dels ulls i les parpelles translúcides s’anava separant a poc a poc, mentre els ulls autèntics quedaven al seu lloc, empetitits i banyats en un líquid brillant. Baixava pel nas i tornava a entrebancar-se a l’alçada de la boca, on els llavis feien arrugues que es resistien a separar-se. Quan passava de la boca i de la barbeta tot es tornava molt més fàcil: la cremallera baixava pràcticament sola, deixant caure als costats la pell seca i semitransparent, igual que l’exosquelet d’un insecte gegant. Els dos pits seguien les espatlles en el seu camí descendent i a sota en quedava un tòrax pla sobre una panxa petita i molla. Els malucs, les natges, les cuixes, els genolls i les cames penjaven cada cop més lleugeres, lliscant cap a terra i deixant enrere un cos blanc, fràgil i tremolant de nena.

Acabada de sortir sencera, aixecava la vista i el mirall li tornava un somriure burleta i feliç. Ja no abaixava els ulls en tota la nit.

La nena tenia els cabells daurats i els ulls blaus. Obria tots els llums de la casa i començava a ballar i a saltar com un ocellet d’una habitació a l’altra. Parlava amb els mobles i les plantes en testos i els preguntava pel que havien fet durant el dia. S’asseia a la cadira de la cuina i menjava els cereals mastegant amb la boca oberta. De tant en tant s’ennuegava de riure. En acabar s’eixugava la boca amb el dors de la mà i badallava satisfeta. Després es passava un parell d’hores asseguda a terra i jugant amb una nina sense cames. La rentava, la vestia, la pentinava, li explicava contes, li ensenyava a llegir. Tenia moltíssima feina i per això el temps li passava volant. Al final, les dues esgotades, apagaven els llums, se n’anaven al llit i es ficaven sota la manta blava. La nena deia bona nit a la nina sense cames i li feia tres petons al front. S’adormia de seguida i somiava prats verds amb roselles vermelles.

El moment més difícil del dia era al matí. Trigava molt a aixecar-se, endreçar la nina a la seva caixa de sota el llit i apropar-se al mirall. La pell estava al mateix lloc, a terra, seca i grisa. Li feia por i fàstic. Cada dia estava més arrugada, més tacada. Feia pudor de gent gran. L’agafava amb la punta dels dits i sentia esgarrifança de tocar aquella cosa morta. Sabia que ho havia de fer, havia de tornar a dins. A vegades tenia ganes de rebel·lar-s’hi, de no tornar-hi. Pensava que el càstig no podia ser pitjor del que ja era. No hi havia un càstig pitjor que fer-se vella, imparablement i irreversiblement. Però no podia estar-ne segura. Sospirava i tancava les barres i els ulls amb força i es ficava dins d’aquella pell freda. En tancar la cremallera s’esgarrapava les mans i les galtes però ja no en sentia el dolor. L’única idea que la mantenia viva era la certesa que al cap de dotze hores en tornaria a sortir.