No són maques, ni grosses, ni gràcils. Són
petites, marrons, cansades i massa. Cauen sobre finestres i cotxes. Espanten
els nens, que les volen matar. Molesten les mestresses de casa, els professors de primària,
els jubilats, els cuiners, les infermeres, els venedors ambulants i els conductors de
taxis. Ningú no les vol. Elles necessiten reposar abans de continuar: van
sortir fa dos dies d’Àfrica i en dos dies més arribaran a Escandinàvia, on
posaran els ous i, finalment, esgotades i felices, podran morir una estona.
Tenen un nom que ningú no recorda, plusia
festucae, i no tenen ni punyetera idea de política, crisis econòmiques, racisme o religions vàries. Elles van a la seva. Me les miro mentre espero que passin les hores, caminant amb els meus quatre
fills pel mig de la Plaça Major. Ells també són lletjos, petits, marrons i tenen
noms estranys. Miren sovint el cel, però no hi poden veure res: està tapat amb
papallones. Els meus fills envegen les papallones perquè tenen ales. Ells no en
tenen. Hauran de caminar molt i molt per recórrer la mateixa distància que els
altres. I, encara que ho facin, mai no seran macos, ni grossos, ni gràcils.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.