Les estava mirant per avorriment. A les
sales d’espera dels hospitals és el que passa: tothom mira tothom per no haver
de recordar per què estan allà. Una és baixa i vella, molt vella. Té els ulls
petits i els cabells tenyits d’un to vermellós. No para de xerrar. Sembla
espantada. L’altra és molt més jove, amb els cabells llargs i mal pentinats i
somriu sovint. Haig d’esperar la meva dona que es fa la revisió de cada any. A
ella no li agrada anar-hi tota sola, a cal metge. A mi m’agrada escoltar la gent
obligada a seure i esperar: se senten històries molt interessants. La dona més
vella es queixa dels veïns, dels fills que se li van morir acabats de
néixer, de l’home que la va deixar fa
vint anys ja, de la noia que li fa de
minyona, de la pensió i de la crisi. Vaja, de tot. L’altra fa veure que
l’escolta. Les han fet entrar tres cops a la consulta i cada vegada han sortit
de manera diferent: la vella, més animada, i la jove, més ensopida. És el que fan
els metges: segurament li han trobat una cosa greu i només li han dit a la jove,
es pensen que això és més humà. Jo no estic gens segur que la dona jove pugui
suportar el pes del coneixement i de la decisió millor que la vella. L’última
vegada, la infermera les acompanya i la vella, que ha agafat encara més
xerrameca, li explica, en veu prou alta perquè tothom la senti, quina sort que
en té d’aquella noia, eh? Que no té cap obligació, no, ni una, eh? Que només és
la dona del seu nebot, però què hi vols fer, si ella no té ningú més, eh? I
s’eixuga un ull mentre la veu li tremola durant un segon. Però mira que és bona
noia, que encara que l’home se li hagi mort, ja fa cinc anys d’això, oi, nena?,
encara la ve a veure de tant en tant, eh? i això que té tres fills i molta
feina, eh? I la infermera se les mira amb cara de no entendre res i diu
passi-ho bé, Maria, fins d’aquí a sis mesos, si Déu vol! I quan la vella
s’allunya, a poc a poc, repenjada del braç de la jove, es gira cap a mi i em
diu, com qui ha vist tantes coses a la vida que ja no creu en res:
-- I
encara s’ho deu creure, pobra dona! Ai, senyor, que tontes
que ens tornem i ens deixem entabanar per qualsevol gata moixa... Si aquella
només vol els diners de la iaia, es veu d’una hora lluny!
No sé per què, però sembla que veig la infermera per
primer cop: és lletja i arrugada. Sort que la meva dona ja surt. Agafo el
bastó, m’aixeco i me’n vaig sense dir res. Ella s’agafa del meu braç i jo em
sento feliç d’haver-la pogut acompanyar un altre any a cal metge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.