CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

dimecres, 11 de setembre de 2013

La fada i el faune

Hi havia una vegada una nena-fada que vivia al mig d’un bosc molt i molt llunyà. Cada matí es despertava amb els llavis plens de rosada i es pentinava amb petxines de colors que trobava sota les cascades. L’única cosa que l’amoïnava eren els sorolls: cada so una mica estrident la feia córrer a amagar-se en les coves més profundes. Les altres fades es reien d’ella i no s’hi feien gaire.
Al mateix temps i al mateix bosc, però al costat de cap al llac, vivia un nen-faune que passava tot el sant dia tocant la flauta i jugant. Tenia amics amb qui parlava i es divertia, però quasi sempre s’entristia quan arribava el vespre perquè no podia complir el seu desig més gran: travessar el llac i conèixer nous mons. En aquell bosc no hi havia ningú que hagués vist mai una barca. Ningú no el podia aconsellar o ajudar, i cada dia el nen-faune es tornava més ensopit i la seva flauta sonava més greu i més apagada. Al final, ja ningú no la podia sentir.
 I llavors va ser quan la nena-fada va començar a distingir-la entre els altres sorolls i, per la seva sorpresa, no va sentir por. Seguint l’estranya música, es va obrir camí pel mig dels arbres recargolats, apartant les branques i les herbes que li barraven el pas. El nen-faune estava assegut en una roca a la vora del llac. Va continuar tocant la música que només ell i la fada podien sentir, fins que es va fer de nit. La nena-fada s’havia quedat darrere de l’últim arbre del bosc, temorosa de la tristesa del nen i de la immensitat del llac, que no havia vist mai.  En acabar de tocar es va girar cap a ella amb els ulls ben oberts i la nena hi va veure la lluna reflectida. Des d’aquell moment es van trobar cada nit de lluna plena. No parlaven la mateixa llengua, ni menjaven les mateixes coses, tampoc no dormien a les mateixes hores, ni tenien els mateixos somnis. Ella es pentinava els cabells amb petxines de colors i ell tocava la flauta sospirant pels grans viatges que imaginava. Però a poc a poc la nena-fada s’anava fent més alta, més bonica, més sàvia i menys poruga. A poc a poc el nen-faune va deixar de mirar el llac per mirar-la a ella. No podien explicar-se coses però cada dia creixia dins d’ells una escalfor que els feia sentir una pau immensa cada cop que es trobaven.
Vet aquí que una vegada la nena-fada va arribar més aviat que de costum i, perquè el nen-faune encara dormia, no el va voler despertar i va anar a esperar-lo a la mateixa roca on l’havia vist el primer dia. S’estava fent de nit i el llac semblava viu, movent en remolins lents les seves aigües tèrboles. Començava a fer fred i, a sota la roca, va veure unes boques que s’anaven obrint i tancant. La forta pudor que pujava d’aquelles profunditats li feien venir basques. La nena-fada no havia vist mai uns animals així i per això no va saber què fer quan els cocodrils es van enfilar per les parets i li van tocar les cames amb la seva respiració podrida i bullent. No podia cridar perquè els sons violents poden fer molt de mal a la gent que dorm i ella no volia fer mal al nen-faune. Va provar de fugir però ja no podia fer-ho.

D’alguna manera s’havien salvat: potser ella va aconseguir cridar sense fer-li mal, o potser ell la va sentir sense que ella cridés. La primera cosa que van veure en despertar-se va ser la lluna de sempre. Estaven estirats sobre l’herba i es donaven les mans. Havien passat molts dies i moltes nits i ja no eren uns nens: el faune tenia els pèls blancs i la fada tenia la pell suau com els pergamins antics. A prop se sentien els cants dels petits faunes amb ulls de fades que havien construït barques i havien descobert tots els mons i cada nit de lluna plena tornaven a cals avis per portar-los petxines de colors i flautes màgiques i emportar-se'n contes nous.