El senyor Llop no era tan estúpid com
per no saber que les Caputxetes Vermelles acostumen a tenir una mare i, moltes
vegades, també un pare. I, com que no volia tenir problemes per causes d’edat i
legalitat, va decidir muntar un lloc de culturalització, del qual ell en deia gimnàs.
El lloc perfecte per cuidar la salut de les tendres filletes. Les mares, i a
vegades també els pares, les portaven de la maneta fins a la porta de la casa
del... ai, perdó, volia dir del gimnàs. Ningú no sabia com s’ho feia el senyor
Llop perquè cada dia les noies sortissin d’allà més primes i més callades, però
tothom n’estava encantat. Es veu que s’havia tret un grau en una mena
d’educació física-teràpia-filosofia-moral-religió nova, que ara ensenyava a les
joves ignorants de bon grat i sense ànims de lucre. En Juvenal ja ho havia dit
feia més de dos-mil anys: mens sana in
corpore sano, però el Llop ho havia adaptat una mica als temps moderns:
ment adulta en cos adult. I per ajudar-les a esdevenir ràpidament adultes, no
s’estava d’ensenyar-los totes i cadascuna de les gràcies i desgràcies d’aquest
món. Fins que un dia, una rere l’altra, les Caputxetes Vermelles van començar a
desaparèixer. Com que ja eren adultes i quasi invisibles de tan primes i
callades, ningú no les va trobar gaire a faltar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.