dissabte, 22 de juny de 2013

Felicitat i papallones

Diuen que porta mala sort mirar-se les mans però jo no ho crec pas. Per tant me les miro amb l’habitual alegria de saltar-me les normes i em passo els dits per totes i cadascuna de les taques i les venes que dibuixen el paisatge de la meva vida. Aquesta la porto des del dia que ell va entrar a la perruqueria, plena de dones de mitjana edat i cabells ensabonats, i, sense cap vergonya, em va fer un petó a la boca i em va donar una bossa amb croissants petits, els meus favorits, tot dient-me: Avui no has esmorzat, estimada, i va marxar com si res, cofoi i àgil, com si no sentís el silenci carregat de mirades d’enveja i desig. I aquesta vena se’m va inflar molt aquell matí a la platja, quan plorava i plorava, desconsolada i decidida a oblidar-lo, estrenyent-me furiosament els genolls amb els punys tancats, i ell va aparèixer sense cap paraula, amb cinc, no un, ni dos, sinó cinc plats de calamars  que havia anat a buscar al restaurant que més m’agradava, i on havia hagut de repetir tantes vegades la comanda perquè els cambrers no entenien qui es volia endur un plat de peix fresc a la platja, i no un, sinó cinc, i la sorra que s’entossudia a entrar en les nostres boques mentre menjàvem i ploràvem i rèiem i parlàvem i discutíem i ens besàvem. Ah, mira aquesta taqueta de color clar que em vaig fer en relliscar sobre una pedra, aquell vespre quan vam passar furtivament per davant del vigilant de la cala més bonica del món i vam banyar-nos amb els últims raigs de sol que ens vestien d’or i felicitat. Recordo l’ós bru que passava, sense fer-nos gaire cas, per sort, per darrere nostre, a pocs metres d’on havíem decidit parar per fer fotos d’animals salvatges i on vam acabar fent-nos el petó més apassionat i perillós que hom es pot imaginar. I recordo la nit que no vam dormir ni un sol segon, arrencant dels nostres cossos adolorits tot el passat i tota la tristesa i totes les esperances que se’ns havien mort, i al matí em vas donar l’únic objecte del qual no t’havies separat mai, en tota la teva vida, i em vas dir: Només tinc això per donar-te, i jo vaig saber que més enllà de tot el mal que ens havíem fet i encara ens faríem, el teu anell quedaria soldat a la meva mà, pels segles dels segles.

Són maques les teves mans, em dius encara, i jo em fonc com una noieta de setze anys a la primera cita. Estàs endormiscat a l’altre cantó del banc i la teva mà esquerra reposa sobre els meus peus, tranquils i feliços a la teva falda, sota l’aleteig de papallones que ens refresquen els records, com cada tarda d’agost dels últims cinquanta anys.