CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

divendres, 9 d’agost de 2013

Tan poques paraules


Qui té la càmera per fotografiar els sentiments? On són els cd-s per enregistrar les sensacions?

Per què tinc tan poques paraules per atrapar la felicitat? Pau, riure, junts, amor, carícia, bosc, música. Per què tinc tantes paraules per exorcitzar la infelicitat? Soledat, vellesa, malaltia, mort, impotència, fred, foscor, pluja, llàgrima, guerra, vergonya, ignorància, abandó, indiferència, accident, bogeria, sequedat, buit, por... Prou. No vull recordar-les, no vull deixar que m’emplenin un altre cop el paper, els ulls i les mans. No vull que em posseeixin més. Vull ser lliure, per una vegada vull ser lliure de les meves paraules, dels meus records, dels meus temps, de la meva vida.
Vull despullar-me de pors i de paraules, de temps i d’incerteses. Vull abandonar les capes pesades que porto cada dia i cada nit sobre les meves espatlles: preguntes, angoixes, desitjos, dubtes, pors, pors, pors. Avui em trauré tot el que porto i deixaré caure a terra tones de realitat bruta i em submergiré en l’aigua freda de la cascada de la fi del món. Nadaré fins que els braços em diguin prou i la meva pell s’obri a cada àtom d’oxigen, sentint-lo, paladejant-lo, assimilant-lo. Així de neta sortiré del torrent on s'hauran quedat totes les pors i m’estiraré al teu costat, estimat, etèria i plena com  mai m’has vist abans. Aproparé el meu cos al teu i seré la brisa que sempre has somiat. Posaré la meva cama sobre la teva i seré la carícia que sempre has desitjat. Deixaré la meva mà sobre el teu pit, lleugera com un somni. Tocaré el teu braç amb els llavis i beuré, sense presses, sense ferides, la vida calenta que hi passa per dins. Em quedaré així, immòbil, arrapada a tu com una hedera hèlix, fins que oblidi totes les paraules i totes les imatges. I, quan els nostres cossos ja no sàpiguen on acaba un i on comença l’altre, quan els nostres electrons segueixin la seva trajectòria al voltant nostre, cada cop més units, cada cop més iguals, contradient la tendència universal a l'expansió, llavors –amb un últim esforç abans de confondre’m amb l’eternitat– agafaré tot el meu món, l’embolcallaré amb la meva mirada i t’ho entregaré a tu, perquè tu, estimat, el modelis i en facis un de nou.

Què poques i pobres  paraules per captar les coses que importen. Què difícil fotografiar la plenitud. Quantes capes de realitat per esparracar fins a arribar al sentit de la vida.