Altres Caputxetes

El senyor Llop no era tan estúpid com per no saber que les Caputxetes Vermelles acostumen a tenir una mare i, moltes vegades, també un pare. I, com que no volia tenir problemes per causes d’edat i legalitat, va decidir muntar un lloc de culturalització, del qual ell en deia gimnàs. El lloc perfecte per cuidar la salut de les tendres filletes. Les mares, i a vegades també els pares, les portaven de la maneta fins a la porta de la casa del... ai, perdó, volia dir del gimnàs. Ningú no sabia com s’ho feia el senyor Llop perquè cada dia les noies sortissin d’allà més primes i més callades, però tothom n’estava encantat. Es veu que s’havia tret un grau en una mena d’educació física-teràpia-filosofia-moral-religió nova, que ara ensenyava a les joves ignorants de bon grat i sense ànims de lucre. En Juvenal ja ho havia dit feia més de dos-mil anys: mens sana in corpore sano, però el Llop ho havia adaptat una mica als temps moderns: ment adulta en cos adult. I per ajudar-les a esdevenir ràpidament adultes, no s’estava d’ensenyar-los totes i cadascuna de les gràcies i desgràcies d’aquest món. Fins que un dia, una rere l’altra, les Caputxetes Vermelles van començar a desaparèixer. Com que ja eren adultes i quasi invisibles de tan primes i callades, ningú no les va trobar gaire a faltar. 

The Siblings

They were both stopped at the end of the long hallway. He stood looking at her. So much of life they had experienced together.

When she noticed his studying gaze, she waved it away with her trembling hands. Her eyes, before sweet like a cloudless sky, had become dark and cold. Straining, she turned her wheelchair and rolled away. Without a word.

She was ninety-years-old, and he only a little less. Of children and grandchildren, some had died, a few were sick, and others had all but forgotten them. For quite some time, both siblings knew that, for them, the future was already in the past.

He had a hard time wrapping her head with duct tape. That body, so puny and lifeless, fought him like a wild animal struggling for its last breath. It took a long time before she went still. Her blue eyes open and clear again. She had always been so pretty. When he tried to wrap himself, he realized he had no strength left. But it was time to end it. The open window appeared like a smiling mouth in the gray morning light. As he was falling, all the fear of the last eighty years disappeared, as if by magic. 

Translated by Lina Strenio

Istanbul

Cradle of my stories, my tears and my smiles. Aroma of jasmine wafting from eyes that mask troves of tenderness and peaceful grottos. Sun caressed by the embraced hands of lovers strolling in the midst of silence and noise, of good and bad. Moon reflected in the voluptuous curves of the mosques that watch the night. Wind, making its way among streams of happy and angry people, dressed in all life’s colors. Smells and images and tastes and textures and sounds and memories and forever, for forever, from forever, dreams of sea and peace.

English Translation: Women

     I'm walking fast. It's cold this morning and the puddles on the street return hazy images. The first woman I see when I enter is sitting at a table in the middle of the coffee shop. She is facing a man who can't stop looking at her. From afar she looked younger than she really is. She's wearing low-heel shoes. She has a small, wrinkled face, and her hair is pulled back. She's not pretty, but she lights up like a Christmas tree while chatting away, animatedly gesturing with her hands, her eyebrows, her entire body.

     The second woman, fair-skinned and with long, curly hair, is leaning on a chair and staring out of the window with a vacant look that reveals nothing that she is thinking. She seems exhausted. She turns to glance at the tables and, slowly, almost without changing position, she starts wiping clean the closest table.

     The third woman doesn’t move and it’s difficult to see her eyes. She’s slumped into an arm-chair, next to a man reading a newspaper. She’s also reading, or, at least, she’s holding a thick book with her dry and spotted hands. I’ve been watching her for three minutes but she still hasn’t turned a page. Perhaps she doesn't like the book, or perhaps she’s forgotten her eyeglasses at home.

     I come across the fourth on my way out of the café. Young and with beautitful blonde hair. She walks slowly, and I wonder if it's just because she's pregnant. She has dull skin and fluttering eyes. Although she looks furtively at me as she turns toward the hospital entrance, she doesn't look afraid. But the weight she's carrying seems too heavy for her to bear alone.

     The fifth is sitting at the bus-stop bench. Her hands are folded in her lap. She pretends she's not looking at anything. Her body takes up half the bench and the man next to her seems uncomfortable. I'm too embarrassed to openly look at her. I want to tell her to not worry, that she is still alive inside that strange body, that her parents were wrong when they threw her out when she fell in love, that her neighbors who turn their back to her when she comes down the stairs, because she is too big for the elevator, are bastards, that the SOB who left her when she started gaining weight after their fourth child deserves to go to the slammer. I want to grab her by the arm and unfold my hidden wings and take her with me flying to another world. Where women are always laughing like Christmas trees.

Translated by Lina Strenio

Coses que passen

El dia que la seva dona va marxar de casa, ell ja sabia que aniria amb la germana, la mala bèstia. Quan l’havien acomiadat, el superior li havia tret l’arma i el permís. Per això aquell dia va agafar el que li podia fer més servei, els dos ganivets grans de la cuina. I també un de petit, per si de cas. No havia pensat què faria quan se la trobés, però sabia que la germana no el deixaria acostar-s’hi. No volia provocar cap problema, ell no era home de ficar-se en merders. L’únic que volia era que la seva dona tornés a casa. La necessitava. No podia dormir sense ella. No tenia res per menjar. No li quedava roba neta. No tenia res a fer en tot el sant dia. Avorrir-se. Mirar el futbol. Beure cervesa rere cervesa. No havia estat capaç ni de donar-li un fill, la mala pècora. I ara se n’havia anat. L’havia deixat.

Va veure la cunyada de lluny i va escopir a terra, emprenyat. Elles no l’havien vist encara. Venien de portar els nens a l’escola i caminaven de pressa, amb el cap cot. La mala puta es va posar entre ell i la seva dona i va començar a cridar. No recorda quantes ganivetades li va haver de donar abans que callés. L’altra estava ajupida a terra i es tapava el cap amb les mans mentre bufava com un animal ferit. Va tirar els ganivets i la va agafar pels cabells, estirant-la cap al cotxe mentre li donava cops de puny i de peu. Calla, filla de puta, calla d’una vegada. I no callava, la molt  puta. Li va haver de xafar el cap amb la bóta i torçar-li els braços fins que els va sentir cruixir. Quan va callar, la va tirar dins del cotxe com un sac de patates i va engegar el motor. Et mataré, et mataré si tornes a marxar, desgraciada!

En arribar davant de l’hospital, la va agafar a coll com si fos una nena petita i li va fer un petó a l’ull dret, que tenia la parpella esparracada i semblava un tros de carn viva. Per què m’obligues a fer-te això, nineta?

Altres dones

Les estava mirant per avorriment. A les sales d’espera dels hospitals és el que passa: tothom mira tothom per no haver de recordar per què estan allà. Una és baixa i vella, molt vella. Té els ulls petits i els cabells tenyits d’un to vermellós. No para de xerrar. Sembla espantada. L’altra és molt més jove, amb els cabells llargs i mal pentinats i somriu sovint. Haig d’esperar la meva dona que es fa la revisió de cada any. A ella no li agrada anar-hi tota sola, a cal metge. A mi m’agrada escoltar la gent obligada a seure i esperar: se senten històries molt interessants. La dona més vella es queixa dels veïns, dels fills que se li van morir acabats de néixer,  de l’home que la va deixar fa vint anys ja,  de la noia que li fa de minyona, de la pensió i de la crisi. Vaja, de tot. L’altra fa veure que l’escolta. Les han fet entrar tres cops a la consulta i cada vegada han sortit de manera diferent: la vella, més animada, i la jove, més ensopida. És el que fan els metges: segurament li han trobat una cosa greu i només li han dit a la jove, es pensen que això és més humà. Jo no estic gens segur que la dona jove pugui suportar el pes del coneixement i de la decisió millor que la vella. L’última vegada, la infermera les acompanya i la vella, que ha agafat encara més xerrameca, li explica, en veu prou alta perquè tothom la senti, quina sort que en té d’aquella noia, eh? Que no té cap obligació, no, ni una, eh? Que només és la dona del seu nebot, però què hi vols fer, si ella no té ningú més, eh? I s’eixuga un ull mentre la veu li tremola durant un segon. Però mira que és bona noia, que encara que l’home se li hagi mort, ja fa cinc anys d’això, oi, nena?, encara la ve a veure de tant en tant, eh? i això que té tres fills i molta feina, eh? I la infermera se les mira amb cara de no entendre res i diu passi-ho bé, Maria, fins d’aquí a sis mesos, si Déu vol! I quan la vella s’allunya, a poc a poc, repenjada del braç de la jove, es gira cap a mi i em diu, com qui ha vist tantes coses a la vida que ja no creu en res:

       -- I encara s’ho deu creure, pobra dona! Ai, senyor, que tontes que ens tornem i ens deixem entabanar per qualsevol gata moixa... Si aquella només vol els diners de la iaia, es veu d’una hora lluny!

No sé per què, però sembla que veig la infermera per primer cop: és lletja i arrugada. Sort que la meva dona ja surt. Agafo el bastó, m’aixeco i me’n vaig sense dir res. Ella s’agafa del meu braç i jo em sento feliç d’haver-la pogut acompanyar un altre any a cal metge.

Istanbul

 Bressol dels meus contes, dels meus plors i dels meus riures. Olor de llessamí en mirades intenses que amaguen tresors de tendresa i coves de pau. Sol amanyagat per mans entrellaçades de parelles d’enamorats passejant entremig del silenci i del soroll, del bé i del mal. Lluna reflectida en corbes voluptuoses de mesquites que vetllen la nit. Vent obrint-se pas entre corrents de gent alegre i enfadada, vestida de tots els colors de la vida. Olors i imatges i gustos i tactes i sons i records i sempre, per a sempre, des de sempre, somnis de mar i pau.

Masclisme sense gènere

Tinc cinquanta-sis anys i em considero una persona amb força curiositat per escoltar i observar la meva espècie. Fins ahir però no havia trobat mai un exemple tan pur de masclisme, en tota la seva magnitud, sense cap disfressa o circumstància atenuant.

Assistia a un acte social amb unes vint o trenta persones més. Tot correcte i normal, si podem anomenar normal l’habitual. Al final, el moment tan lent i confús en què tothom s’ha d’acomiadar de tothom sense saber si ha de ser per sempre o només per uns dies, un home d’uns setanta anys, amb camisa blanca, corbata vermella i el cap ben alt, conegut feia cosa d’unes  hores, s’acosta al meu home, li estreny la mà, es gira cap a mi i em diu sense cap entonació, com si digués bon dia:

        -Cuida’l.

Jo sóc de mena lenta de pensament, i la paraula –que em va semblar com a mínim poc usual- em va agafar desprevinguda. Què vol dir? Potser vaig necessitar un parell de segons per empassar-me la saliva i contestar amb el somriure més pacífic del qual vaig ser capaç:

        -Home, jo el cuido a ell i ell a mi, no va així la cosa?

El senyor de la corbata vermella es va parar just abans de tocar-me la galta en el seu gest de fer-me els dos petons de cortesia. No puc dir que es veia sorprès, sinó que semblava que li parlés una llengua que no havia sentit mai. I no, no va callar, ni va riure, ni va provar de fer-ne broma, sinó que li va donar un copet a l’espatlla al meu home mentre s’allunyava amb una mirada d’incomprensió total i m’etzibava amb la seva veu més neutra, sense concedir-me ni com a mínim la deferència del vocatiu:

        -Tu cuida’l.

Sèrie turca

En todas las ficciones, cada vez que un hombre se enfrenta con diversas alternativas, opta por una y elimina las otras; en la del casi inextricable Ts'ui Pên, opta -simultáneamente- por todas. Crea, así, diversos porvenires, diversos tiempos, que también proliferan y se bifurcan.

El jardín de los senderos que se bifurcan,         
Jorge Luis Borges

1

La dona es para davant de la porta i sembla preocupada. Duu una maleta petita i un telèfon mòbil a la mà. Se’l mira fixament. Potser s’ha equivocat de número. Potser l’avió ha arribat massa aviat. Gira el cap d’un costat a l’altre. Un noi ajuda a caminar una vella molt geperuda, vestida de negre de cap a peus. Els xofers de taxis parlen entre ells sense fer-li gens de cas. Hauria de tornar a trucar. Sap que ahir es van discutir i que ella va dir que no vindria a Istanbul si ell no s’aclaria amb la seva dona. Però al final havien fet les paus. O això es pensava.

Han passat ja deu minuts des que ha sortit. No sap si deixar la maleta a terra o no. No pesa gens. Només s’hi quedarà tres dies. Torna a mirar el mòbil. Potser li ha passat alguna cosa. Potser el taxi ha tingut un accident. Se l’imagina ferit, intentant trobar el telèfon, amb les mans plenes de sang. Sent els ulls humits. No, ara no pot posar-se a plorar. Ara no.

Quinze minuts. Potser hauria de tornar a trucar. I si li contesta algú altre? Potser ell l’ha fet venir només per castigar-la. Per abandonar-la davant de tothom. Potser ell és mala persona. Acluca els ulls i pensa que hauria d’entrar a dins de l’aeroport per descansar una mica.

Vint-i-cinc minuts. Canvia la maleta a l’altra mà. Estreny fort el mòbil. Un grup de japonesos passen com un estol de pardals feliços. Les ungles li fan mal. El cap li dóna voltes. S’ha equivocat. Ell no és l’home que es pensava.

I de cop, com sota una pluja d’estiu, les cames se li estoven, les mans s’afluixen i ella deixa caure la maleta a terra, mentre el Devran baixa del taxi amb la corbata torta i un ram de tulipes grogues. 

2

El xofer del taxi mastega una paraulota mentre esquiva la vella vestida de negre. Té pressa i sap que a casa l’espera una bona bronca. Pitja l’accelerador al mateix temps que busca el telèfon mòbil a la butxaca dels pantalons. Aquests trastos moderns, mai no els trobes quan els necessites!

En arribar al semàfor el troba per fi sota el seient del costat. Intenta marcar el número de casa seva però li costa veure la pantalla, tan petita. El cotxe de darrere pita. Mira pel retrovisor i veu una noia amb cabells rossos i ulleres de sol. Se la veu nerviosa. Una mica de tranquil·litat, caram, que no s’acaba el món. Engega el cotxe. Hi ha molt de trànsit a aquesta hora i ha d’anar a poc a poc. Sent la veu profunda del muetzí i sap que ja són les set. Què li dirà l’Halide? Es rasca els cabells blancs encara espessos. Ja sap ben bé què li dirà, i tant que ho sap. On eres, pare? Fa una hora que hauria d’estar a classe! No puc més, pare! No puc més, em sents? Em passo vint hores cada dia amb ell. No puc més. Sempre me n’he cuidat. Però ja no ho vull fer, pare! No vull cuidar-me'nl, no! L’odio! L’odio perquè és un vegetal, l’odio perquè no parla, l’odio per aquesta mirada de gos, l’odio perquè és el teu fill!

Deixa que me'n vagi, pare. No et demanaré res, mai. Només deixa'm partir. Tinc trenta-cinc anys i vull ser lliure. Vull enamorar-me i tenir fills i cuinar per al meu home, i vull acabar els estudis i ser advocada, i vull estar amb gent normal i fer coses normals i parlar amb paraules normals.

Deixa que me'n vagi, pare, t’ho demano per la mare!

Ja sap què li dirà, l’Halide. I sap com se li trencarà el cor de veure-la en aquella cambra fosca, tan petita i prima, com la seva mare, amb els ulls intensament negres, immensament tristos, esgarrapant-se la pell blanca del coll, estirant-se els cabells llargs i negres. Es torna a gratar el cap. Mira enrere i veu que la noia de cabells rossos encara el segueix. Sembla més tranquil·la. Aguanta el telèfon a l’orella. Encara tindrà un accident, si no vigila. Aquest jovent, sempre amb presses. Sempre fent deu coses alhora.

Paaaaaaaaaaaaaaaaaam.......

El noi de la bicicleta verda està estirat a terra. No té ni idea d’on ha sortit. La gent es comença a parar. Hi ha algú que s’hi acosta. Surt del cotxe mig estabornit, amb una mà al cap. Li fa mal. Es deu haver donat un cop. Veu el noi. Té els ulls blaus, molt oberts. No es mou. De sota el cap li regalima una cosa de color clar. A poc a poc s’estén. El noi mira el cel. La gent s’hi acosta més. El miren i li diuen coses. No entén res. El cap li roda. El noi segueix allà. Mirant el cel. No es mou. La bicicleta està sencera, al costat de la vorera. Verda.

3

Se la mira dissimuladament mentre es beu el cafè, fred com sempre, a poc a poc. Cada matí la mateixa rutina: la pregària, el llit, te amb menta per a ella, cafè ben carregat per a ell, la taula petita al costat de la finestra, tal com ella ho va voler, dues llesques de pa amb mantega. Avui la Rüya té els ulls voltats d’ombres blaves. Les comissures dels llavis li baixen lleugerament, però això és normal en ella: fins i tot quan riu amb ganes, sembla que fa un riure trist, per culpa d’aquesta expressió que té la seva boca. Els cabells li tapen la cara. No s’ha pentinat encara. Ho farà més tard, quan vagi a treballar. No diu res. Potser està enfadada. Fa dies que no parlen gaire.

La dona mira distreta per la finestra mentre es pren el te. Una altra vegada està fred. No li vol dir res, no vol fer-li més retrets. Està cansada. Ha dormit poc i malament, com quasi sempre. Mira  fora i veu el Bòsfor a l’horitzó: gris i callat. Un minaret solitari el talla pel mig. Fa tant de temps que no van a passejar pel costat del mar. A vegades es pregunta qui és l’home amb qui viu. No l’entén. Se’l mira per sota el serrell.  En què deu pensar? Com podria arribar a dins seu? Saber qui és ell de veritat... Ho sap, ell? Sap per què fa tantes nits que dormen al mateix llit, cadascú al seu costat, cadascú amb els seus somnis sense compartir? En què deu pensar?... El te està fred i ella sent les mans glaçades sobre la tassa de porcellana blanca.

        -He tingut un malson aquesta nit, -comença a explicar en veu baixa, insegura, sense saber si la Rüya ho vol sentir-. Encara em costa pensar-hi... No sé si érem nosaltres o uns altres... Semblaves tu, però duies els cabells llargs... Era el meu aniversari i ens havíem discutit. No sé per què... Últimament no paràvem de discutir-nos. La nit abans havia acabat tard i, quan havia arribat a casa, ni m’havies mirat. Estaves preparant els exàmens. Crec que estudiaves dret, ves per on... No podia suportar veure els teus ulls plens de llàgrimes. Aquell dia no. Era el meu aniversari i volia ser feliç. No volia pensar en la teva mare morta, ni en el teu germà mongòlic, ni volia saber per què et senties tan culpable... No sé d’on vaig treure tot això, tots aquests detalls, com si tu tinguessis una altra vida... - la mira angoixat mentre li agafa la mà freda entre les seves-. Aquell dia no volia pensar en res. Només volia veure la teva cara contenta... Però me'n vaig anar. Vaig agafar la bicicleta verda, la de sempre. Volia anar-me’n. Lluny de tu. Desesperat de no poder fer-te feliç... I, sense saber com, aquell taxi se’m va tirar a sobre.  Recordo la cara de l’home, sortint del cotxe. Mirava d’un cantó a l’altre com un boig. Tenia la mà al cap, com si li fes mal. Cabells blancs. Bigoti gris. Se’l veia  perdut. Sé que el volia ajudar però no em podia moure. Estava clavat a terra. Volia cridar-li, estava enfadat, però no podia obrir la boca. Tot es movia cada vegada més ràpid al meu voltant. M’he despertat amb la boca seca i els punys tancats. Cobert de suor i tremolant. Tot semblava tan real. Em costava respirar i no sabia si era mort o viu. Tu encara dormies. No semblaves tu. M’he aixecat espantat de no encomanar-te la por.

Encara la sento, bategant com un cor embogit dins del meu cap.

4

Cada vespre, quan l’Halide surt cap a l’escola i el pare, cansat, s’asseu davant de la tele amb el te de poma i el börek de patates, el Faruk sap que té com a mínim una hora per a ell sol. Una hora per ser lliure. Sense fer veure que és un bon noi, que creu el pare i la germana. Els ulls blaus, normalment apagats, de cop s’il·luminen. Una hora de vida.

Normalment va al costat del mar, allà on surten els vaixells petits que porten els turistes a passejar de nit. Li agrada quedar-se quiet i mirar les gavines negres solcant el cel amb reflexos d’or vell. A l’altra banda del Bòsfor, com sortits d’un conte, els minarets de Topkapi broden filigranes en el capvespre. Ningú no el mira, ningú no li diu res. No ha d’escoltar els planys de la germana, ni els grunyits del pare, ni els crits dels nens que se li acosten per molestar-lo cada vegada que surt de casa. Ningú no el mira amb cara de llàstima o de fàstic. Aquí només hi ha la mar i el cel.

L’última setmana també hi ha hagut una intrusa. Una dona jove, rossa i amb ulleres grosses que li tapen mitja cara. Venia i s’asseia al seu costat, sense dir res. Treia un cigarret i se’l fumava a poc a poc, sense mirar-lo. Semblava trista. Semblava guapa.

Avui fa tard. El Faruk sap que algun dia la dona deixarà de venir. No sap si serà pitjor o millor. Potser avui ja no vindrà.

Quan arriba, veu que la seva cara, el poc que en deixen veure les ulleres, sembla contenta. Els llavis, una mica oberts, semblen més plens que els altres dies. Quan marxa, la segueix. No ho ha fet mai. Però avui no vol tornar a casa. Necessita sortir, necessita trencar els miralls a cops de puny. Ell no és cap mongòlic, ell no és cap vegetal. Ell és un home! A casa seva està atrapat. Per més que cridi, ningú no el sent.

La noia rossa entra a la torre. És hora de tancar i només queden un parell de turistes despistats. El vigilant el deixa passar sense pagar, dient-li que s’afanyi, sense mirar-lo a la cara. Pugen a l’ascensor. Va molt ràpid. Sembla que vola. Ella és guapa i somriu. Potser li somriu a ell.

Quan surten a la terrassa, l’aire fresc el colpeja amb força. Lluny, petits, els minarets de Topkapi. I ell a dalt de tot. Sent el cor bategant amb força. Se sent feliç. És lliure.

La noia encén un cigarret mentre es recolza a la barana. A l’altre costat un home abraça per darrere la dona de les tulipes grogues. Estan mirant els llums que comencen a parpellejar dins de l’aigua. Se sent el frec d’ales de les gavines. Quan el Faruk s’enfila a la barana i es deixa caure amb els braços oberts, ningú no crida.

5

La Rüya es mira la fotografia que ha trobat sota el coixí. El racó dels coixins vermells és el seu preferit. Al costat n’hi ha molts d’altres, verds, blaus, grocs, marrons. Amb dibuixos vegetals o geomètrics. Sobretot tulipes vermelles sobre fons daurat. Del sostre pengen exactament setanta-set llums de colors. És el lloc amb més llums de colors que ha vist mai, a part de les botigues atapeïdes del centre. Cada tarda, quan surt de la feina, s’hi para a prendre un te de menta fresca. A aquesta hora només hi ha tres o quatre homes mirant la tele, cadascú amb el seu narguil, la parella que sempre juga al backgammon i el cambrer que mira la gent que passa. Ningú no parla. Aquí la Rüya està millor que a casa seva, on no hi ha ningú que l’esperi.

La fotografia és d’un noi jove al costat d’una bicicleta verda. Els colors estan gastats.  Se’l veu content, el noi de la bicicleta. Riu. Davant seu s’allarga l’ombra d’una dona. Deu ser la que fa la fotografia. L’ombra sembla un camí entre el noi que riu i la mà de la Rüya.

          -Uf, què?... Quin ensurt!- Ha vessat unes gotes de te sobre la fotografia i ara es veu encara més descolorida. Se la mira amb pena.

           -Em sap greu-. La noia que està davant seu té els cabells negres i llargs, la pell molt blanca i un somriure com un tros de magrana oberta. Es deixa caure al seu costat, amb un gest sorprenent d’alleujament–. Uf, ja sabia que me l’havia deixada aquí!

Li agafa la fotografia amb delicadesa i el seu somriure encara il·lumina més el racó dels coixins vermells.

            -Abans, fa molt de temps, jo vivia amb el pare i el meu germà. El germà estava malalt. Jo l’havia de cuidar. El pare m’hi obligava i la mare s'havia mort. No em podia ajudar. El dia que vaig fer divuit anys vaig fugir de casa. Aquest noi –i li ensenya el noi de la bicicleta verda- em va trobar al carrer a mitja nit, morta de gana, de fred i de por. Em va portar a casa seva i em va deixar dormir en el seu llit mentre ell dormia a terra. Em vaig quedar amb ell sense pensar-m’ho. No tenia ningú més. Un dia no hi va tornar. Un policia va venir l’endemà a trucar a la porta. No vaig obrir. Tenia por que el meu pare m’hagués trobat a la fi. Vaig fugir d’aquella casa plena de llums de colors i de llibres. Mai més no hi he tornat. Mai més no he sabut què li havia passat. Només tinc aquesta fotografia. Fa set anys que la porto a sobre.

La té ben agafada i se la mira amb cara de nena feliç. Al cap d’uns minuts llargs, la posa sobre la taula i es gira cap a la Rüya. Li agafa una mà entre les seves. Les té calentes. La mira directament als ulls. Aquesta noia, aquesta noia... per què li sembla tan coneguda?... Es toca la cara amb la mà esquerra i troba un floc de cabells que se li ha escapat de sota el mocador de seda. Se’l posa bé però torna a caure. No gosa moure la mà dreta, que continua escalfant-se entre les mans de l’Halide.

6

Caminen de pressa i sense mirar-se. Ha estat un dia dur. El Devran agafa la mà de la dona dins de la seva butxaca. La té molt freda avui. El que més li agrada d’ella són les seves mans: suaus,  com flocs de neu que es converteixen en calor quan et toquen.

Arriben a l’hotel i pugen tremolant les escales estretes. A dins fa calor. Massa. Se sent una olor forta i dolça: sempre que ella el ve a visitar, el Devran emplena de flors l’habitació. I, a vegades, ella s’emborratxa amb el perfum. La cara li canvia de cop: les arrugues desapareixen, les galtes s’encenen, els llavis s’obren en un somriure juganer i la mirada li comença a ballar. Cada vegada que veu aquesta transformació, mai previsible, mai repetible, ell es queda meravellat. Així es va enamorar d’ella, la primera nit que van passar junts, davant del mar. I cada dia el Devran espera el moment, que podria passar per qualsevol motiu inefable, com un núvol daurat o un coixí de seda, en què ella trencarà la màscara i sorgirà com una deessa grega, bella i resplendent. El desig que sent per ella no ha disminuït en els set mesos que fa que es coneixen. Ara mateix, encara que tots dos estan espantats i cansats, la llum groga de les tulipes que ella encara aguanta, reflectida en els seus llavis, l’omple de ganes de perdre’s en ella, de fondre la por sota la certesa calenta que respira cada porus de la seva pell. Li agafa les tulipes, les deixa a terra i les seves mans busquen febrilment els seus pits.

Ella el mira i el deixa fer. Encara no està bé del tot. Ha tingut ganes de vomitar després de veure l’home que s’ha tirat des de dalt de la torre de Gàlata. Tots els seus records foscos li han saltat al damunt, esparracant-li la capa fràgil de tranquil·litat que havia portat aquells tres dies. Els sentiments de culpabilitat que tant s’ha esforçat a oblidar han sortit de cop, com un animal ferit. Ell la porta cap al llit i ella deixa que faci. Només sent el fred. Després d’una estona que a ella li sembla llarga, li diu a cau d’orella que està cansada. Sap que ell necessita estar físicament a prop, sobretot ara, que té tanta por. L’entén, però no pot continuar fora del seu cos. Ha de tornar. Té fred.

La llum bruta del matí li esgarrapa els ulls quan els obre, espantada per la veu del muetzí. Quina hora deu ser? Se n'ha d'anar ja? On és el Devran? No se sent ningú al pis. S’aixeca d’un salt. Mira al bany. Mira per la finestra. És molt aviat, encara no passa ningú pel carrer. Només les siluetes del minarets, com fantasmes vigilant. On és? Les llàgrimes li surten bullint, les cames li fallen i es deixa caure a terra. Al costat de les tulipes grogues ja pansides. Es tapa el cap amb els braços, com un ocell ferit. S’ha acabat.

Al cap de dues hores agafa un taxi. Sempre havia sabut que s’acabaria. Li queden els records i el dolor de no saber per què, ni on, ni com. Desaparegut com un somni. Els minarets grisos no fan gens de cas a la dona del taxi que va cap a l’aeroport.

7

Passa per davant de la vella vestida de negre de cap a peus. Li sembla coneguda. Però a Istanbul hi ha tantes velles vestides de negre que et segueixen amb la mirada encuriosida sense cap raó aparent. El xofer del taxi li ha perdonat tres lires. No sap si ho ha fet perquè l’ha vist tan trista o perquè ell és així. Mai de la vida no li havia passat que un xofer de taxi li perdonés alguna cosa, per petita que fos. Els turcs tenen aquestes coses. Són tranquils i amables. Com trobarà a faltar Istanbul... Les cafeteries on no es beu alcohol i on ningú no crida, les catifes i els coixins de colors, els llums emmarcant les mesquites amb corbes suaus, el te amb menta fresca, els böreks i els baklava, la gent de pell blanca i ulls negres, la mar i els minarets, la vida lliure i intensa, i sobretot, sobretot, les tulipes. Tanca els ulls amb força i intenta retenir sota les parpelles tots els colors i olors d’aquell lloc i temps. Respira fondo. Sempre ho tindrà. Ja forma part d’ella.

A l’avió s’asseu al costat d’una altra dona, jove, rossa, amb cara d’haver rebut un regal inesperat. Porta unes ulleres de sol molt grosses, però quan li comença a parlar se les treu i les endreça dins de la bossa de mà de color vermell.

                  --Jo et conec. Estaves a la torre quan aquell noi es va tirar -li diu, i sembla contenta de veure-la-. Era amic meu, saps? Ens vèiem cada dia i compartíem la nostra por. Compartida, la por no fa tant de mal. Al final ell va trobar la sortida. Estic contenta per ell. Aquesta vida no li anava gaire bé. Segurament en trobarà una altra-. Somriu com excusant-se-.Vaig a buscar el meu home -continua, i la seva veu és com un pany moll sobre una ferida recent-. Durant set setmanes em vaig pensar que era mort. Em despertava cada dia glaçada de por. Tens por perquè tens esperança. Sempre. No pots deixar d’estrènyer fort el telèfon tot esperant sentir en qualsevol moment la veu coneguda dient: “Tranquil·la, només va ser un malson”.

S’emociona explicant-ho i els ulls se li entelen. Es gira cap a la finestra. Els núvols semblen daurats. Quan la torna a mirar, el seu somriure és una magrana oberta.

                --Ahir em van trucar. És viu.

A la butxaca porta la fotografia del Devran de jove al costat de la bicicleta verda.

Explica'm un conte, mare

-     

  -Explica’m un conte, mare.
  -Quin? El de la Caputxeta? El de la Ventafocs? El de la Blancaneus?

      -Què t’empatolles? Si de cas el de la dona que munta una sucursal a França al matí, fanga l’hort a la tarda i a la nit obre un blog nou.

Em mira amb uns ullassos negres plens de dolçor que fingeix ser sarcasme. Feia quatre dies em demanava de dormir amb mi. Ara ja no ho fa. Ara té el Facebook obert al costat dels deures, i es pensa que no ho veig, com si jo no hagués fet el mateix amb les novel·les franceses. És quasi tan alta com jo, ara, i tonta com jo, a la seva edat. Me la miro sense entendre on ha anat a parar aquella nena que plorava quan jo estava trista i reia quan jo estava contenta. Ara porta texans i samarretes amples i, quan juga a voleibol, no para d’estirar-se els pantalons curts cap a baix, com si li fes vergonya ensenyar aquestes cuixes joves i fortes que mai més no tornarà a tenir. Em mossego la punta de la llengua per no riure i recordo com caminava jo, tota encorbada, perquè no se’m notessin els pits que cada dia em semblava que creixien una mica més. I veig la seva cara emocionada, una mica nerviosa, una mica confusa, i les passes insegures, i els salts cada cop més alts, i la seva mirada que busca, busca, busca, contínuament i impacientment, les altres mirades, les altres cares, les altres aprovacions.

Mentre l’espero davant del cotxe, veig l’home que viu entre l’acàcia i el nesprer. Fa dies que el veig sortint de sota les fustes que li deuen fer de sostre, ben muntades entre els dos arbres, endreçant una mica al seu voltant (què deu endreçar?) i acabant sempre assegut al banc de davant, fumant i mirant la gent que passa. Algun dia, aquest home també va ser un nen.

Ella surt del pavelló amb pas lleuger i un somriure immens. A dins meu, ben meva, una nena petita balla d’alegria i m’omple de petons. 

La Bella Dorment

Vet aquí que, després de despertar-la amb un petó apassionat, el príncep va portar la Bella Dorment a casa seva. Van fer un gran banquet de noces, de postres van menjar anissos i l’endemà, com que era dilluns, ell se’n va anar a la feina i ella es va quedar a casa amb la sogra. Quan el príncep tornava, molt tard al vespre, la Bella Dorment l’esperava amb un plat d’escudella ben calenta i el seu millor somriure.  El mirava embadalida mentre menjava i esperava que la sogra se n’anés a dormir per acostar-s’hi una mica més, ensenyar-li la punta dels enagos i tocar-li la cuixa amb tendresa. Després miraven una estona la tele i, a vegades, amb sort, ell no s’adormia de seguida. Cada dia que passava, l’estona de tele es feia més curta, els enagos es veien menys, el príncep criava més panxa i la Bella Dorment menjava més anissos. Al cap d’uns anys, la sogra va avisar el príncep que la seva dona es tornava molt mandrosa: ja no cuinava, ni netejava, ni planxava, ni es pentinava, ni es dutxava, ni es queixava. Es passava el dia al llit, badallant i menjant anissos. Fins que, al final, va arribar un bon dia que ni els crits de la sogra, ni les preguntes retòriques del marit no van poder fer-hi res: la Bella Dorment s’havia tornat a adormir. I diuen les males boques que ningú, però ningú, no va ser capaç de recordar què era el que l’havia despertat la primera vegada. Qui sap si encara ara està dormint i somiant un altre príncep.

Els dos germans

Estaven tots dos parats al final del passadís. Ell se la va quedar mirant atentament durant una llarga estona. Havien viscut moltes coses junts. Ella se’n va adonar i va agitar les mans tremoloses amb irritació. Els ulls que abans eren dolços com un cel sense núvols, s’havien tornat foscos i freds. Va girar la cadira de rodes amb molt d’esforç i se’n va allunyar. Sense cap paraula.

Ella havia fet noranta anys i a ell li faltava poc. Dels fills i néts, alguns havien mort, d’altres estaven malalts, i altres s’havien oblidat d’ells. Els dos germans feia temps que sabien que, per a ells, el futur ja era passat.

Li va costar molt embolicar-li el cap amb la cinta aïllant. Aquell cos tan esquifit i sense vida, lluitava com una fera per una última alenada d’aire. Va trigar molt a quedar-se quieta. Amb els ulls blaus oberts i un altre cop clars. Sempre havia estat tan guapa. Quan va intentar embolicar-se ell mateix, es va adonar que no li quedava gens de força a les mans. Però ja era hora d’acabar. La finestra oberta li va semblar una boca somrient en la llum gris del matí. Mentre queia, tota la por dels últims vuitanta anys va desaparèixer com per art de màgia. 

The Ride

   

     I had stopped the car at a red light when I saw them. Three laughing little girls of different heights, perhaps between three and six years old, with braided hair ranging from light to dark brown, and brilliant, white teeth. They were waving and shouting. Without knowing why, I recalled a few summer days when I was little and my uncle would put me and my cousins ​​in the back of his brand-new 600 and take us for a ride that seemed to last forever along the unpaved road that hugged the river. The memory made me laugh and I gestured to the girls to come over. A second later they were sitting in the back seat of my car, suddenly solemn and well-mannered.

     "You taking us home now?," said the tallest. I wasn't sure if it was a question, a wish or an order. I started the car slowly, suddenly nervous and uneasy at having them in the car, afraid they would get lost. But I decided to give them a ride and go only as far as the next traffic light, a short one hundred yards away. These streets were the girls’ playground, I told myself, surely they could not get lost a few yards down the road.

     In the meantime, we had a very polite conversation, though lively and intense. Actually, it became an inquisition. Do you have children? How many? Where are they? What are their names? Can we go with you? It took a few seconds for them to agree to get out of the car when we arrived at the traffic light. But once out, they flashed again their brilliant, white teeth. As I drove away, I saw them in my rear-view mirror, holding hands and skipping around like happy little birds in a puddle of summer rain.

Translated by Lina Strenio

El viatge

Havia parat el cotxe al semàfor quan les vaig veure. Tres nenes rialleres, potser entre tres i sis anys, d’alçades diferents, d’un color que variava entre el marró clar i el fosc, plenes de trenetes, les dents blanquíssimes. Saludaven i cridaven. Sense saber per què, vaig recordar el parell de dies a l’estiu, quan era petita i el meu oncle ens posava, a mi i als cosins, al maleter del seu 600 nou de trinca i ens portava a fer un volt, que ens semblava llarguíssim, al llarg de la carretera sense asfaltar del costat del riu. Aquest record em va fer riure i vaig fer senyals a les nenes perquè vinguessin. En un segon les vaig tenir assegudes als seients de darrere, de cop serioses i importants.

 -        Ens portes fins a casa?- va dir la més alta.

No vaig estar segura de si era una pregunta, una esperança o una ordre. Vaig engegar el cotxe a poc a poc, de cop emocionada i nerviosa per haver-les fet pujar, amb por que no sabessin tornar, però decidida a donar-los el que volien. Em vaig posar com a meta el pròxim semàfor, que estava uns cent metres més enllà. Eren noies de la selva, no es podien perdre en cent metres d’asfalt, em vaig animar a mi mateixa. Vam tenir una conversa molt educada, animada i intensa. De fet, resumida a un interrogatori al qual jo havia de contestar. Tens fills? Quants? On són? Com es diuen? Podem venir amb tu? Va costar un parell de segons perquè es decidissin a baixar del cotxe quan vam arribar al semàfor. Però un cop fora, ja tornaven a ensenyar aquelles dents blanquíssimes. Mentre m’allunyava, vaig veure pel retrovisor com es donaven les mans i saltaven com uns ocellets feliços en un bassal de pluja d'estiu.

The Wolf's Monologue

   I love her like the first time I ever saw her. I love her sweet lips and her playful eyes. I love her voice telling me any inconsequential folly, laughing or crying. She's so pure, so alive, so innocent, so passionate. I can't live without her. Not anymore. I fear losing her. I become frantic every time she wants to leave. I need her with me constantly. And she needs me. She doesn't realize it yet, but she does need me all the time. She's too fragile, too naive. For me, she's perfect. But people do not know her, how delicate she is. People are evil. Today I tied her to the bed with a strap. It saddened me to see how she fought to free herself, and how she cried while begging me to unbound her. She didn't understand what I was telling her. She was not listening. I wanted to cry too. Never before had I tied her, I just had locked the doors and let the dogs loose in the yard. I am afraid someone will hurt her. I imagine her small, white body soiled by ignorant people, and I go crazy thinking about it. Her lovely lips touched by rough hands. She needs me, don't you understand? Let me go, for God's sake, let me go, now!

Translated by Lina Strenio

Dones

Estic caminant de pressa. Fa fred aquest matí i els bassals del carrer em tornen una imatge fosca. La primera dona que veig seu a una taula del mig, cara a cara amb un home que no deixa de mirar-la. Des de lluny sembla més jove del que és en realitat. Porta sabates baixes. Té una cara petita i arrugada i els cabells estirats cap enrere. No és guapa, però gesticula molt amb les mans, el cap, les celles, i tota ella s’il·lumina com un arbre de Nadal quan parla.

La segona té els cabells arrissats i llargs. La pell blanquíssima. Mira per la finestra amb una cara que no diu res del que pensa. Sembla molt cansada. Es gira per mirar les taules i, a poc a poc, quasi sense canviar de posició, comença a fregar la més propera.

La tercera no es mou i em costa veure-li els ulls. Està enfonsada en una butaca, al costat d’un home que llegeix un diari. Ella també llegeix, o com a mínim sosté un llibre gruixut a les mans seques i amb taques marrons. Me la miro durant tres minuts i encara no gira cap pàgina. Potser li agrada molt el llibre. Potser s’ha deixat les ulleres a casa.

La quarta me la trobo quan surto de la cafeteria. És jove i té uns cabells rossos preciosos. Camina lentament i no sé si és només per la panxa d’embarassada. Té la pell apagada i els ulls tremolosos. Em mira furtivament mentre es dirigeix cap a la porta de l’hospital. No sembla que tingui por. Més aviat que el pes que porta sigui massa feixuc per a ella sola.

La cinquena està asseguda en el banc de la parada del bus. Les mans plegades a la falda. Fa veure que no mira res. El seu cos cobreix mig banc i l’home del costat sembla incòmode. Em fa vergonya mirar-me-la directament. Sento ganes de dir-li que no es preocupi, que ella encara és viva dins d’aquella cosa estranya, que els pares que la van fer fora de casa quan ella es va enamorar no tenien raó, que els veïns que es giren d’esquena quan ella baixa per les escales perquè no hi cap en l’ascensor són uns cabrons, que el fill de puta que la va deixar quan es va començar a engreixar després del quart fill es mereix anar a la garjola...Sento ganes d’agafar-la per un braç i treure les meves ales amagades i emportar-me-la volant cap a un altre món. On les dones sempre riuen com arbres de Nadal.

Little Red Riding Hood

After walking on the same path as the wolf day after day, Little Red Riding Hood ended up getting used to his odd peculiarities and endure his proximity  all the way to the end of the forest. They had very different personalities and could discuss almost no subject without getting into a fight. She was left-wing, atheist, impulsive, generous and shy. He was right-wing, Catholic, skeptic, greedy and extroverted. Luckily, they didn't have to keep close to each other: between them, along the trail, there was a crack that opened a little wider each day. At the end of the summer, the gap between them was so wide that they hardly could hear each other without yelling. And yet they seemed to be getting along much better. They accepted each other although they didn't understand one another.

One day the wolf stumbled into a rock and fell into the crack, which was by now as wide as a gorge. Impulsively, Little Red Riding Hood threw herself after him. They say the wolf was able to hang on the root of a tree and with his other hand grab Little Red Riding Hood and save her from a certain death. They also say that from then on they always walked together on the same side of the trail. And that they lived happily ever after. That's what they say. But, you know, that's just a story.

Translated by Lina Strenio

Literatura

7.30 h : s’aixeca, es fa el cafè, es dutxa. 8.00 h: es vesteix, treu la roba de la rentadora, esmorza. 9.00 h: comitè d’empresa. 12.30 h: mercat. 14.00 h: comitè de família (xerrada amb fills i avis, acompanyada de patates per bullir i carn per coure). 15.00 h: dinar. 16.00 h: es connecta a Internet i xafardeja una mica les notícies. 17.00 h: torna a la feina. 20.00 h: grup de lectura. El tema d’avui: fins a quin punt l’escriptor ha de donar pistes sobre el que vol explicar. És suficient si ell ho té clar? Ha d’explicar-ho tot de cop? És necessari que el lector entengui el que l’escriptor vol dir? Quin lector?

Ell l’escolta distret mentre ella es pentina i li parla dels seus dubtes literaris .

    -No et posis el pijama avui...- i l’agafa per la cintura estirant-la cap al llit.

Ella s’escapa amb un gest rebel. Els homes mai no escolten. No passa res. Encara li queda una miqueta de bateria. L’empeny cap al balcó i tanca la porta de vidre amb clau. Se’l mira amb un somriure sorneguer i s’asseu al marge del llit amb les cames creuades. Es descorda el botó de dalt de la camisa. Després, molt a poc a poc, el segon. Un per un, tots set. Quan arriba a l'últim, no es treu la camisa. Però sí els pantalons i les mitges. A càmera lenta. Sense deixar de mirar-lo.

Quan finalment el deixa entrar, les seves mans cremen. Mentre ell esbufega de felicitat, ella riu:

      - D’això, estimat, se’n diu donar pistes enlloc d’explicar tota la història de cop. Ho entens?

El solo del Llop

Me l’estimo com el primer dia. Estimo els seus llavis dolços i la seva mirada juganera. Estimo la seva veu  pura, explicant qualsevol fotesa... rient o plorant o cantant... sempre tan... tan viva. És innocent i apassionada. No puc viure sense ella. Ja no. Em fa por de perdre-la. Em sento sol cada vegada que ella se’n vol anar. La necessito amb mi a cada moment. I ella em necessita. No ho sap encara, però em necessita contínuament. És massa fràgil, massa ingènua. Per a mi és perfecta. Però la gent no sap com n’és, de fràgil. La gent és dolenta. Avui l’he lligat al llit amb una corretja. M’ha fet molta llàstima veure com lluitava per alliberar-se’n i com demanava plorant que no la lligués. No entenia el que li explicava. No m’escoltava. M’ha fet venir ganes de plorar jo també. Abans no l’havia lligat mai, només tancava les portes amb clau i deixava anar els gossos al pati. Em fa tanta por que algú li faci mal. M’imagino el seu cos blanc i petit, embrutat per gent ignorant, i em torno boig de pensar-hi. Els seus llavis dolços colpejats per mans aspres. Ella em necessita, em sents? Deixa’m marxar, per l'amor de Déu, deixa’m marxar ja!

La Caputxeta Vermella

De tant de passar cada dia pel mateix camí, la Caputxeta Vermella va acabar acceptant les extravagàncies del Llop i suportant-lo fins que sortia del bosc. Tenien caràcters molt diferents i quasi no podien tocar cap tema sense enfadar-se. Ella era d’esquerres, atea, impulsiva, generosa i tímida. Ell era de dretes, catòlic, escèptic, avar i extravertit. Per sort, no els calia vigilar no anar gaire a prop l’un de l’altra: entre ells, al llarg del camí, hi havia una esquerda que cada dia s’obria una mica més. Al final de l’estiu, l’esquerda era ja tan ampla que quasi no se sentien, si parlaven en veu baixa. Semblava que cada dia s’entenien millor. O s’acceptaven sense entendre’s.

Un bon dia, el Llop va ensopegar amb una pedra i va caure a dins de l’esquerda, que ja era tot un congost. La Caputxeta, com que era tan impulsiva, s’hi va tirar darrere d’ell. Diuen que el Llop va aconseguir agafar-se a una arrel i amb l’altra mà va salvar la Caputxeta d’una mort segura. Que van sortir de l’esquerda i des de llavors sempre més  van caminar tots dos junts pel mateix costat del corriol. I van ser feliços i van menjar anissos, diuen. Però això, ja ho sabeu, només és un conte.