-
-Explica’m un conte, mare.
-Quin? El de la Caputxeta? El de la Ventafocs? El de la Blancaneus?
-Què
t’empatolles? Si de cas el de la dona que munta una sucursal a
França al matí, fanga l’hort a la tarda i a la nit obre un blog nou.
Em
mira amb uns ullassos negres plens de dolçor que fingeix ser sarcasme. Feia quatre dies em demanava de dormir amb mi. Ara ja no
ho fa. Ara té el Facebook obert al costat dels deures, i es
pensa que no ho veig, com si jo no hagués fet el mateix amb les novel·les
franceses. És quasi tan alta
com jo, ara, i tonta com jo, a la seva edat. Me la miro sense entendre on ha
anat a parar aquella nena que plorava quan jo estava trista i reia quan jo
estava contenta. Ara porta texans i samarretes amples i, quan juga a voleibol,
no para d’estirar-se els pantalons curts cap a baix, com si li fes vergonya
ensenyar aquestes cuixes joves i fortes que mai més no tornarà a tenir. Em
mossego la punta de la llengua per no riure i recordo com caminava jo, tota encorbada,
perquè no se’m notessin els pits que cada dia em semblava que creixien una mica
més. I veig la seva cara emocionada, una mica nerviosa, una mica confusa, i les
passes insegures, i els salts cada cop més alts, i la seva mirada que busca, busca,
busca, contínuament i impacientment, les altres mirades, les altres cares, les
altres aprovacions.
Mentre l’espero davant del cotxe, veig
l’home que viu entre l’acàcia i el nesprer. Fa dies que el veig sortint de sota
les fustes que li deuen fer de sostre, ben muntades entre els dos arbres,
endreçant una mica al seu voltant (què deu endreçar?) i acabant sempre assegut
al banc de davant, fumant i mirant la gent que passa. Algun dia, aquest home
també va ser un nen.
Ella
surt del pavelló amb pas lleuger i un somriure immens. A dins meu, ben meva, una
nena petita balla d’alegria i m’omple de petons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.