diumenge, 2 de juny de 2013

Explica'm un conte, mare

-     

  -Explica’m un conte, mare.
  -Quin? El de la Caputxeta? El de la Ventafocs? El de la Blancaneus?
      -Què t’empatolles? Si de cas el de la dona que munta una sucursal a França al matí, fanga l’hort a la tarda i a la nit obre un blog nou.

Em mira amb uns ullassos negres plens de dolçor que fingeix ser sarcasme. Feia quatre dies em demanava de dormir amb mi. Ara ja no ho fa. Ara té el Facebook obert al costat dels deures, i es pensa que no ho veig, com si jo no hagués fet el mateix amb les novel·les franceses. És quasi tan alta com jo, ara, i tonta com jo, a la seva edat. Me la miro sense entendre on ha anat a parar aquella nena que plorava quan jo estava trista i reia quan jo estava contenta. Ara porta texans i samarretes amples i, quan juga a voleibol, no para d’estirar-se els pantalons curts cap a baix, com si li fes vergonya ensenyar aquestes cuixes joves i fortes que mai més no tornarà a tenir. Em mossego la punta de la llengua per no riure i recordo com caminava jo, tota encorbada, perquè no se’m notessin els pits que cada dia em semblava que creixien una mica més. I veig la seva cara emocionada, una mica nerviosa, una mica confusa, i les passes insegures, i els salts cada cop més alts, i la seva mirada que busca, busca, busca, contínuament i impacientment, les altres mirades, les altres cares, les altres aprovacions.
Mentre l’espero davant del cotxe, veig l’home que viu entre l’acàcia i el nesprer. Fa dies que el veig sortint de sota les fustes que li deuen fer de sostre, ben muntades entre els dos arbres, endreçant una mica al seu voltant (què deu endreçar?) i acabant sempre assegut al banc de davant, fumant i mirant la gent que passa. Algun dia, aquest home també va ser un nen.

Ella surt del pavelló amb pas lleuger i un somriure immens. A dins meu, ben meva, una nena petita balla d’alegria i m’omple de petons.