Els dos germans

Estaven tots dos parats al final del passadís. Ell se la va quedar mirant atentament durant una llarga estona. Havien viscut moltes coses junts. Ella se’n va adonar i va agitar les mans tremoloses amb irritació. Els ulls que abans eren dolços com un cel sense núvols, s’havien tornat foscos i freds. Va girar la cadira de rodes amb molt d’esforç i se’n va allunyar. Sense cap paraula.

Ella havia fet noranta anys i a ell li faltava poc. Dels fills i néts, alguns havien mort, d’altres estaven malalts, i altres s’havien oblidat d’ells. Els dos germans feia temps que sabien que, per a ells, el futur ja era passat.

Li va costar molt embolicar-li el cap amb la cinta aïllant. Aquell cos tan esquifit i sense vida, lluitava com una fera per una última alenada d’aire. Va trigar molt a quedar-se quieta. Amb els ulls blaus oberts i un altre cop clars. Sempre havia estat tan guapa. Quan va intentar embolicar-se ell mateix, es va adonar que no li quedava gens de força a les mans. Però ja era hora d’acabar. La finestra oberta li va semblar una boca somrient en la llum gris del matí. Mentre queia, tota la por dels últims vuitanta anys va desaparèixer com per art de màgia.