dilluns, 3 de juny de 2013

Sèrie turca


En todas las ficciones, cada vez que un hombre se enfrenta con diversas alternativas, opta por una y elimina las otras; en la del casi inextricable Ts'ui Pên, opta -simultáneamente- por todas. Crea, así, diversos porvenires, diversos tiempos, que también proliferan y se bifurcan.

El jardín de los senderos que se bifurcan,         
Jorge Luis Borges



1
La dona es para davant de la porta i sembla preocupada. Duu una maleta petita i un telèfon mòbil a la mà. Se’l mira fixament. Potser s’ha equivocat de número. Potser l’avió ha arribat massa aviat. Gira el cap d’un costat a l’altre. Un noi ajuda a caminar una vella molt geperuda, vestida de negre de cap a peus. Els xofers de taxis parlen entre ells sense fer-li gens de cas. Hauria de tornar a trucar. Sap que ahir es van discutir i que ella va dir que no vindria a Istanbul si ell no s’aclaria amb la seva dona. Però al final havien fet les paus. O això es pensava.
Han passat ja deu minuts des que ha sortit. No sap si deixar la maleta a terra o no. No pesa gens. Només s’hi quedarà tres dies. Torna a mirar el mòbil. Potser li ha passat alguna cosa. Potser el taxi ha tingut un accident. Se l’imagina ferit, intentant trobar el telèfon, amb les mans plenes de sang. Sent els ulls humits. No, ara no pot posar-se a plorar. Ara no.
Quinze minuts. Potser hauria de tornar a trucar. I si li contesta algú altre? Potser ell l’ha fet venir només per castigar-la. Per abandonar-la davant de tothom. Potser ell és mala persona. Acluca els ulls i pensa que hauria d’entrar a dins de l’aeroport per descansar una mica.
Vint-i-cinc minuts. Canvia la maleta a l’altra mà. Estreny fort el mòbil. Un grup de japonesos passen com un estol de pardals feliços. Les ungles li fan mal. El cap li dóna voltes. S’ha equivocat. Ell no és l’home que es pensava.
I de cop, com sota una pluja d’estiu, les cames se li estoven, les mans s’afluixen i ella deixa caure la maleta a terra, mentre el Devran baixa del taxi amb la corbata torta i un ram de tulipes grogues. 

2
El xofer del taxi mastega una paraulota mentre esquiva la vella vestida de negre. Té pressa i sap que a casa l’espera una bona bronca. Pitja l’accelerador al mateix temps que busca el telèfon mòbil a la butxaca dels pantalons. Aquests trastos moderns, mai no els trobes quan els necessites!
En arribar al semàfor el troba per fi sota el seient del costat. Intenta marcar el número de casa seva però li costa veure la pantalla, tan petita. El cotxe de darrere pita. Mira pel retrovisor i veu una noia amb cabells rossos i ulleres de sol. Se la veu nerviosa. Una mica de tranquil·litat, caram, que no s’acaba el món. Engega el cotxe. Hi ha molt de trànsit a aquesta hora i ha d’anar a poc a poc. Sent la veu profunda del muetzí i sap que ja són les set. Què li dirà l’Halide? Es rasca els cabells blancs encara espessos. Ja sap ben bé què li dirà, i tant que ho sap. On eres, pare? Fa una hora que hauria d’estar a classe! No puc més, pare! No puc més, em sents? Em passo vint hores cada dia amb ell. No puc més. Sempre me n’he cuidat. Però ja no ho vull fer, pare! No vull cuidar-me'nl, no! L’odio! L’odio perquè és un vegetal, l’odio perquè no parla, l’odio per aquesta mirada de gos, l’odio perquè és el teu fill!
Deixa que me'n vagi, pare. No et demanaré res, mai. Només deixa'm partir. Tinc trenta-cinc anys i vull ser lliure. Vull enamorar-me i tenir fills i cuinar per al meu home, i vull acabar els estudis i ser advocada, i vull estar amb gent normal i fer coses normals i parlar amb paraules normals.
Deixa que me'n vagi, pare, t’ho demano per la mare!
Ja sap què li dirà, l’Halide. I sap com se li trencarà el cor de veure-la en aquella cambra fosca, tan petita i prima, com la seva mare, amb els ulls intensament negres, immensament tristos, esgarrapant-se la pell blanca del coll, estirant-se els cabells llargs i negres. Es torna a gratar el cap. Mira enrere i veu que la noia de cabells rossos encara el segueix. Sembla més tranquil·la. Aguanta el telèfon a l’orella. Encara tindrà un accident, si no vigila. Aquest jovent, sempre amb presses. Sempre fent deu coses alhora.
Paaaaaaaaaaaaaaaaaam.......
El noi de la bicicleta verda està estirat a terra. No té ni idea d’on ha sortit. La gent es comença a parar. Hi ha algú que s’hi acosta. Surt del cotxe mig estabornit, amb una mà al cap. Li fa mal. Es deu haver donat un cop. Veu el noi. Té els ulls blaus, molt oberts. No es mou. De sota el cap li regalima una cosa de color clar. A poc a poc s’estén. El noi mira el cel. La gent s’hi acosta més. El miren i li diuen coses. No entén res. El cap li roda. El noi segueix allà. Mirant el cel. No es mou. La bicicleta està sencera, al costat de la vorera. Verda.

3
Se la mira dissimuladament mentre es beu el cafè, fred com sempre, a poc a poc. Cada matí la mateixa rutina: la pregària, el llit, te amb menta per a ella, cafè ben carregat per a ell, la taula petita al costat de la finestra, tal com ella ho va voler, dues llesques de pa amb mantega. Avui la Rüya té els ulls voltats d’ombres blaves. Les comissures dels llavis li baixen lleugerament, però això és normal en ella: fins i tot quan riu amb ganes, sembla que fa un riure trist, per culpa d’aquesta expressió que té la seva boca. Els cabells li tapen la cara. No s’ha pentinat encara. Ho farà més tard, quan vagi a treballar. No diu res. Potser està enfadada. Fa dies que no parlen gaire.
La dona mira distreta per la finestra mentre es pren el te. Una altra vegada està fred. No li vol dir res, no vol fer-li més retrets. Està cansada. Ha dormit poc i malament, com quasi sempre. Mira  fora i veu el Bòsfor a l’horitzó: gris i callat. Un minaret solitari el talla pel mig. Fa tant de temps que no van a passejar pel costat del mar. A vegades es pregunta qui és l’home amb qui viu. No l’entén. Se’l mira per sota el serrell.  En què deu pensar? Com podria arribar a dins seu? Saber qui és ell de veritat... Ho sap, ell? Sap per què fa tantes nits que dormen al mateix llit, cadascú al seu costat, cadascú amb els seus somnis sense compartir? En què deu pensar?... El te està fred i ella sent les mans glaçades sobre la tassa de porcellana blanca.
        -He tingut un malson aquesta nit, -comença a explicar en veu baixa, insegura, sense saber si la Rüya ho vol sentir-. Encara em costa pensar-hi... No sé si érem nosaltres o uns altres... Semblaves tu, però duies els cabells llargs... Era el meu aniversari i ens havíem discutit. No sé per què... Últimament no paràvem de discutir-nos. La nit abans havia acabat tard i, quan havia arribat a casa, ni m’havies mirat. Estaves preparant els exàmens. Crec que estudiaves dret, ves per on... No podia suportar veure els teus ulls plens de llàgrimes. Aquell dia no. Era el meu aniversari i volia ser feliç. No volia pensar en la teva mare morta, ni en el teu germà mongòlic, ni volia saber per què et senties tan culpable... No sé d’on vaig treure tot això, tots aquests detalls, com si tu tinguessis una altra vida... - la mira angoixat mentre li agafa la mà freda entre les seves-. Aquell dia no volia pensar en res. Només volia veure la teva cara contenta... Però me'n vaig anar. Vaig agafar la bicicleta verda, la de sempre. Volia anar-me’n. Lluny de tu. Desesperat de no poder fer-te feliç... I, sense saber com, aquell taxi se’m va tirar a sobre.  Recordo la cara de l’home, sortint del cotxe. Mirava d’un cantó a l’altre com un boig. Tenia la mà al cap, com si li fes mal. Cabells blancs. Bigoti gris. Se’l veia  perdut. Sé que el volia ajudar però no em podia moure. Estava clavat a terra. Volia cridar-li, estava enfadat, però no podia obrir la boca. Tot es movia cada vegada més ràpid al meu voltant. M’he despertat amb la boca seca i els punys tancats. Cobert de suor i tremolant. Tot semblava tan real. Em costava respirar i no sabia si era mort o viu. Tu encara dormies. No semblaves tu. M’he aixecat espantat de no encomanar-te la por.
Encara la sento, bategant com un cor embogit dins del meu cap.

4
Cada vespre, quan l’Halide surt cap a l’escola i el pare, cansat, s’asseu davant de la tele amb el te de poma i el börek de patates, el Faruk sap que té com a mínim una hora per a ell sol. Una hora per ser lliure. Sense fer veure que és un bon noi, que creu el pare i la germana. Els ulls blaus, normalment apagats, de cop s’il·luminen. Una hora de vida.
Normalment va al costat del mar, allà on surten els vaixells petits que porten els turistes a passejar de nit. Li agrada quedar-se quiet i mirar les gavines negres solcant el cel amb reflexos d’or vell. A l’altra banda del Bòsfor, com sortits d’un conte, els minarets de Topkapi broden filigranes en el capvespre. Ningú no el mira, ningú no li diu res. No ha d’escoltar els planys de la germana, ni els grunyits del pare, ni els crits dels nens que se li acosten per molestar-lo cada vegada que surt de casa. Ningú no el mira amb cara de llàstima o de fàstic. Aquí només hi ha la mar i el cel.
L’última setmana també hi ha hagut una intrusa. Una dona jove, rossa i amb ulleres grosses que li tapen mitja cara. Venia i s’asseia al seu costat, sense dir res. Treia un cigarret i se’l fumava a poc a poc, sense mirar-lo. Semblava trista. Semblava guapa.
Avui fa tard. El Faruk sap que algun dia la dona deixarà de venir. No sap si serà pitjor o millor. Potser avui ja no vindrà.
Quan arriba, veu que la seva cara, el poc que en deixen veure les ulleres, sembla contenta. Els llavis, una mica oberts, semblen més plens que els altres dies. Quan marxa, la segueix. No ho ha fet mai. Però avui no vol tornar a casa. Necessita sortir, necessita trencar els miralls a cops de puny. Ell no és cap mongòlic, ell no és cap vegetal. Ell és un home! A casa seva està atrapat. Per més que cridi, ningú no el sent.
La noia rossa entra a la torre. És hora de tancar i només queden un parell de turistes despistats. El vigilant el deixa passar sense pagar, dient-li que s’afanyi, sense mirar-lo a la cara. Pugen a l’ascensor. Va molt ràpid. Sembla que vola. Ella és guapa i somriu. Potser li somriu a ell.
Quan surten a la terrassa, l’aire fresc el colpeja amb força. Lluny, petits, els minarets de Topkapi. I ell a dalt de tot. Sent el cor bategant amb força. Se sent feliç. És lliure.
La noia encén un cigarret mentre es recolza a la barana. A l’altre costat un home abraça per darrere la dona de les tulipes grogues. Estan mirant els llums que comencen a parpellejar dins de l’aigua. Se sent el frec d’ales de les gavines. Quan el Faruk s’enfila a la barana i es deixa caure amb els braços oberts, ningú no crida.

5
La Rüya es mira la fotografia que ha trobat sota el coixí. El racó dels coixins vermells és el seu preferit. Al costat n’hi ha molts d’altres, verds, blaus, grocs, marrons. Amb dibuixos vegetals o geomètrics. Sobretot tulipes vermelles sobre fons daurat. Del sostre pengen exactament setanta-set llums de colors. És el lloc amb més llums de colors que ha vist mai, a part de les botigues atapeïdes del centre. Cada tarda, quan surt de la feina, s’hi para a prendre un te de menta fresca. A aquesta hora només hi ha tres o quatre homes mirant la tele, cadascú amb el seu narguil, la parella que sempre juga al backgammon i el cambrer que mira la gent que passa. Ningú no parla. Aquí la Rüya està millor que a casa seva, on no hi ha ningú que l’esperi.
La fotografia és d’un noi jove al costat d’una bicicleta verda. Els colors estan gastats.  Se’l veu content, el noi de la bicicleta. Riu. Davant seu s’allarga l’ombra d’una dona. Deu ser la que fa la fotografia. L’ombra sembla un camí entre el noi que riu i la mà de la Rüya.
          -Uf, què?... Quin ensurt!- Ha vessat unes gotes de te sobre la fotografia i ara es veu encara més descolorida. Se la mira amb pena.
           -Em sap greu-. La noia que està davant seu té els cabells negres i llargs, la pell molt blanca i un somriure com un tros de magrana oberta. Es deixa caure al seu costat, amb un gest sorprenent d’alleujament–. Uf, ja sabia que me l’havia deixada aquí!
Li agafa la fotografia amb delicadesa i el seu somriure encara il·lumina més el racó dels coixins vermells.
            -Abans, fa molt de temps, jo vivia amb el pare i el meu germà. El germà estava malalt. Jo l’havia de cuidar. El pare m’hi obligava i la mare s'havia mort. No em podia ajudar. El dia que vaig fer divuit anys vaig fugir de casa. Aquest noi –i li ensenya el noi de la bicicleta verda- em va trobar al carrer a mitja nit, morta de gana, de fred i de por. Em va portar a casa seva i em va deixar dormir en el seu llit mentre ell dormia a terra. Em vaig quedar amb ell sense pensar-m’ho. No tenia ningú més. Un dia no hi va tornar. Un policia va venir l’endemà a trucar a la porta. No vaig obrir. Tenia por que el meu pare m’hagués trobat a la fi. Vaig fugir d’aquella casa plena de llums de colors i de llibres. Mai més no hi he tornat. Mai més no he sabut què li havia passat. Només tinc aquesta fotografia. Fa set anys que la porto a sobre.
La té ben agafada i se la mira amb cara de nena feliç. Al cap d’uns minuts llargs, la posa sobre la taula i es gira cap a la Rüya. Li agafa una mà entre les seves. Les té calentes. La mira directament als ulls. Aquesta noia, aquesta noia... per què li sembla tan coneguda?... Es toca la cara amb la mà esquerra i troba un floc de cabells que se li ha escapat de sota el mocador de seda. Se’l posa bé però torna a caure. No gosa moure la mà dreta, que continua escalfant-se entre les mans de l’Halide.

6
Caminen de pressa i sense mirar-se. Ha estat un dia dur. El Devran agafa la mà de la dona dins de la seva butxaca. La té molt freda avui. El que més li agrada d’ella són les seves mans: suaus,  com flocs de neu que es converteixen en calor quan et toquen.
Arriben a l’hotel i pugen tremolant les escales estretes. A dins fa calor. Massa. Se sent una olor forta i dolça: sempre que ella el ve a visitar, el Devran emplena de flors l’habitació. I, a vegades, ella s’emborratxa amb el perfum. La cara li canvia de cop: les arrugues desapareixen, les galtes s’encenen, els llavis s’obren en un somriure juganer i la mirada li comença a ballar. Cada vegada que veu aquesta transformació, mai previsible, mai repetible, ell es queda meravellat. Així es va enamorar d’ella, la primera nit que van passar junts, davant del mar. I cada dia el Devran espera el moment, que podria passar per qualsevol motiu inefable, com un núvol daurat o un coixí de seda, en què ella trencarà la màscara i sorgirà com una deessa grega, bella i resplendent. El desig que sent per ella no ha disminuït en els set mesos que fa que es coneixen. Ara mateix, encara que tots dos estan espantats i cansats, la llum groga de les tulipes que ella encara aguanta, reflectida en els seus llavis, l’omple de ganes de perdre’s en ella, de fondre la por sota la certesa calenta que respira cada porus de la seva pell. Li agafa les tulipes, les deixa a terra i les seves mans busquen febrilment els seus pits.
Ella el mira i el deixa fer. Encara no està bé del tot. Ha tingut ganes de vomitar després de veure l’home que s’ha tirat des de dalt de la torre de Gàlata. Tots els seus records foscos li han saltat al damunt, esparracant-li la capa fràgil de tranquil·litat que havia portat aquells tres dies. Els sentiments de culpabilitat que tant s’ha esforçat a oblidar han sortit de cop, com un animal ferit. Ell la porta cap al llit i ella deixa que faci. Només sent el fred. Després d’una estona que a ella li sembla llarga, li diu a cau d’orella que està cansada. Sap que ell necessita estar físicament a prop, sobretot ara, que té tanta por. L’entén, però no pot continuar fora del seu cos. Ha de tornar. Té fred.
La llum bruta del matí li esgarrapa els ulls quan els obre, espantada per la veu del muetzí. Quina hora deu ser? Se n'ha d'anar ja? On és el Devran? No se sent ningú al pis. S’aixeca d’un salt. Mira al bany. Mira per la finestra. És molt aviat, encara no passa ningú pel carrer. Només les siluetes del minarets, com fantasmes vigilant. On és? Les llàgrimes li surten bullint, les cames li fallen i es deixa caure a terra. Al costat de les tulipes grogues ja pansides. Es tapa el cap amb els braços, com un ocell ferit. S’ha acabat.
Al cap de dues hores agafa un taxi. Sempre havia sabut que s’acabaria. Li queden els records i el dolor de no saber per què, ni on, ni com. Desaparegut com un somni. Els minarets grisos no fan gens de cas a la dona del taxi que va cap a l’aeroport.

7
Passa per davant de la vella vestida de negre de cap a peus. Li sembla coneguda. Però a Istanbul hi ha tantes velles vestides de negre que et segueixen amb la mirada encuriosida sense cap raó aparent. El xofer del taxi li ha perdonat tres lires. No sap si ho ha fet perquè l’ha vist tan trista o perquè ell és així. Mai de la vida no li havia passat que un xofer de taxi li perdonés alguna cosa, per petita que fos. Els turcs tenen aquestes coses. Són tranquils i amables. Com trobarà a faltar Istanbul... Les cafeteries on no es beu alcohol i on ningú no crida, les catifes i els coixins de colors, els llums emmarcant les mesquites amb corbes suaus, el te amb menta fresca, els böreks i els baklava, la gent de pell blanca i ulls negres, la mar i els minarets, la vida lliure i intensa, i sobretot, sobretot, les tulipes. Tanca els ulls amb força i intenta retenir sota les parpelles tots els colors i olors d’aquell lloc i temps. Respira fondo. Sempre ho tindrà. Ja forma part d’ella.
A l’avió s’asseu al costat d’una altra dona, jove, rossa, amb cara d’haver rebut un regal inesperat. Porta unes ulleres de sol molt grosses, però quan li comença a parlar se les treu i les endreça dins de la bossa de mà de color vermell.
                  --Jo et conec. Estaves a la torre quan aquell noi es va tirar -li diu, i sembla contenta de veure-la-. Era amic meu, saps? Ens vèiem cada dia i compartíem la nostra por. Compartida, la por no fa tant de mal. Al final ell va trobar la sortida. Estic contenta per ell. Aquesta vida no li anava gaire bé. Segurament en trobarà una altra-. Somriu com excusant-se-.Vaig a buscar el meu home -continua, i la seva veu és com un pany moll sobre una ferida recent-. Durant set setmanes em vaig pensar que era mort. Em despertava cada dia glaçada de por. Tens por perquè tens esperança. Sempre. No pots deixar d’estrènyer fort el telèfon tot esperant sentir en qualsevol moment la veu coneguda dient: “Tranquil·la, només va ser un malson”.
S’emociona explicant-ho i els ulls se li entelen. Es gira cap a la finestra. Els núvols semblen daurats. Quan la torna a mirar, el seu somriure és una magrana oberta.
                --Ahir em van trucar. És viu.
A la butxaca porta la fotografia del Devran de jove al costat de la bicicleta verda.