dissabte, 18 de maig de 2013

La Caputxeta Vermella


De tant de passar cada dia pel mateix camí, la Caputxeta Vermella va acabar acceptant les extravagàncies del Llop i suportant-lo fins que sortia del bosc. Tenien caràcters molt diferents i quasi no podien tocar cap tema sense enfadar-se. Ella era d’esquerres, atea, impulsiva, generosa i tímida. Ell era de dretes, catòlic, escèptic, avar i extravertit. Per sort, no els calia vigilar no anar gaire a prop l’un de l’altra: entre ells, al llarg del camí, hi havia una esquerda que cada dia s’obria una mica més. Al final de l’estiu, l’esquerda era ja tan ampla que quasi no se sentien, si parlaven en veu baixa. Semblava que cada dia s’entenien millor. O s’acceptaven sense entendre’s.
Un bon dia, el Llop va ensopegar amb una pedra i va caure a dins de l’esquerda, que ja era tot un congost. La Caputxeta, com que era tan impulsiva, s’hi va tirar darrere d’ell. Diuen que el Llop va aconseguir agafar-se a una arrel i amb l’altra mà va salvar la Caputxeta d’una mort segura. Que van sortir de l’esquerda i des de llavors sempre més  van caminar tots dos junts pel mateix costat del corriol. I van ser feliços i van menjar anissos, diuen. Però això, ja ho sabeu, només és un conte.