La Bella Dorment

Vet aquí que, després de despertar-la amb un petó apassionat, el príncep va portar la Bella Dorment a casa seva. Van fer un gran banquet de noces, de postres van menjar anissos i l’endemà, com que era dilluns, ell se’n va anar a la feina i ella es va quedar a casa amb la sogra. Quan el príncep tornava, molt tard al vespre, la Bella Dorment l’esperava amb un plat d’escudella ben calenta i el seu millor somriure.  El mirava embadalida mentre menjava i esperava que la sogra se n’anés a dormir per acostar-s’hi una mica més, ensenyar-li la punta dels enagos i tocar-li la cuixa amb tendresa. Després miraven una estona la tele i, a vegades, amb sort, ell no s’adormia de seguida. Cada dia que passava, l’estona de tele es feia més curta, els enagos es veien menys, el príncep criava més panxa i la Bella Dorment menjava més anissos. Al cap d’uns anys, la sogra va avisar el príncep que la seva dona es tornava molt mandrosa: ja no cuinava, ni netejava, ni planxava, ni es pentinava, ni es dutxava, ni es queixava. Es passava el dia al llit, badallant i menjant anissos. Fins que, al final, va arribar un bon dia que ni els crits de la sogra, ni les preguntes retòriques del marit no van poder fer-hi res: la Bella Dorment s’havia tornat a adormir. I diuen les males boques que ningú, però ningú, no va ser capaç de recordar què era el que l’havia despertat la primera vegada. Qui sap si encara ara està dormint i somiant un altre príncep.