dilluns, 20 de maig de 2013

El solo del Llop

Me l’estimo com el primer dia. Estimo els seus llavis dolços i la seva mirada juganera. Estimo la seva veu  pura, explicant qualsevol fotesa... rient o plorant o cantant... sempre tan... tan viva. És innocent i apassionada. No puc viure sense ella. Ja no. Em fa por de perdre-la. Em sento sol cada vegada que ella se’n vol anar. La necessito amb mi a cada moment. I ella em necessita. No ho sap encara, però em necessita contínuament. És massa fràgil, massa ingènua. Per a mi és perfecta. Però la gent no sap com n’és, de fràgil. La gent és dolenta. Avui l’he lligat al llit amb una corretja. M’ha fet molta llàstima veure com lluitava per alliberar-se’n i com demanava plorant que no la lligués. No entenia el que li explicava. No m’escoltava. M’ha fet venir ganes de plorar jo també. Abans no l’havia lligat mai, només tancava les portes amb clau i deixava anar els gossos al pati. Em fa tanta por que algú li faci mal. M’imagino el seu cos blanc i petit, embrutat per gent ignorant, i em torno boig de pensar-hi. Els seus llavis dolços colpejats per mans aspres. Ella em necessita, em sents? Deixa’m marxar, per l'amor de Déu, deixa’m marxar ja!