El viatge

Havia parat el cotxe al semàfor quan les vaig veure. Tres nenes rialleres, potser entre tres i sis anys, d’alçades diferents, d’un color que variava entre el marró clar i el fosc, plenes de trenetes, les dents blanquíssimes. Saludaven i cridaven. Sense saber per què, vaig recordar el parell de dies a l’estiu, quan era petita i el meu oncle ens posava, a mi i als cosins, al maleter del seu 600 nou de trinca i ens portava a fer un volt, que ens semblava llarguíssim, al llarg de la carretera sense asfaltar del costat del riu. Aquest record em va fer riure i vaig fer senyals a les nenes perquè vinguessin. En un segon les vaig tenir assegudes als seients de darrere, de cop serioses i importants.

 -        Ens portes fins a casa?- va dir la més alta.

No vaig estar segura de si era una pregunta, una esperança o una ordre. Vaig engegar el cotxe a poc a poc, de cop emocionada i nerviosa per haver-les fet pujar, amb por que no sabessin tornar, però decidida a donar-los el que volien. Em vaig posar com a meta el pròxim semàfor, que estava uns cent metres més enllà. Eren noies de la selva, no es podien perdre en cent metres d’asfalt, em vaig animar a mi mateixa. Vam tenir una conversa molt educada, animada i intensa. De fet, resumida a un interrogatori al qual jo havia de contestar. Tens fills? Quants? On són? Com es diuen? Podem venir amb tu? Va costar un parell de segons perquè es decidissin a baixar del cotxe quan vam arribar al semàfor. Però un cop fora, ja tornaven a ensenyar aquelles dents blanquíssimes. Mentre m’allunyava, vaig veure pel retrovisor com es donaven les mans i saltaven com uns ocellets feliços en un bassal de pluja d'estiu.