Assistia
a un acte social amb unes vint o trenta persones més. Tot correcte i normal, si
podem anomenar normal l’habitual. Al final, el moment tan lent i confús en què
tothom s’ha d’acomiadar de tothom sense saber si ha de ser per sempre o només
per uns dies, un home d’uns setanta anys, amb camisa blanca, corbata vermella i
el cap ben alt, conegut feia cosa d’unes hores, s’acosta al meu home, li estreny la mà,
es gira cap a mi i em diu sense cap entonació, com si digués bon dia:
-Cuida’l.
Jo
sóc de mena lenta de pensament, i la paraula –que em va semblar com a mínim poc
usual- em va agafar desprevinguda. Què vol dir? Potser vaig necessitar un parell
de segons per empassar-me la saliva i contestar amb el somriure més pacífic del
qual vaig ser capaç:
-Home, jo el cuido a ell i ell a mi, no
va així la cosa?
El
senyor de la corbata vermella es va parar just abans de tocar-me la galta en el
seu gest de fer-me els dos petons de cortesia. No puc dir que es veia sorprès,
sinó que semblava que li parlés una llengua que no havia sentit mai. I no, no
va callar, ni va riure, ni va provar de fer-ne broma, sinó que li va donar un
copet a l’espatlla al meu home mentre s’allunyava amb una mirada d’incomprensió
total i m’etzibava amb la seva veu més neutra, sense concedir-me ni com a mínim
la deferència del vocatiu:
-Tu cuida’l.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.