dimecres, 5 de juny de 2013

Masclisme sense gènere



Tinc cinquanta-sis anys i em considero una persona amb força curiositat per escoltar i observar la meva espècie. Fins ahir però no havia trobat mai un exemple tan pur de masclisme, en tota la seva magnitud, sense cap disfressa o circumstància atenuant.
Assistia a un acte social amb unes vint o trenta persones més. Tot correcte i normal, si podem anomenar normal l’habitual. Al final, el moment tan lent i confús en què tothom s’ha d’acomiadar de tothom sense saber si ha de ser per sempre o només per uns dies, un home d’uns setanta anys, amb camisa blanca, corbata vermella i el cap ben alt, conegut feia cosa d’unes  hores, s’acosta al meu home, li estreny la mà, es gira cap a mi i em diu sense cap entonació, com si digués bon dia:
        -Cuida’l.
Jo sóc de mena lenta de pensament, i la paraula –que em va semblar com a mínim poc usual- em va agafar desprevinguda. Què vol dir? Potser vaig necessitar un parell de segons per empassar-me la saliva i contestar amb el somriure més pacífic del qual vaig ser capaç:
        -Home, jo el cuido a ell i ell a mi, no va així la cosa?
El senyor de la corbata vermella es va parar just abans de tocar-me la galta en el seu gest de fer-me els dos petons de cortesia. No puc dir que es veia sorprès, sinó que semblava que li parlés una llengua que no havia sentit mai. I no, no va callar, ni va riure, ni va provar de fer-ne broma, sinó que li va donar un copet a l’espatlla al meu home mentre s’allunyava amb una mirada d’incomprensió total i m’etzibava amb la seva veu més neutra, sense concedir-me ni com a mínim la deferència del vocatiu:
        -Tu cuida’l.