La
segona té els cabells arrissats i llargs. La pell blanquíssima. Mira per la
finestra amb una cara que no diu res del que pensa. Sembla molt cansada. Es gira
per mirar les taules i, a poc a poc, quasi sense canviar de posició, comença a
fregar la més propera.
La
tercera no es mou i em costa veure-li els ulls. Està enfonsada en una butaca,
al costat d’un home que llegeix un diari. Ella també llegeix, o com a mínim
sosté un llibre gruixut a les mans seques i amb taques marrons. Me la miro
durant tres minuts i encara no gira cap pàgina. Potser li agrada molt el
llibre. Potser s’ha deixat les ulleres a casa.
La
quarta me la trobo quan surto de la cafeteria. És jove i té uns cabells rossos
preciosos. Camina lentament i no sé si és només per la panxa d’embarassada. Té la
pell apagada i els ulls tremolosos. Em mira furtivament mentre es dirigeix cap
a la porta de l’hospital. No sembla que tingui por. Més aviat que el pes que
porta sigui massa feixuc per a ella sola.
La
cinquena està asseguda en el banc de la parada del bus. Les mans plegades a la
falda. Fa veure que no mira res. El seu cos cobreix mig banc i l’home del
costat sembla incòmode. Em fa vergonya mirar-me-la directament. Sento ganes de
dir-li que no es preocupi, que ella encara és viva dins d’aquella cosa estranya,
que els pares que la van fer fora de casa quan ella es va enamorar no tenien raó, que els veïns que es giren d’esquena quan ella baixa per
les escales perquè no hi cap en l’ascensor són uns cabrons, que el fill de puta
que la va deixar quan es va començar a engreixar després del quart fill es
mereix anar a la garjola...Sento ganes d’agafar-la per un braç i treure les
meves ales amagades i emportar-me-la volant cap a un altre món. On les dones sempre riuen com arbres de Nadal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.