English Translation: The Turkish Chronicle: Encounter

Selma looks at the photograph she just found under one of the cushions. Her favorite place is the corner with the red ones. There are many others piled next to it, green, blue, yellow, brown, with vegetable or geometric designs. Many are printed with red tulips against a gold background. From the ceiling hang exactly seventy-seven colored lights. This place has the most colored lights she has ever seen, aside from the busy shops downtown. She stops here after work every day for a cup of fresh mint tea. At this hour, there are only three or four people, watching TV, each smoking shisha from a hookah, also the young couple who are always playing backgammon, and the waiter, who is lazily people-watching. No one's talking. Selma feels more relaxed here than at her own home.

The photograph is a snapshot of a young man riding a green bicycle. The image is faded. It must be quite old. The guy on the bike looks happy. He's laughing. You can see the elongated shadow of a woman in front of him. She must be the one taking the shot. Her shadow stretches like a trail from the laughing man to Selma's hand.

“Oh... How silly of me!” She has accidentally dropped some tea on the picture, and now the image is even more faded. She looks at it remorsefully.

“I'm so sorry.” A fair-skin woman, with short hair, had just entered the tea-house. Her smile resembles an open pomegranate.  She seats down beside her with a surprising gesture of relief.

“Oh, I knew I had left it here!”  She takes the picture that Selma was holding gently, and her smile lights up even more the red cushions’ corner. “ When I was very young, I lived with my father and my brother. My brother was sick. I had to take care of him. My father forced me to do it and my mother was dead. She could not say anything. The day I turned eighteen, I ran away from home. This man,” and she points at the guy riding the green bicycle, “he found me on the street in the middle of the night, half dead of hunger, cold and fear. He took me to his house and let me sleep in his bed, while he slept on the floor. One day he went out and did not return. Later that day a policeman came knocking on the door. I did not open it. I was afraid that my father had finally found me. I fled from that house full of colored lights and books. I ran until I reached the edge of town. I never returned. I never knew what happened to him. I just have this picture. I've been carrying it with me for seven years."

She holds the picture tightly with a happy-girl look. After a long while, she places it on the table and turns to Selma. She covers her hand with hers, warm hands, and looks straight into her eyes. This girl, this girl ... why does she seem so familiar? Why does she feel the heat rising to her cheeks?

 Selma touches her face with her left hand and finds a strand of black long hair that has escaped from under her silk scarf. She tucks it back in but it falls again. She does not move her other hand, still resting, quiet and ashamed, in Nadia's hands.

Translated by Lina Strenio

Sèrie turca: Laberints

Caminen de pressa i sense mirar-se. Ha estat un dia dur. L’Emin agafa la mà de la dona dins de la seva butxaca. La té molt freda i quieta. El que més li agrada d’ella són les seves mans: suaus,  com flocs de neu que es converteixen en carícies humides si els toques.

Arriben a l’hotel i pugen tremolant les escales estretes. A dins fa calor. Massa. Se sent una olor forta i dolça: sempre que ella el ve a visitar, l’Emin emplena de flors l’habitació. I, a vegades, ella s’emborratxa amb el seu perfum. La cara li canvia de cop: les arrugues desapareixen, les galtes s’encenen, els llavis s’obren en un somriure juganer i la seva mirada comença a ballar. Cada vegada que veu aquesta transformació, mai previsible, mai repetible, ell es queda bocabadat. Així es va enamorar d’ella, la primera nit que van passar junts, davant del mar. I cada dia l’Emin espera el meravellós moment, que podria passar per qualsevol motiu inefable, com una flor rara, un núvol daurat o un coixí de seda, en què ella trencarà la màscara de cada dia  i sorgirà com una deessa grega, única i resplendent. El desig que sent per ella no ha disminuït en els set mesos que fa que es coneixen. Ara mateix, encara que tots dos estan espantats i cansats, la llum groga de les tulipes que ella encara aguanta, reflectida en els seus llavis, l'omple de ganes de perdre’s dins de la seva boca, de fondre’s sota la seva calor, de fusionar la por amb la certesa que respira cada porus de la seva pell. Li agafa les tulipes, les deixa a terra i les seves mans busquen els seus pits.

Ella el mira i el deixa fer. Encara no està bé del tot. Ha tingut ganes de vomitar després de veure l’home que s’ha tirat des de dalt de la torre de Gàlata. Tots els records foscos li han saltat a damunt, esparracant-li la capa fràgil de tranquil·litat que havia portat aquells tres dies. Els sentiments de culpabilitat que tant s’ha esforçat a oblidar –el marit treballant, els nens  cridant, la feina avorrida, tot abandonat per estar amb ell a Istanbul- han sortit de cop, com un animal ferit. Ell la porta cap al llit i ella es deixa fer. Només sent el fred. Després d’una estona que a ella li sembla molt llarga, li diu a cau d’orella que està cansada. Sap que ell necessita estar físicament a prop, sobretot ara, que té tanta por. No està enfadada, però no pot seguir fora del seu cos. Ha de tornar. Té fred.

La llum bruta del matí li toca les parpelles al mateix instant que les obre, espantada per la veu del muetzí. Quina hora deu ser? Ha de marxar ja? On és l’Emin? No se sent ningú al pis. S’aixeca d’un salt. Mira al bany. Mira per la finestra. És molt aviat, encara no passa ningú pel carrer. Només les siluetes del minarets, com fantasmes vigilant. On és? Les llàgrimes li surten bullint, les cames li fallen i es deixa caure a terra. Al costat de les tulipes grogues ja pansides. Es tapa el cap amb els braços. S’ha acabat.

Al cap de dues hores agafa un taxi. El seu telèfon s’ha quedat a l’hotel. El seu compte a l'skype està tancat. No té cap possibilitat de saber on és o de comunicar-se amb ell. Des que es van conèixer sabia que aquest dia arribaria. L’Emin era palestí i s’amagava de la policia jueva. No podia tornar a Palestina. A ella la va conèixer a Roma, el primer lloc on es va refugiar. Després, quan ja eren amants, ella el va anar seguint per tot arreu. Sempre amb por. Sempre amb passió.

No té res d’ell: cap fill, cap adreça, cap anell. No té cap telèfon per trucar la seva mare i plorar juntes. No té res. Només els records. Només la ferida oberta de no saber si és viu o mort, de si el torturen en una presó abjecta o ha marxat perquè ella no li havia donat el que necessitava o s'ha enyorat tant dels seus que no ha pogut resistir més. El que més mal fa és no saber per què, ni on, ni com. Desaparegut com un somni. Sense deixar cap porta oberta. Els minarets grisos no li fan gens de cas a la dona del taxi que va cap a l’aeroport.

Sèrie turca: Trobada

La Selma es mira la fotografia que ha trobat sota el coixí. El racó dels coixins vermells és el seu preferit. Al costat n’hi ha molts d’altres, verds, blaus, grocs, marrons. Amb dibuixos vegetals o geomètrics. Sobretot tulipes vermelles sobre fons daurat. Del sostre pengen exactament setanta-set llums de colors. És el lloc amb més llums de colors que ha vist mai, a part de les botigues atapeïdes del centre. Cada tarda, quan surt de la feina, s’hi para a prendre un te de menta fresca. A aquesta hora només hi ha tres o quatre homes mirant la tele, cadascú amb el seu narguil, una parella jove que sempre juga al backgammon i el cambrer que mira la gent que passa. Ningú no parla. Aquí la Selma està millor que a casa seva.

La fotografia és d’un noi jove enfilat en una bicicleta verda. Els colors estan gastats. Deu tenir força anys. Se’l veu content, el noi de la bicicleta. Riu. Davant seu s’allarga l’ombra d’una dona. Deu ser la que fa la fotografia. L’ombra sembla un camí entre el noi que riu i la mà de la Selma.

     -  Uf, què?....Quin ensurt!- S’han vessat unes gotes de te sobre la fotografia i ara es veu encara més descolorida. Se la mira amb pena.

      -  Ho sento.- La noia que està davant seu  té la pell molt blanca i els cabells curts. Un somriure com un tros de magrana oberta. S’asseu al seu costat i es tira enrere, amb un gest sorprenent d’alleujament. – Uf, ja sabia que me l’havia deixada aquí!

Agafa la fotografia que la Selma aguanta amb delicadesa i el seu somriure encara il·lumina més el racó dels coixins vermells.
-  Abans, fa molt de temps, jo vivia amb el pare i el germà. El meu germà estava malalt. Jo l’havia de cuidar. El pare m’hi obligava i la mare estava morta. No podia dir res. El dia que vaig fer divuit anys vaig fugir de casa. Aquest noi –i li ensenya el noi de la bicicleta verda- em va trobar al carrer a mitja nit, morta de gana, de fred i de por. Em va portar a casa seva i em va deixar dormir al seu llit mentre ell dormia a terra. Un dia no hi va tornar. Un policia va venir més tard a trucar a la porta. No vaig obrir. Tenia por que el meu pare m’hagués trobat a la fi. Vaig fugir d’aquella casa plena de llums de colors i de llibres. Vaig córrer fins que vaig sortir de la ciutat. Mai més no hi he tornat. Mai més no he sabut què li havia passat. Només tinc aquesta fotografia. Fa set anys que la porto a sobre.

La té ben agafada i se la mira amb cara de nena feliç. Al cap d’uns minuts llargs, la posa sobre la taula i es gira cap a la Selma. Li agafa una mà entre les seves. Té les mans calentes. La mira directament als ulls. Aquesta noia, aquesta noia...per què li sembla tan coneguda? Per què aquesta escalfor pujant-li a les galtes?

La Selma es toca la cara amb la mà esquerra i troba un floc de cabells llargs i negres que se li ha escapat de sota el mocador de seda. Se’l posa bé però torna a caure. No gosa moure l’altra mà que segueix - quieta i avergonyida- dins de les mans de la Nàdia.

English Translation: The Turkish Chronicle: The Arrival

The woman steps outside the door visibly anxious. She carries a small suitcase and holds a mobile phone in her hand. She looks at it in earnest. Maybe she called the wrong number. Maybe her plane arrived too early. She looks around her. A couple is helping an old woman with a humped back and dressed in black from head to toe. The three of them are walking very slowly. A few taxi drivers are talking to each other without paying any attention to her.

She should call again. She knows that yesterday, while they were arguing, she said she would not be coming to Istanbul. But in the end, they had made up. Or so she thought.

She's already been waiting for ten minutes. Should she let go of the suitcase? It hardly weighs anything. She had planned on staying just three days. She gives the phone another look. Maybe something happened. Maybe the taxi or the bus got into an accident. She imagines him hurt, trying to find the phone. In the midst of people that do not understand him. She feels tears coming to her eyes. No, she cannot cry now. Now is not the time.

Fifteen minutes. Maybe she should try calling again. What if someone else answers? Perhaps he asked her to come only to take revenge. To laugh at her. To abandon her in front of everyone. Perhaps he's a bad person. She closes her eyes and considers going back into the airport to rest a while.

Twenty-five minutes. She switches her suitcase to her other hand. She holds on tight to her mobile phone. A group of Japanese tourists pass by like a flock of happy sparrows. Her nails hurt her. Her head spins. She made a mistake. He is not the man she thought he was.

And suddenly, like a summer shower, the heat makes her legs give way, her eyes blur, her hands loosen and she lets the suitcase fall to the ground. He steps out of the taxi with his tie askew and a huge bouquet  of yellow tulips.

Translated by Lina Strenio

English Translation: The Book of Love

 For Bel Olid

Mother, its me. Open your eyes, please. There are so many things I want to tell you. Do you remember that morning when we went together to the beach of Saint Pol? The day we had a sand storm so strong as we had never seen before. Three or four other walkers, lost like us, trying to avoid the waves... the sand that filled our eyes, nose, mouth... and the child who seemed ready to fly!... Do you remember? Today I went to see that beach again, Mother. I took with me your last book and sat at a cafe, facing the sea. It was a nice day. Just a few people. Sunny. I opened your book by the middle, as you taught me: "Read a passage, any one, wherever you happen to open the book, and see if it speaks to you." Lola's name jumped off the page. Then I opened the book to the first page. "If the passage in the middle of the page speaks to you, then go to the first page. And if this page also speaks to you, if it makes you curious, then buy the book," you used to say. I still remember... I still remember Lola: small and always disheveled. I could never have imagined her young, very young. And now, look at her, she comes up on the first page. The girl with the flame-red hair, always with a book. Reserved and insignificant to others. With her faded jeans and black T-shirts. Her intense eyes always hidden under bangs perpetually too long. I spent all morning reading your book on the beach of Saint Pol, Mother. I shuddered at the lovemaking the two of you shared the first night you spent together. Your passion still burns the page. I was moved by Lola's surprised silence when you--so determined, so strong, so...so...so you!--told her that you had decided to have a child. "You know what, Lola-Lolita, my love, my princess, my slave, my friend. You know what, I will have the child with you, yes, with you, because you will be the mother of my son. You and me, Lolita, we will have a son, and we will be happy and live together forever, until the end of the world!" ...I got angry at grandmother when she stopped talking to you. I laughed with you when you saw me for the first time, so tiny, so blue, fresh out of your wonderful womb. I relived your youth with you this morning, Mother ....

And you see, I arrived too late.

            You still have things to tell me, Mother. There are things I still want to hear. Open your eyes, Mother. Tell me more about you. Open your eyes, please.

You can always die tomorrow, Mother.

Translated by Lina Strenio

English Translation: The Cat

I don't like cats. I've never liked them.  I've always thought them cold and selfish.

Yesterday, I was cleaning the garden and, all of a sudden, under a bunch of weeds, emerges the head of a black cat. I yell at it, trying to scare it away. It looks at me with intense yellow eyes. It doesn't move. I continue screaming and gesturing to make it leave. It doesn't move. Not an inch. I don’t understand anything. Isn't it afraid? It continues looking at me. With those eyes, incredibly wide-open. I feel their penetrating force and a chill runs from my head to my toes. Then, suddenly, something moves under it. It's the tiny head of a cat. Its eyes are still shut. It moves slowly, like in slow motion, seeking its mother's warmth. A second later, another tiny head. This one is white. Its eyes also closed. The mother continues looking at me. I now understand. Those eyes express the greatest fear I have ever seen. I feel ashamed of myself.  I hide her again behind the plants. I go home. Today I learned something new.

Translated by Lina Strenio

Sèrie turca: Miralls

Cada vespre, quan la Nàdia surt cap a l’escola i el pare, cansat, s’asseu davant de la tele amb el te de poma i el börek de formatge, l’Amin sap que té com a mínim una hora per a ell sol. Una hora per ser lliure. Sense fer veure que és un bon noi, que creu el pare i la germana que li fa de mare. Els ulls blaus, normalment apagats, de cop s’il·luminen. Una hora de vida.

Normalment va al costat del mar, allà on surten els barcos petits que porten els turistes a passejar de nit. Li agrada quedar-se quiet i mirar les gavines negres solcant el cel amb reflexos d’or vell. A l’altra banda del Bòsfor, com sortits d’un conte, els minarets de Topkapi broden filigranes en el capvespre. Ningú no el mira, ningú no li diu res. No ha d’escoltar els planys de la germana, ni els grunyits del pare, ni els crits dels nens que se li acosten per molestar-lo cada vegada que surt de casa. Ningú no el mira amb cara de llàstima o de fàstic. Aquí només hi ha la mar i el cel.

L’última setmana també hi ha hagut una intrusa. Una dona jove, rossa i amb ulleres grosses que li tapen mitja cara. Venia i s’asseia al seu costat, sense dir res. Treia un cigarret i se’l fumava a poc a poc, sense mirar-lo. Semblava trista. Semblava guapa.

Avui fa tard. L’Amin sap que algun dia la dona deixarà de venir. No sap si serà pitjor o millor. Potser avui ja no vindrà.

Quan arriba, veu que la seva cara, el poc que deixen veure les ulleres, sembla contenta. Els llavis, una mica oberts, semblen més plens que els altres dies. Quan marxa, la segueix. No ho ha fet mai. Però avui no vol tornar a casa. Necessita aire. Vol sortir, donar un cop de puny i trencar el mirall. Ell no és cap mongòlic, ell no és cap vegetal, ell és un home. A casa seva està atrapat. Per més que cridi, ningú no li fa cas. Ningú no el sent.

La noia rossa es para davant de la torre. És hora de tancar i només queden un parell de turistes despistats. El vigilant el deixa passar sense pagar, deu pensar que van junts. Pugen a l’ascensor. Va molt ràpid. Sembla que vola. Ella sembla guapa. Somriu. Potser li somriu a ell.

Quan surten a la terrassa, l’aire fresc el colpeja amb força. Lluny, petits, els minarets de Topkapi. I ell a dalt de tot. Sent el seu cor bategant amb força. Se sent feliç. És lliure.

La noia encén un cigarret mentre es recolza a la barana. A l’altre costat un home abraça per darrere una dona amb els braços plens de tulipes grogues. Miren els llums que comencen a parpellejar dins de l’aigua. Se sent el frec de les ales de les gavines. Quan l’Amin s’enfila a la barana i es deixa caure amb els braços oberts, ningú no crida. 

English Translation: The Turkish Chronicle - The Dream

Thanks to Lina Strenio

He looks at her surreptitiously while drinking his coffee--cold, as always--slowly. Every morning the same ritual: take the child to school, make the bed, tea for her, coffee for him, the little table by the window, just as she wanted it, bread with butter. Today she has her eyes encircled by blue shadows. The corners of her lips are slightly turned down, but this is normal for her: even when she laughs wholeheartedly it looks like she's laughing sadly, because of the natural shape of her mouth. Her hair covers her face. She hasn't combed it yet. She'll do it later, when she goes to work. She doesn't speak. Perhaps she's tired. Perhaps she didn't sleep well. He went to bed late, and she pretended to be asleep.  

The woman is young and her hair is long and black. She looks pensively out the window. And sips her tea. Cold again. She doesn't bring it up or reproach him. She doesn't want him more withdrawn. Everything she says, he takes it the wrong way. She doesn't feel like arguing today. She's tired. She slept little and badly. Like almost always. She stares outside and sees the Bosporus, looming in the horizon, gray and silent, a lonely minaret slicing it in two. It's been so long since they strolled by the sea. She's tried to tell him she needs tenderness like she needs oxygen. She does not know how to be without tenderness. Without giving and receiving. Feelings. Sensations. Gazes. Embraces. Words. She needs all of that. She doesn’t have enough with forcing him to escape with her a couple days a month, to express his love. She doesn't understand him. Some days she asks herself who is this man, this man she lives with. Yes, he loves her and she knows it. Her life is full: the hotel is working, their child is healthy and smart, their parents are still strong and fit, their new apartment is beautiful. Everyone envies her. She looks at him from under her bangs. What is he thinking about? How can she get inside him?  Know what he is really thinking? Know what he really wants? . . . Does he know it himself? Does he know why for so many nights they have been sleeping in the same bed but dreaming their own dreams? What could he be thinking?...The tea is cold, and she feels her hands freezing on the white porcelain cup.

"I had a bad dream last night," he starts to say in a low voice, unsure, not knowing if she wants to hear it. "I don't remember all the details. I don't know if it was us or another couple. She had short hair. It was my birthday. We had argued. I don't know why. I was tired. The night before had ended late. We were still in college. I left the room slamming the door. I couldn't bear to see your eyes full of tears. Not that day. It was my birthday. I wanted to be happy. I didn't want to think about the money that was running out or the scholarship that hadn't arrived or your mother who was not answering the phone. That day I didn't want to think about anything. I just wanted to see your face happy. But I left. I grabbed my bicycle, the green one I had for so many years. I wanted to leave. Far from you. Desperate I could not make you happy...And, I don't know how, that taxi ran over me. I remember the face of the man, getting out of the car. Looking from one side to the other like a crazy person. He had his hand on his head, as if it was hurt. White hair. A gray mustache covered his large mouth. He seemed lost. I wanted to help him but couldn't move. It seemed like I was nailed to the ground. I wanted to yell at him, I was upset, but I couldn't open my mouth. Every time everything was moving more rapidly around me. I woke up with a dry mouth and clenched fists. Covered in sweat and shaking. Everything seemed so real. You were still sleeping. It didn't look like you. I sprang out of bed, afraid to infect you with the fear."                   

Sèrie turca: Somni

Se la mira dissimuladament mentre es beu el cafè, fred com sempre, a poc a poc. Cada matí el mateix ritual: el nen cap a l’escola, fer el llit, te amb menta per a ella, cafè fort per a ell, la taula petita al costat de la finestra, tal com ella ho va voler, dues llesques de pa amb mantega. Avui té els ulls voltats d’ombres blaves. Les comissures dels llavis li baixen lleugerament, però això és normal en ella: fins i tot quan riu amb ganes, sembla que fa un riure trist, per culpa d’aquesta expressió que té la seva boca. Els cabells li tapen la cara. No s’ha pentinat encara. Ho farà més tard, quan vagi a treballar. No diu res. Potser està cansada. Potser no ha dormit bé. Ell ha anat al llit tard i ella semblava adormida.

La dona és jove i té els cabells llargs i negres. Mira per la finestra mentre es pren el te. Una altra vegada està fred. No li vol dir res, no vol fer-li més retrets. Tot el que li diu s’ho agafa malament. No té ganes de discutir-se avui. Està cansada. Ha dormit poc i malament. Com quasi sempre. Mira  fora i veu el Bòsfor a l’horitzó: gris i callat. Un minaret solitari el talla pel mig. Fa tant de temps que no van a passejar pel costat del mar. Ella ha provat d’explicar-li que necessita la tendresa com qui necessita oxigen. No sap ser forta sense tendresa. Sense donar i rebre. Sentiments. Sensacions. Mirades. Abraçades. Paraules. Ella necessita tot això. No en té prou amb un parell de dies al mes. No en té prou amb obligar-lo a fugir amb ella, amb obligar-lo a expressar el seu amor. No l’entén. Té dies que es pregunta qui és l’home amb qui viu. Ell l’estima. Ja ho sap això. La seva vida és plena: l’hotel funciona bé, el nen és sa i llest, els pares encara estan bé de salut, el pis que acaben de comprar-se és molt bonic. Tothom l’enveja.  Se’l mira per sota el serrell.  En què deu pensar? Com podria arribar a dins seu? Saber el que pensa de veritat? El que vol de veritat?... Ho sap ell? Sap per què fa tantes nits que dormen al mateix llit, cadascú al seu costat, cadascú amb els seus somnis sense compartir? Què deu pensar?... El te està fred i ella sent les mans glaçades sobre la tassa de porcellana blanca.

-        He tingut un malson aquesta nit,- comença a explicar en veu baixa, insegura, sense saber si ella ho vol sentir-. No recordo els detalls. No sé si érem nosaltres o una altra parella. Ella duia els cabells curts. Era el meu aniversari. Ens havíem discutit. No sé per què. Estava cansat. La nit abans havia acabat tard. Encara estudiàvem. Vaig marxar donant un cop de porta. No podia suportar veure els teus ulls plens de llàgrimes. Aquell dia no. Era el meu aniversari. Volia ser feliç. No volia pensar en els diners que s’acabaven, ni en  la beca que no arribava, ni en la teva mare que no t’agafava el telèfon...Aquell dia no volia pensar en res. Només volia veure la teva cara feliç. Però vaig marxar. Vaig agafar la bicicleta verda, la que havia tingut durant tants anys. Volia anar-me’n. Lluny de tu. Desesperat de no poder fer-te feliç... I, sense saber com, aquell taxi se’m va tirar a sobre.  Recordo la cara d’aquell home, sortint del cotxe. Mirava d’un cantó a l’altre com un boig. Tenia la mà al cap, com si li fes mal. Cabells blancs. Un bigoti gris li tapava la boca grossa. Semblava perdut. Sé que el volia ajudar però no em podia moure. Semblava que estava clavat a terra. Volia cridar-li, estava enfadat, però no podia obrir la boca. Tot es movia cada vegada més ràpid al meu voltant. M’he despertat amb la boca seca i els punys tancats. Cobert de suor i tremolant. Tot semblava tan real. Tu encara dormies. No semblaves tu. M’he aixecat espantat de no encomanar-te la por.

Sèrie turca: Llibertat

El xofer mastega una paraulota mentre esquiva la vella vestida de negre que sembla que està a punt de caure. Té pressa i sap que a casa l’espera una bona bronca. Pitja l’accelerador al mateix temps que busca el telèfon mòbil a la butxaca dels pantalons. Aquests trastos moderns, mai no els trobes quan els necessites!

Para al semàfor vermell i per fi troba el mòbil sota el seient del costat. Intenta marcar el número de casa seva però li costa veure la petita pantalla. Les ulleres li fan més nosa que servei i mai les porta. El cotxe de darrere pita. Mira pel retrovisor i veu una noia amb cabells rossos i ulleres de sol. Se la veu nerviosa. Una mica de tranquil·litat, caram, que no s’acaba el món. Engega el cotxe. Hi ha molt de trànsit a aquesta hora i ha d’anar a poc a poc. Sent la veu profunda del muetzí i sap que ja són les set. Què li dirà la Nàdia? Què li dirà. Es rasca els cabells blancs encara espessos. Ja sap ben bé què li dirà. On eres, pare? Fa una hora que hauria d’estar a classe! No puc més, pare! No puc més, em sents? Em passo vint hores cada dia amb ell. No puc més. Des que vaig néixer em vas manar cuidar-me d’ell. Però jo no ho volia, pare! No vull cuidar-me d’ell! L’odio! L’odio per ser un vegetal, l’odio per no parlar, l’odio per aquesta mirada de gos, l’odio per ser fill teu!

Deixa’m marxar, pare. Deixa’m marxar d’aquesta casa. No et demanaré res, mai. Només deixa’m marxar. Tinc trenta nou anys i vull ser lliure. Vull enamorar-me i tenir fills i cuinar per al meu home i vull acabar els estudis i ser advocada i vull estar amb gent normal i fer coses normals i parlar amb paraules normals.

Deixa’m marxar, pare, t’ho demano per la mare!

Ja sap què li dirà, la Nàdia. I sap com se li trencarà el cor de veure-la en aquella cambra fosca, petita i prima, com la seva mare, amb els ulls intensament negres, immensament tristos, esgarrapant-se la pell blanca del coll, el seu coll suau, de nena. Es torna a rascar els cabells. Mira enrere i veu que la noia de cabells rossos encara el segueix. Sembla més tranquil·la. Aguanta el telèfon a l’orella. Se la veu contenta. Encara tindrà un accident, si no vigila. Aquest jovent, sempre amb presses. Sempre fent deu coses alhora.

Paaaaaaaaaaaaaaaaaam.......

El noi de la bicicleta verda està estirat a terra. La gent es comença a parar. Hi ha algú que s’hi acosta. Surt del cotxe mig estabornit, amb una mà al cap. Li fa mal. Es deu haver donat un cop. Veu el noi. Té els ulls blaus, molt oberts. No es mou. De sota el cap li regalima una cosa de color clar. A poc a poc s’estén. El noi està mirant el cel. No es mou. La gent s’acosta. El miren i li diuen coses. No entén res. Sembla que parlen un idioma estrany. No entén res. El noi segueix allà. Mirant el cel. Els ulls blaus. No es mou. La bicicleta està sencera. Al costat de la vorera. Verda. 

"Seasons in the sun"

Feia un any i set mesos que sortien. Ja no eren uns nens. A aquesta edat tots dos sabien què volien i estaven preparats per buscar-ho.

Aquest matí d’agost, amb les persianes abaixades, el sol entra de puntetes a l’habitació, sense molestar gaire. Ella està completament estirada al mig del llit. Els ulls tancats. Un lleu somriure endormiscat li il·lumina mitja cara. Té els braços oberts i caiguts al costat del cos com si descansés  després d’una llarga lluita. Les mans obertes. El cos es veu blanc sobre el braç fosc de l’home.

Ell jeu nu de cara a ella. Els cabells li cauen en desordre sobre el front suat. Té els ulls oberts i la mira. No li mira el cos sinó la cara. El silenci fa olor de desig satisfet. Fa un any i set mesos que surten però encara tenen ganes l’un de l’altra. Sense saber per què ni com, comença a xiular una melodia... Hmhmhmm hmm hmhmhmm  hmm...

Ella obre incrèdula els ulls, a poc a poc... Hmmmm hmm hmm hmm... Sent els batecs del cor a les temples... Hmhmm hmm hmm... Cada vegada més forts... Hmm hmm hmm... Un calfred li recorre tot el cos i la pell blanca s’estremeix com tocada per una mà invisible... Hmmm hmm... El mira i els seus ulls es troben, s’enganxen, s’abracen, se separen, es tornen a trobar, es mosseguen, es besen, s’acaricien, es fonen els uns en els altres...

La cançó que ell xiulava no l’havien sentit mai junts. Feia trenta anys que tots dos havien xiulat aquella cançó, durant hores i hores, trepitjant carrers diferents, mirant núvols diferents, vivint en mons diferents.

http://www.youtube.com/watch?v=6ixdPnLFVIo

L'accident

Per a la Maria Mercè Roca

1.    Potser feia un mes que havia arribat a aquella casa plena de copes, tasses, plats, quadres, mobles i figuretes. El que més em va estranyar va ser que no hi havia pols enlloc. Tot lluïa com acabat de comprar. I això que hi entrava poquíssima llum. Les persianes estaven sempre mig abaixades. Jo encara no m’havia acostumat al silenci d’aquell lloc. A la meva sogra no li agradava la música i a casa no hi havia cap aparell de ràdio ni res semblant. Jo venia d’una família on sempre teníem la ràdio posada: fa companyia, em deia la mare. Encara que facis altres coses, sentir la música de fons és com sentir que algú respira al teu costat. No et sents sol. Els primers dies vaig intentar adaptar-me a la nova vida, a la nova família. Vaig provar de somriure molt i parlar força. Vaig mirar, escoltar, observar i  vaig intentar no pensar massa. Vaig treure la pols cada dia. De cadascuna de les petites figuretes de totes de les lleixes que emplenaven la casa fins a no deixar espai per a res més. Un dia em va caure una figureta de coure a terra. Va deixar un senyal de dos centímetres en el parquet acabat de polir. Jo estava sola al menjador. Em vaig espantar. El senyal a terra es veia moltíssim. Vaig estirar la catifa de sota la taula. Pesava molt. Uns quants centímetres només. Era impossible que algú es fixés que l’havia desplaçat. Així tapava el senyal. Tot el dia em vaig sentir malament. Culpable. Ningú no em va dir res. Ningú no s’hi havia fixat, em vaig dir cap al vespre, i vaig començar a respirar una mica més tranquil·la.

A la nit, quan el meu home va arribar de treballar, la sogra el va portar al menjador i en veu baixa però suficientment alta perquè jo la sentís, va dir:

-        Mira quina una n’ha fet avui.

2.    - No sé si t’ho creuràs, Carmeta, però aquesta noia no para d’emprenyar. N’estic ben farta. Des que en Joan la va portar a casa que no parla, plena de fums com ella sola. No diu ni mitja paraula, mai diu res. Es fa la gata maula, però a mi no m’enganya. Al nen el pot enganyar, ja ho crec que sí, però a mi no. Jo no vull pas dir res de malament, ni d’ella, ni de ningú, ja ho saps que no m’agrada. Però ja veuràs com d’aquí a quatre dies, quan ja tingui tot el que vol, deixarà en Joan amb un pam de nas i se n’anirà amb algun altre que li pugui donar el que vol. Jo què sé què vol, noia! Aquestes que vénen d’aquests països raros tenen altres coses al cap. Segurament allà tots deuen ser uns morts de gana. Saps què ens va dir un dia? Que la seva mare robava llet d’allà on treballava per donar-los una tassa de llet a les nenes, quan eren petites... T’ho imagines? Robar, nena, ROBAR. Són gent rara, rara. No sé pas com el nen es va deixar entabanar d’aquesta manera...

3.    Mai t’enviaré aquesta carta, dona meva estimada. Tu ho saps prou. Saps tot el que sento. Abans de conèixer-te mai havia sentit que la meva vida tingués un objectiu. No sabia per què vivia. Perdona’m per no trobar paraules. Perdona’m per no discutir-me amb la mare. Ella és gran i molt sola i només em té a mi. Sempre ha pensat en mi. No puc enfadar-me amb ella, encara que sé que a vegades s’equivoca. Però tu ja saps que jo no me la crec. Tu ja saps com t’estimo. Perdona’m per estar tan poc temps amb tu. Algun dia tindrem prou diners i podrem comprar un pis per a nosaltres sols. Algun dia tindré temps per descansar i llavors les paraules deixaran de voltar com boges pel meu cap, sortiran i tu les sentiràs. Algun dia serem feliços. T’ho prometo.

4.    Sí, l’he vist aquest matí sortint del seu pis. Devien ser cap a les 8, com cada dia. Sempre ens trobem a l’ascensor. Anava ben vestit, amb camisa i corbata. Com sempre. Només ens saludem i prou. Ell no parla gaire. El que m’ha cridat l’atenció han estat les ungles. Es fregava les mans als pantalons i sense voler  les hi he mirat. I és quan m’he preguntat per què caram tenia les ungles tan negres, un home tan ben vestit. No, mai no havíem sentit cap discussió, ni cap soroll estrany del seu pis. Eren gent tranquil·la i ben educada. La noia va venir fa uns mesos i no la tinc vista. No devia sortir gaire. Ell anava trist avui, me’n recordo que les ungles m’han fet despertar la curiositat i li he mirat la cara. Estava pàl·lid. Molt, molt pàl·lid. No parava de fregar-se les mans als pantalons. Quina gent, senyor comissari... quina gent! Com pot algú matar la mare i la dona? Com es pot matar algú?

Sèrie turca: Arribada

La dona es para davant de la porta i sembla preocupada. Duu una maleta petita i un telèfon mòbil a la mà. Se’l mira fixament. Potser s’ha equivocat de número. Potser l’avió ha arribat massa aviat. Gira el cap d’un costat a l’altre. Una parella ajuda a caminar una vella molt geperuda, vestida de negre de cap a peus. Tots tres van molt a poc a poc. Els xofers de taxis parlen entre ells sense fer-li gens de cas. Hauria de tornar a trucar. Sap que ahir es van discutir molt i que ella va dir que no vindria a Istanbul. Però al final havien fet les paus. O això es pensava.

Han passat ja deu minuts des que ha sortit. No sap si deixar la maleta a terra o no. No pesa gens. Només s’hi volia quedar tres dies. Torna a mirar el mòbil. Potser li ha passat alguna cosa. Potser el taxi o el bus han tingut un accident. Se l’imagina ferit, intentant trobar el telèfon. Enmig de gent que no l’entén. Sent els ulls humits. No, ara no pot posar-se a plorar. Ara no toca.

Quinze minuts. Potser hauria de tornar a trucar ella. I si li contesta algú altre? Potser ell l’ha fet venir només per venjar-se’n. Per riure’s d’ella. Per abandonar-la davant de tothom. Potser ell és mala persona. Acluca els ulls i pensa que hauria d’entrar a l’aeroport per descansar una mica.

Vint-i-cinc minuts. Canvia la maleta a l’altra mà. Estreny fort el mòbil. Un grup de japonesos passen com un estol de pardals feliços. Les ungles li fan mal. El cap li dóna voltes. S’ha equivocat. Ell no és l’home que es pensava.

I de cop, com una pluja d’estiu, la calor li estova les cames, els ulls se li entelen, les mans s’obren i ella deixa caure la maleta a terra. Ell baixa del taxi amb la corbata torta i un ram immens de tulipes grogues.  

Casualitats

Deixa que el telèfon truqui. Ara no està d’humor per contestar. Per fi pengen.

Tornen a trucar. Aquesta vegada l’agafa. Amb mala llet. A l’altre costat una veu de dona. Nerviosa. Insegura. Necessita un pis. Si, és veritat, encara ha de llogar el pis. Fa mesos que està buit i ella sap que mai tornarà a viure-hi. La dona li explica coses. No li interessen. Si vol veure’l, ja li ensenyarà. No li agrada llogar-lo, el pis on va viure durant setze anys. No li agrada gens. Què vol ara aquesta? Diu que ha vist el pis per internet i que li agrada molt. Que el vol veure ja. Quasi segur que se’l quedarà. Té molta pressa. Per què caram té tanta pressa?

-        No vull enganyar-te, li diu. Tinc una minusvalía. De fet només tinc mig fetge. Em van operar fa poc. I tinc un fill de sis mesos. El primer. M’agrada aquesta ciutat i vull venir a viure-hi el més aviat possible.

De primer no ho entén. És una broma això? Què diu ara aquesta dona?

I de cop, el cor li comença a bategar fort, cada vegada més fort. Un cor que es va inflant  fins que li emplena tot el cos, fins que ja no pot respirar. Tota ella és un cor gegant bategant furiós. Aquest matí –quan el metge li ha dit que el tumor se li havia reproduït- havia sentit el mateix. Un cor boig creixent dins seu sense parar.

Penja el telèfon a poc a poc. Té les mans glaçades i no pot parar de tremolar. La boca torta vol cridar però li venen ganes de riure. I riu. Riu amb llàgrimes fins que el seu cos rellisca a terra, buit i tranquil, com un vestit sense cos.

Diaris sense edat

1 de gener de 1982

Avui fa sol i calor. M’he despertat aviat. Ahir vaig anar a dormir a dos quarts de quatre, com cada any pel Cap d’any. No em va agradar gens el que van fer per la tele. Com sempre, ens vam quedar a casa. Avui hem sortit a fer un volt pel barri. Pel·lícula “Paraules d’amor” amb Fred Astaire.

2 de gener de 1982

Encara més calor (a fora són quasi 6 graus).  Mirem la tele tot el dia. Quina diferència  amb la resta de l’any, quan només fan els dibuixos de les 7, les notícies i la pel·lícula...

3 de gener de 1982

Ja s’està acabant el bon temps. No era pas normal, aquí no fa mai sol al gener. De fet no fa sol des d’octubre fins a març, més o menys. Pel·lícula amb Gene Hackman i Candice Bergen.

4 de gener de 1982

Avui la mare torna a la feina, nosaltres , jo i la meva germana, encara tenim uns dies més de vacances. El pare també ha anat unes hores a l’institut, quan ha tornat ens ha portat  els regals de cada any.

Des de sempre havia sabut que algun dia escriuria un llibre. Des de sempre havia sabut que algun dia em despertaria amb una idea de les bones i que llavors deixaria de parlar, i potser també una mica de viure, i em posaria a escriure com una posseïda. El problema és que mai no he sabut, ni he sospitat, tampoc no es pot dir que m’hagi preocupat gaire de quan arribaria aquest dia. Algun dia. Algun dia.

Des de sempre ve a ser més o menys des de fa 37 anys i mig. Els meus pares llegien de mitjana un llibre cada dos dies i suposo que ja vaig agafar el gust de girar les pàgines des que vaig sentir el moviment rítmic del llibre que la meva mare aguantava sobre el seu ventre.

No sé encara si ha arribat el dia X, però tot de cop em vaig trobar amb dos problemes que m’han vingut a recordar la meva antiga, desitjada i oblidada vocació literària: el primer va ser quedar-me sense paraules davant del meu home mentre sopàvem tranquil·lament en un restaurant mexicà i ell em va etzibar   que no entenia perquè sempre parlava de la meva adolescència comunista amb cara de màrtir cristià. Tot de cop vaig entendre que la meva parella –amb la qual portava quasi quinze anys compartint-lo tot, en el més ampli sentit de la paraula- ignorava completament la meva vida d’abans de l’any 1988. Ignorava com era jo abans d’aquests últims quinze anys. Ignorava el perquè de com sóc jo ara.

El segon problema se’m va presentar, també per sorpresa, un dia que endreçava armaris i vaig trobar els meus dietaris dels anys 1982-1986, unes agendes minúscules, amb una lletra encara més minúscula. Els vaig fullejar una mica i vaig quedar parada: ni jo mateixa no me’n recordava de tantes coses que m’havien passat, que havia pensat o somiat als tretze o quinze anys. Era jo aquella noieta estranya que mirava cada dia la pel·li de la tele i coneixia tots els directors o actors que hi sortien? Era jo la que llegia Henry James y Sampedro sota la manta, a la llum furtiva d’una petita llanterna, sempre a l’aguait per si sentia les passes de la mare?

Era jo o una altra persona que feia temps que s’havia mort. Com totes les persones que queden enrere nostre amb cada segon que passa. Totes les persones que també són jo però que ja no existeixen.

Com que més o menys les dues anècdotes van coincidir en el temps i jo sóc dels que no creuen gaire en les casualitats, em vaig sentir força desconcertada i em vaig preguntar si no havia arribat el gran dia: el de l’explicació. Aquell fràgil moment d’equilibri inestable entre la necessitat d’explicar-me i la por d’oblidar-me. Potser ara sí.

5 de gener de 1982

M’he aixecat tard avui, a les 9, i m’he emportat ma germana cap a la biblioteca i a comprar patates. Escolto música i miro per la finestra els núvols, els arbres pelats i la gent caminant. Al vespre anem al teatre.

10 de gener de 1982

Avui no he sortit de casa. Fa fred. Demà comencem les classes. Uf! Pel·li “Ens trobem a St. Louis” amb Judy Garland. M’ha agradat moltíssim.

11 de gener de 1982

He anat a l’institut (el segon trimestre del meu primer any d’institut) i per sort comencem amb pràctiques al taller mecànic: només ens hem quedat una hora, ens han deixat marxar de seguida. Pel·li alemanya , més aviat dolenta.

13 de gener de 1982

M’he cansat molt al taller treballant durant quatre hores per fer una petita volandera. A la tarda he anat a caminar una mica amb la meva germana i ens hem congelat de fred. Estic acabant “L’arpa d’herba” de Truman Capote. Una comèdia francesa mediocre per la tele.

Els últims dos anys del que comunament anomenem “la meva vida”, com si la vida es deixés posseir o controlar, m’han fet tornar a oblidar el meu gran projecte literari. Com sempre, la vida real per davant de la somiada. Encara no sé com fer-m’ho per unir-les totes dues en una demostració brillant de les meves habilitats de mestressa de casa i escriptora. La vida viscuda i la recordada. Si no em sentís estranyament atreta per les explicacions científiques de la vida, encara em podia fer la il·lusió que ho recordo tot, tal com va ser de veritat. Per desgràcia, és una gran mentida i en sóc plenament conscient, de la gran bajanada de creure que el nostre jo podria tornar a tenir 15 o 20 o 30 anys. El temps pot ser circular o semblar-lo, però el nostre cos i el nostre cervell duren massa poc com per participar d’aquesta circularitat. Mai més no tornarem a ser els que érem fa un segon. No sé si això és gaire dolent, però és així.

Escriure mitja pàgina de la teva vida cada tres anys no deu ser un exercici gaire fàcil. Escriure mitja pàgina de la teva primera novel·la cada tres anys deu ser directament un desastre.

Però no passa res. Encara sóc aquí, en aquest meravellós planeta, i encara me’n recordo de com van les tecles de l’ordinador. Per tant, encara no hi ha res perdut.

El pitjor és que no sé per on començar. A qui dirigir-me. Perquè cada escriptor que es respecta deu tenir un pla, un objectiu, un públic potencial. O no. No tinc ni idea de com s’ho fan els escriptors. Però també tinc un avantatge comparant-me amb ells: jo no en sóc, d’escriptora. Si algú per casualitat es trobarà amb aquestes pàgines que potser em descuidaré de llançar a les escombraries algun dia quan em senti molt sola i molt incompresa, no seré pas tan hipòcrita com per negar que em faria una certa gràcia saber que algú xafardeja entre els meus records. Però vés a saber on i en quina forma seria jo quan tot això pogués passar. No val la pena pensar en el futur: prou feina que tinc d’intentar sobreviure’m a mi mateixa.

Començament

Per a en Matthew Tree

La taula que hi ha entre ells és de vidre. Una d'aquelles taules que feia uns quants anys s'havien posat de moda. Ella la va comprar quan va venir a viure en aquest pis amb el seu home i els seus dos fills. Feia com a mínim uns dinou anys. Llavors li havia semblat bonica, transparent i lleugera com els dies que esperava passar en el pis acabat de comprar. Ell està fent veure que estudia el contracte de lloguer que ella espera que signi. Pensa: M’agradaria saber de quin color se li tornen els ulls quan fa l'amor. Aquests ulls que contradiuen la seva cara seriosa. Què diria si li demanès d’anar a fer un cafè algun dia? Ella mira fixament el bolígraf que té a la mà i pensa: Què pesat! Quant de temps necessita per llegir un contracte de dos fulls? El silenci pesa. Ell mira per sota les ulleres de pasta negra la cama d'ella que es mou nerviosa sota la taula de vidre. Ella sent les galtes calentes i pensa que fa massa calor. Comencen a parlar tots dos de cop i ningú acaba la primera frase. Es miren i es conviden recíprocament a seguir parlant. Ho fan per dissimular que ja no se'n recorden del que volien dir.

La gata

No m'agraden els gats. Mai m'han agradat. Em semblaven animals egoistes i freds. Ahir estava netejant el jardí i, de cop, sota una mata de males herbes, surt el cap d'un gat negre. Jo li crido, intento espantar-lo. Ella (era una femella) em mira amb uns ulls de color groc clar intens. No es mou. Jo segueixo cridant i fent gestos per fer-la fóra. Ella no mou ni un pèl. No entenc res. No té por? Em segueix mirant amb aquells ulls increïblement oberts. Sento la seva força i un calfred em passa de cap a peus. De cop alguna cosa es mou sota d'ella. És un cap petit de gat. Encara no pot obrir els ulls. Es mou a poc a poc, com a càmera lenta, buscant la calor de la seva mare. Al cap d'un segon surt un altre cap petit. Aquest és blanc. Tampoc no ha obert els ulls. La gata em segueix mirant amb tota la seva força concentrada en aquells ulls increïbles que -ara entenc- expressen la por més gran que he vist mai. Em sento avergonyida. La torno a tapar amb les plantes. Me'n vaig a casa. Avui he après una cosa nova.

Una mica de pau...

1.

Coloms blancs,

Somnis perfumats de pau.

Sobren paraules.

2. 

Deserts adormits.

Gotes de pluja d’estiu.

Ulls de nen que riu.

3.

Dormen nenúfars

Somiant primaveres

Dins el llac glaçat.

4.

Camps secs. Tempesta.

Un colom blanc s’aixeca.

Cant d’alegria.

5.

Llacs secs. Plou. Passes

De gent tapant les tombes.

Plors de nou nascut.

Dinosaures

Cada  matí es lleva a la mateixa hora, molt aviat. Els pares ja estan desperts. S’han pres la beguda de soja que feia anys que havia substituït el café, en silenci, i han preparat dues llesques de pa untades amb mantega per a les nenes. Ella és la germana gran. S’aixeca, es renta la cara, es pentina i es posa la cinta blanca i l’uniforme blau marí que la mare planxa cada dia. Menja el pa amb mantega mastegant a poc a poc, agafa la maleta amb els llibres i porta la germana petita a l’escola, abans d’anar a l’institut. Li encanta l’estiu, quan pot tocar amb els dits els troncs dels arbres vells i parar-se a escoltar les tórtores. És una nena alta per la seva edat, però va sempre encorvada, mirant a terra, esquivant els forats del carrer, i això la fa semblar tímida i espantadissa. Té uns ulls fondos i transparents.

Aquell dia de gener anava corrents, saltant sobre les basses de fang, amb les  botes blaves, l’abric que la mare li havia allargat, el gorro, la bufanda i els guants amb un sol dit que ella mateixa havia fet en les classes de manualitats. Tenia catorze anys i les galtes vermelles de fred. El front arrugat i els ulls emboirats de son. Tenia pressa. Avui començaven les classes aviat, a les set. Els carrers estaven foscos i la gent passava lliscant, com fantasmes afanyant-se cap a les tombes obertes. Cap paraula, cap cotxe, cap llum, cap abric que no fos negre o gris. Cames amb pressa que portaven cossos adormits. Ningú no tenia cap il·lusió per arribar a la fàbrica, a l’oficina o a l’escola, on l’únic que feien era  esperar el timbre de les tres. Les dones duien a les bosses de mà laca d’ungles, llibres i algun mitjó per sargir, amb què emplenaven les llargues hores de fer veure que treballaven. Ningú no feia res, perquè tothom sabia que no hi havia res a fer, que l’empresa era una farsa, que allà no es produïa res a part d’informes periòdics sobre els èxits extraordinaris d’aquella empresa (i de totes les empreses del país) comparats amb els fracassos  de l’economia capitalista. Els informes acostumaven a sortir cada diumenge al matí a l’únic diari nacional. Quatre planes amb articles que semblaven escrits per la mateixa persona. Amb les mateixes paraules i les mateixes xifres. La primera estava encapçalada pel lema del partit únic, “proletaris de tot el món, uniu-vos!”,  i per la foto del president.

La foto era grossa, ocupava quasi mitja pàgina. Sempre la mateixa. El president. Mig de costat, amb un posat d’actor americà de pel·lícules mudes, els llavis tancats mig somrient, els ulls dolços, amorosos, les orelles grosses, els cabells abundants emmarcant un front alt i serè. El pare. El que es cuidava de tots ells. El que no dormia, ni menjava, ni anava al bany, ni es posava mai malalt, ni canviava mai. L’home la foto del qual (de vegades en color, d’altres en blanc i negre) estava per tot arreu: en les aules de col·legis sobre la pissarra, en els despatxos de metges, advocats, policies i escriptors, en els menjadors de fàbriques,  en els vestidors dels clubs d’esport, en els restaurants de la policia secreta, en les botigues de l’exèrcit on encara es podia comprar carn o sucre o de vegades sabó, si tenies algun amic militar que t’acompanyava. Els únics llocs on no hi havia la seva foto eren els clubs amb noies i begudes alcohòliques “per a estrangers”, on només podies entrar amb un passaport capitalista o un carnet d’alt càrrec del partit.

Aquell dia era l'aniversari del president. 26 de gener. El país de fantasmes vestits de gris s’havia despertat tremolant de fred i es preparava per a una altra gran celebració. Els carrers bruts de neu mig fosa estaven plens de banderes vermelles. La foto penjava en cada cantonada i a la façana de cada edifici important. La nena s’afanyava a arribar a l’últim assaig d’abans de la gran manifestació. Balls que representaven grans figures al·legòriques, cançons patriòtiques i desfilades interminables. Tenia gana. Al final de mes quasi no en quedava, de mantega. La capa que la mare hi untava sobre la ració de pa sec que ella i el pare deixaven per a les nenes, era cada dia més transparent. De tant en tant la nena obria la nevera i intentava imaginar-se-la plena. Només era capaç d’imaginar-se una pastilla de mantega i un tros de formatge repetits  fins a l’infinit. Però avui era un dia de festa: a l’institut els donarien una taronja a cadascú.  Una taronja de veritat, rodona, pesada i lluminosa. Una taronja que faria una olor fantàstica a la seva habitació durant molts dies.

.....................................................................................................................

La dona para el despertador. Una altra nit sense dormir. La feina va malament i porta dies preocupada per si l’empresa haurà de tancar. Té 3 fills i una hipoteca. La nevera està plena però ningú no troba mai el  que voldria menjar. La lleixa de dalt està sempre atapeïda amb caixes de suc de taronja fresc. Obre els ulls a poc a poc. No li agraden les nits. És a la nit quan sent la solitud furgant en el seu ventre i menjant-se tota la calor. Ell fa estona que s’ha aixecat. Ha marxat a treballar i s’ha descuidat de fer-li un petó. Però ara ja no importa tant. Durant molts anys han passat junts obstacles i han construït ponts. Moltes vegades els ponts s’han enfonsat i les muralles de defensa han crescut al seu lloc. Ells les han tornat a derruir i han tornat a construir ponts. No ha estat fàcil. Les muralles eren molt altes i els ponts molt fràgils. En el país on vivien ara, el clima era bo però els vents del nord s’ho emportaven tot quan passaven.

Ella torna a tancar els ulls. No té ganes d’aixecar-se. No té ganes d’un altre dia. Sap que ho ha de fer però el seu cos es resisteix. És una dona amb moltes pors. Ahir al vespre una amiga li va trucar per dir-li que havia vist el seu home amb una altra dona. Ella va riure molt. No deixarà que les muralles tornin a créixer.

Però el seu cos hi està massa acostumat als perills. Quan es descuida, el seu cap torna a inclinar-se, per vigilar les basses i les esquerdes on podria caure. No vol pensar-hi. És una ximpleria. No vol perdre ni un segon pensant en possibilitats absurdes o històries inventades.

Respira fondo. Obre els ulls. El dinosaure torna a estar allà, al seu costat. Ara té cos de dona, cabells llargs entrelligats amb llengües de serps, urpes tacades de sang seca,  i no té cara, ni llavis, ni somriure. Només té uns ulls vermells que la miren amb amor sarcàstic i paternal.