diumenge, 21 d’abril de 2013

L'accident


Per a la Maria Mercè Roca

1.    Potser feia un mes que havia arribat a aquella casa plena de copes, tasses, plats, quadres, mobles i figuretes. El que més em va estranyar va ser que no hi havia pols enlloc. Tot lluïa com acabat de comprar. I això que hi entrava poquíssima llum. Les persianes estaven sempre mig abaixades. Jo encara no m’havia acostumat al silenci d’aquell lloc. A la meva sogra no li agradava la música i a casa no hi havia cap aparell de ràdio ni res semblant. Jo venia d’una família on sempre teníem la ràdio posada: fa companyia, em deia la mare. Encara que facis altres coses, sentir la música de fons és com sentir que algú respira al teu costat. No et sents sol. Els primers dies vaig intentar adaptar-me a la nova vida, a la nova família. Vaig provar de somriure molt i parlar força. Vaig mirar, escoltar, observar i  vaig intentar no pensar massa. Vaig treure la pols cada dia. De cadascuna de les petites figuretes de totes de les lleixes que emplenaven la casa fins a no deixar espai per a res més. Un dia em va caure una figureta de coure a terra. Va deixar un senyal de dos centímetres en el parquet acabat de polir. Jo estava sola al menjador. Em vaig espantar. El senyal a terra es veia moltíssim. Vaig estirar la catifa de sota la taula. Pesava molt. Uns quants centímetres només. Era impossible que algú es fixés que l’havia desplaçat. Així tapava el senyal. Tot el dia em vaig sentir malament. Culpable. Ningú no em va dir res. Ningú no s’hi havia fixat, em vaig dir cap al vespre, i vaig començar a respirar una mica més tranquil·la.
A la nit, quan el meu home va arribar de treballar, la sogra el va portar al menjador i en veu baixa però suficientment alta perquè jo la sentís, va dir:
-        Mira quina una n’ha fet avui.


2.    - No sé si t’ho creuràs, Carmeta, però aquesta noia no para d’emprenyar. N’estic ben farta. Des que en Joan la va portar a casa que no parla, plena de fums com ella sola. No diu ni mitja paraula, mai diu res. Es fa la gata maula, però a mi no m’enganya. Al nen el pot enganyar, ja ho crec que sí, però a mi no. Jo no vull pas dir res de malament, ni d’ella, ni de ningú, ja ho saps que no m’agrada. Però ja veuràs com d’aquí a quatre dies, quan ja tingui tot el que vol, deixarà en Joan amb un pam de nas i se n’anirà amb algun altre que li pugui donar el que vol. Jo què sé què vol, noia! Aquestes que vénen d’aquests països raros tenen altres coses al cap. Segurament allà tots deuen ser uns morts de gana. Saps què ens va dir un dia? Que la seva mare robava llet d’allà on treballava per donar-los una tassa de llet a les nenes, quan eren petites... T’ho imagines? Robar, nena, ROBAR. Són gent rara, rara. No sé pas com el nen es va deixar entabanar d’aquesta manera...


3.    Mai t’enviaré aquesta carta, dona meva estimada. Tu ho saps prou. Saps tot el que sento. Abans de conèixer-te mai havia sentit que la meva vida tingués un objectiu. No sabia per què vivia. Perdona’m per no trobar paraules. Perdona’m per no discutir-me amb la mare. Ella és gran i molt sola i només em té a mi. Sempre ha pensat en mi. No puc enfadar-me amb ella, encara que sé que a vegades s’equivoca. Però tu ja saps que jo no me la crec. Tu ja saps com t’estimo. Perdona’m per estar tan poc temps amb tu. Algun dia tindrem prou diners i podrem comprar un pis per a nosaltres sols. Algun dia tindré temps per descansar i llavors les paraules deixaran de voltar com boges pel meu cap, sortiran i tu les sentiràs. Algun dia serem feliços. T’ho prometo.


4.    Sí, l’he vist aquest matí sortint del seu pis. Devien ser cap a les 8, com cada dia. Sempre ens trobem a l’ascensor. Anava ben vestit, amb camisa i corbata. Com sempre. Només ens saludem i prou. Ell no parla gaire. El que m’ha cridat l’atenció han estat les ungles. Es fregava les mans als pantalons i sense voler  les hi he mirat. I és quan m’he preguntat per què caram tenia les ungles tan negres, un home tan ben vestit. No, mai no havíem sentit cap discussió, ni cap soroll estrany del seu pis. Eren gent tranquil·la i ben educada. La noia va venir fa uns mesos i no la tinc vista. No devia sortir gaire. Ell anava trist avui, me’n recordo que les ungles m’han fet despertar la curiositat i li he mirat la cara. Estava pàl·lid. Molt, molt pàl·lid. No parava de fregar-se les mans als pantalons. Quina gent, senyor comissari... quina gent! Com pot algú matar la mare i la dona? Com es pot matar algú?