Sèrie turca: Laberints

Caminen de pressa i sense mirar-se. Ha estat un dia dur. L’Emin agafa la mà de la dona dins de la seva butxaca. La té molt freda i quieta. El que més li agrada d’ella són les seves mans: suaus,  com flocs de neu que es converteixen en carícies humides si els toques.

Arriben a l’hotel i pugen tremolant les escales estretes. A dins fa calor. Massa. Se sent una olor forta i dolça: sempre que ella el ve a visitar, l’Emin emplena de flors l’habitació. I, a vegades, ella s’emborratxa amb el seu perfum. La cara li canvia de cop: les arrugues desapareixen, les galtes s’encenen, els llavis s’obren en un somriure juganer i la seva mirada comença a ballar. Cada vegada que veu aquesta transformació, mai previsible, mai repetible, ell es queda bocabadat. Així es va enamorar d’ella, la primera nit que van passar junts, davant del mar. I cada dia l’Emin espera el meravellós moment, que podria passar per qualsevol motiu inefable, com una flor rara, un núvol daurat o un coixí de seda, en què ella trencarà la màscara de cada dia  i sorgirà com una deessa grega, única i resplendent. El desig que sent per ella no ha disminuït en els set mesos que fa que es coneixen. Ara mateix, encara que tots dos estan espantats i cansats, la llum groga de les tulipes que ella encara aguanta, reflectida en els seus llavis, l'omple de ganes de perdre’s dins de la seva boca, de fondre’s sota la seva calor, de fusionar la por amb la certesa que respira cada porus de la seva pell. Li agafa les tulipes, les deixa a terra i les seves mans busquen els seus pits.

Ella el mira i el deixa fer. Encara no està bé del tot. Ha tingut ganes de vomitar després de veure l’home que s’ha tirat des de dalt de la torre de Gàlata. Tots els records foscos li han saltat a damunt, esparracant-li la capa fràgil de tranquil·litat que havia portat aquells tres dies. Els sentiments de culpabilitat que tant s’ha esforçat a oblidar –el marit treballant, els nens  cridant, la feina avorrida, tot abandonat per estar amb ell a Istanbul- han sortit de cop, com un animal ferit. Ell la porta cap al llit i ella es deixa fer. Només sent el fred. Després d’una estona que a ella li sembla molt llarga, li diu a cau d’orella que està cansada. Sap que ell necessita estar físicament a prop, sobretot ara, que té tanta por. No està enfadada, però no pot seguir fora del seu cos. Ha de tornar. Té fred.

La llum bruta del matí li toca les parpelles al mateix instant que les obre, espantada per la veu del muetzí. Quina hora deu ser? Ha de marxar ja? On és l’Emin? No se sent ningú al pis. S’aixeca d’un salt. Mira al bany. Mira per la finestra. És molt aviat, encara no passa ningú pel carrer. Només les siluetes del minarets, com fantasmes vigilant. On és? Les llàgrimes li surten bullint, les cames li fallen i es deixa caure a terra. Al costat de les tulipes grogues ja pansides. Es tapa el cap amb els braços. S’ha acabat.

Al cap de dues hores agafa un taxi. El seu telèfon s’ha quedat a l’hotel. El seu compte a l'skype està tancat. No té cap possibilitat de saber on és o de comunicar-se amb ell. Des que es van conèixer sabia que aquest dia arribaria. L’Emin era palestí i s’amagava de la policia jueva. No podia tornar a Palestina. A ella la va conèixer a Roma, el primer lloc on es va refugiar. Després, quan ja eren amants, ella el va anar seguint per tot arreu. Sempre amb por. Sempre amb passió.

No té res d’ell: cap fill, cap adreça, cap anell. No té cap telèfon per trucar la seva mare i plorar juntes. No té res. Només els records. Només la ferida oberta de no saber si és viu o mort, de si el torturen en una presó abjecta o ha marxat perquè ella no li havia donat el que necessitava o s'ha enyorat tant dels seus que no ha pogut resistir més. El que més mal fa és no saber per què, ni on, ni com. Desaparegut com un somni. Sense deixar cap porta oberta. Els minarets grisos no li fan gens de cas a la dona del taxi que va cap a l’aeroport.