Casualitats

Deixa que el telèfon truqui. Ara no està d’humor per contestar. Per fi pengen.

Tornen a trucar. Aquesta vegada l’agafa. Amb mala llet. A l’altre costat una veu de dona. Nerviosa. Insegura. Necessita un pis. Si, és veritat, encara ha de llogar el pis. Fa mesos que està buit i ella sap que mai tornarà a viure-hi. La dona li explica coses. No li interessen. Si vol veure’l, ja li ensenyarà. No li agrada llogar-lo, el pis on va viure durant setze anys. No li agrada gens. Què vol ara aquesta? Diu que ha vist el pis per internet i que li agrada molt. Que el vol veure ja. Quasi segur que se’l quedarà. Té molta pressa. Per què caram té tanta pressa?

-        No vull enganyar-te, li diu. Tinc una minusvalía. De fet només tinc mig fetge. Em van operar fa poc. I tinc un fill de sis mesos. El primer. M’agrada aquesta ciutat i vull venir a viure-hi el més aviat possible.

De primer no ho entén. És una broma això? Què diu ara aquesta dona?

I de cop, el cor li comença a bategar fort, cada vegada més fort. Un cor que es va inflant  fins que li emplena tot el cos, fins que ja no pot respirar. Tota ella és un cor gegant bategant furiós. Aquest matí –quan el metge li ha dit que el tumor se li havia reproduït- havia sentit el mateix. Un cor boig creixent dins seu sense parar.

Penja el telèfon a poc a poc. Té les mans glaçades i no pot parar de tremolar. La boca torta vol cridar però li venen ganes de riure. I riu. Riu amb llàgrimes fins que el seu cos rellisca a terra, buit i tranquil, com un vestit sense cos.