dijous, 2 de maig de 2013

Sèrie turca: Trobada



La Selma es mira la fotografia que ha trobat sota el coixí. El racó dels coixins vermells és el seu preferit. Al costat n’hi ha molts d’altres, verds, blaus, grocs, marrons. Amb dibuixos vegetals o geomètrics. Sobretot tulipes vermelles sobre fons daurat. Del sostre pengen exactament setanta-set llums de colors. És el lloc amb més llums de colors que ha vist mai, a part de les botigues atapeïdes del centre. Cada tarda, quan surt de la feina, s’hi para a prendre un te de menta fresca. A aquesta hora només hi ha tres o quatre homes mirant la tele, cadascú amb el seu narguil, una parella jove que sempre juga al backgammon i el cambrer que mira la gent que passa. Ningú no parla. Aquí la Selma està millor que a casa seva.

La fotografia és d’un noi jove enfilat en una bicicleta verda. Els colors estan gastats. Deu tenir força anys. Se’l veu content, el noi de la bicicleta. Riu. Davant seu s’allarga l’ombra d’una dona. Deu ser la que fa la fotografia. L’ombra sembla un camí entre el noi que riu i la mà de la Selma.

     -  Uf, què?....Quin ensurt!- S’han vessat unes gotes de te sobre la fotografia i ara es veu encara més descolorida. Se la mira amb pena.
      -  Ho sento.- La noia que està davant seu  té la pell molt blanca i els cabells curts. Un somriure com un tros de magrana oberta. S’asseu al seu costat i es tira enrere, amb un gest sorprenent d’alleujament. – Uf, ja sabia que me l’havia deixada aquí!

Agafa la fotografia que la Selma aguanta amb delicadesa i el seu somriure encara il·lumina més el racó dels coixins vermells.
-  Abans, fa molt de temps, jo vivia amb el pare i el germà. El meu germà estava malalt. Jo l’havia de cuidar. El pare m’hi obligava i la mare estava morta. No podia dir res. El dia que vaig fer divuit anys vaig fugir de casa. Aquest noi –i li ensenya el noi de la bicicleta verda- em va trobar al carrer a mitja nit, morta de gana, de fred i de por. Em va portar a casa seva i em va deixar dormir al seu llit mentre ell dormia a terra. Un dia no hi va tornar. Un policia va venir més tard a trucar a la porta. No vaig obrir. Tenia por que el meu pare m’hagués trobat a la fi. Vaig fugir d’aquella casa plena de llums de colors i de llibres. Vaig córrer fins que vaig sortir de la ciutat. Mai més no hi he tornat. Mai més no he sabut què li havia passat. Només tinc aquesta fotografia. Fa set anys que la porto a sobre.

La té ben agafada i se la mira amb cara de nena feliç. Al cap d’uns minuts llargs, la posa sobre la taula i es gira cap a la Selma. Li agafa una mà entre les seves. Té les mans calentes. La mira directament als ulls. Aquesta noia, aquesta noia...per què li sembla tan coneguda? Per què aquesta escalfor pujant-li a les galtes?

La Selma es toca la cara amb la mà esquerra i troba un floc de cabells llargs i negres que se li ha escapat de sota el mocador de seda. Se’l posa bé però torna a caure. No gosa moure l’altra mà que segueix - quieta i avergonyida- dins de les mans de la Nàdia.