Feia un any i set mesos que sortien. Ja no eren uns nens. A
aquesta edat tots dos sabien què volien i estaven preparats per buscar-ho.
Aquest matí d’agost, amb les persianes abaixades, el sol entra
de puntetes a l’habitació, sense molestar gaire. Ella està completament
estirada al mig del llit. Els ulls tancats. Un lleu somriure endormiscat li
il·lumina mitja cara. Té els braços oberts i caiguts al costat del cos com si
descansés després d’una llarga lluita.
Les mans obertes. El cos es veu blanc sobre el braç fosc de l’home.
Ell jeu nu de cara a ella. Els cabells li cauen en desordre
sobre el front suat. Té els ulls oberts i la mira. No li mira el cos sinó la
cara. El silenci fa olor de desig satisfet. Fa un any i set mesos que surten
però encara tenen ganes l’un de l’altra. Sense saber per què ni com, comença a
xiular una melodia... Hmhmhmm hmm hmhmhmm
hmm...
Ella obre incrèdula els ulls, a poc a poc... Hmmmm hmm hmm
hmm... Sent els batecs del cor a les temples... Hmhmm hmm hmm... Cada vegada
més forts... Hmm hmm hmm... Un calfred li recorre tot el cos i la pell blanca
s’estremeix com tocada per una mà invisible... Hmmm hmm... El mira i els seus
ulls es troben, s’enganxen, s’abracen, se separen, es tornen a trobar, es
mosseguen, es besen, s’acaricien, es fonen els uns en els altres...
La cançó que ell xiulava no l’havien sentit mai junts. Feia
trenta anys que tots dos havien xiulat aquella cançó, durant hores i hores, trepitjant carrers
diferents, mirant núvols diferents, vivint en mons diferents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.