dijous, 25 d’abril de 2013

Sèrie turca: Somni



Se la mira dissimuladament mentre es beu el cafè, fred com sempre, a poc a poc. Cada matí el mateix ritual: el nen cap a l’escola, fer el llit, te amb menta per a ella, cafè fort per a ell, la taula petita al costat de la finestra, tal com ella ho va voler, dues llesques de pa amb mantega. Avui té els ulls voltats d’ombres blaves. Les comissures dels llavis li baixen lleugerament, però això és normal en ella: fins i tot quan riu amb ganes, sembla que fa un riure trist, per culpa d’aquesta expressió que té la seva boca. Els cabells li tapen la cara. No s’ha pentinat encara. Ho farà més tard, quan vagi a treballar. No diu res. Potser està cansada. Potser no ha dormit bé. Ell ha anat al llit tard i ella semblava adormida.

La dona és jove i té els cabells llargs i negres. Mira per la finestra mentre es pren el te. Una altra vegada està fred. No li vol dir res, no vol fer-li més retrets. Tot el que li diu s’ho agafa malament. No té ganes de discutir-se avui. Està cansada. Ha dormit poc i malament. Com quasi sempre. Mira  fora i veu el Bòsfor a l’horitzó: gris i callat. Un minaret solitari el talla pel mig. Fa tant de temps que no van a passejar pel costat del mar. Ella ha provat d’explicar-li que necessita la tendresa com qui necessita oxigen. No sap ser forta sense tendresa. Sense donar i rebre. Sentiments. Sensacions. Mirades. Abraçades. Paraules. Ella necessita tot això. No en té prou amb un parell de dies al mes. No en té prou amb obligar-lo a fugir amb ella, amb obligar-lo a expressar el seu amor. No l’entén. Té dies que es pregunta qui és l’home amb qui viu. Ell l’estima. Ja ho sap això. La seva vida és plena: l’hotel funciona bé, el nen és sa i llest, els pares encara estan bé de salut, el pis que acaben de comprar-se és molt bonic. Tothom l’enveja.  Se’l mira per sota el serrell.  En què deu pensar? Com podria arribar a dins seu? Saber el que pensa de veritat? El que vol de veritat?... Ho sap ell? Sap per què fa tantes nits que dormen al mateix llit, cadascú al seu costat, cadascú amb els seus somnis sense compartir? Què deu pensar?... El te està fred i ella sent les mans glaçades sobre la tassa de porcellana blanca.

-        He tingut un malson aquesta nit,- comença a explicar en veu baixa, insegura, sense saber si ella ho vol sentir-. No recordo els detalls. No sé si érem nosaltres o una altra parella. Ella duia els cabells curts. Era el meu aniversari. Ens havíem discutit. No sé per què. Estava cansat. La nit abans havia acabat tard. Encara estudiàvem. Vaig marxar donant un cop de porta. No podia suportar veure els teus ulls plens de llàgrimes. Aquell dia no. Era el meu aniversari. Volia ser feliç. No volia pensar en els diners que s’acabaven, ni en  la beca que no arribava, ni en la teva mare que no t’agafava el telèfon...Aquell dia no volia pensar en res. Només volia veure la teva cara feliç. Però vaig marxar. Vaig agafar la bicicleta verda, la que havia tingut durant tants anys. Volia anar-me’n. Lluny de tu. Desesperat de no poder fer-te feliç... I, sense saber com, aquell taxi se’m va tirar a sobre.  Recordo la cara d’aquell home, sortint del cotxe. Mirava d’un cantó a l’altre com un boig. Tenia la mà al cap, com si li fes mal. Cabells blancs. Un bigoti gris li tapava la boca grossa. Semblava perdut. Sé que el volia ajudar però no em podia moure. Semblava que estava clavat a terra. Volia cridar-li, estava enfadat, però no podia obrir la boca. Tot es movia cada vegada més ràpid al meu voltant. M’he despertat amb la boca seca i els punys tancats. Cobert de suor i tremolant. Tot semblava tan real. Tu encara dormies. No semblaves tu. M’he aixecat espantat de no encomanar-te la por.