CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

diumenge, 7 d’abril de 2013

Dinosaures


Cada  matí es lleva a la mateixa hora, molt aviat. Els pares ja estan desperts. S’han pres la beguda de soja que feia anys que havia substituït el café, en silenci, i han preparat dues llesques de pa untades amb mantega per a les nenes. Ella és la germana gran. S’aixeca, es renta la cara, es pentina i es posa la cinta blanca i l’uniforme blau marí que la mare planxa cada dia. Menja el pa amb mantega mastegant a poc a poc, agafa la maleta amb els llibres i porta la germana petita a l’escola, abans d’anar a l’institut. Li encanta l’estiu, quan pot tocar amb els dits els troncs dels arbres vells i parar-se a escoltar les tórtores. És una nena alta per la seva edat, però va sempre encorvada, mirant a terra, esquivant els forats del carrer, i això la fa semblar tímida i espantadissa. Té uns ulls fondos i transparents.

Aquell dia de gener anava corrents, saltant sobre les basses de fang, amb les  botes blaves, l’abric que la mare li havia allargat, el gorro, la bufanda i els guants amb un sol dit que ella mateixa havia fet en les classes de manualitats. Tenia catorze anys i les galtes vermelles de fred. El front arrugat i els ulls emboirats de son. Tenia pressa. Avui començaven les classes aviat, a les set. Els carrers estaven foscos i la gent passava lliscant, com fantasmes afanyant-se cap a les tombes obertes. Cap paraula, cap cotxe, cap llum, cap abric que no fos negre o gris. Cames amb pressa que portaven cossos adormits. Ningú no tenia cap il·lusió per arribar a la fàbrica, a l’oficina o a l’escola, on l’únic que feien era  esperar el timbre de les tres. Les dones duien a les bosses de mà laca d’ungles, llibres i algun mitjó per sargir, amb què emplenaven les llargues hores de fer veure que treballaven. Ningú no feia res, perquè tothom sabia que no hi havia res a fer, que l’empresa era una farsa, que allà no es produïa res a part d’informes periòdics sobre els èxits extraordinaris d’aquella empresa (i de totes les empreses del país) comparats amb els fracassos  de l’economia capitalista. Els informes acostumaven a sortir cada diumenge al matí a l’únic diari nacional. Quatre planes amb articles que semblaven escrits per la mateixa persona. Amb les mateixes paraules i les mateixes xifres. La primera estava encapçalada pel lema del partit únic, “proletaris de tot el món, uniu-vos!”,  i per la foto del president.

La foto era grossa, ocupava quasi mitja pàgina. Sempre la mateixa. El president. Mig de costat, amb un posat d’actor americà de pel·lícules mudes, els llavis tancats mig somrient, els ulls dolços, amorosos, les orelles grosses, els cabells abundants emmarcant un front alt i serè. El pare. El que es cuidava de tots ells. El que no dormia, ni menjava, ni anava al bany, ni es posava mai malalt, ni canviava mai. L’home la foto del qual (de vegades en color, d’altres en blanc i negre) estava per tot arreu: en les aules de col·legis sobre la pissarra, en els despatxos de metges, advocats, policies i escriptors, en els menjadors de fàbriques,  en els vestidors dels clubs d’esport, en els restaurants de la policia secreta, en les botigues de l’exèrcit on encara es podia comprar carn o sucre o de vegades sabó, si tenies algun amic militar que t’acompanyava. Els únics llocs on no hi havia la seva foto eren els clubs amb noies i begudes alcohòliques “per a estrangers”, on només podies entrar amb un passaport capitalista o un carnet d’alt càrrec del partit.

Aquell dia era l'aniversari del president. 26 de gener. El país de fantasmes vestits de gris s’havia despertat tremolant de fred i es preparava per a una altra gran celebració. Els carrers bruts de neu mig fosa estaven plens de banderes vermelles. La foto penjava en cada cantonada i a la façana de cada edifici important. La nena s’afanyava a arribar a l’últim assaig d’abans de la gran manifestació. Balls que representaven grans figures al·legòriques, cançons patriòtiques i desfilades interminables. Tenia gana. Al final de mes quasi no en quedava, de mantega. La capa que la mare hi untava sobre la ració de pa sec que ella i el pare deixaven per a les nenes, era cada dia més transparent. De tant en tant la nena obria la nevera i intentava imaginar-se-la plena. Només era capaç d’imaginar-se una pastilla de mantega i un tros de formatge repetits  fins a l’infinit. Però avui era un dia de festa: a l’institut els donarien una taronja a cadascú.  Una taronja de veritat, rodona, pesada i lluminosa. Una taronja que faria una olor fantàstica a la seva habitació durant molts dies.

.....................................................................................................................

La dona para el despertador. Una altra nit sense dormir. La feina va malament i porta dies preocupada per si l’empresa haurà de tancar. Té 3 fills i una hipoteca. La nevera està plena però ningú no troba mai el  que voldria menjar. La lleixa de dalt està sempre atapeïda amb caixes de suc de taronja fresc. Obre els ulls a poc a poc. No li agraden les nits. És a la nit quan sent la solitud furgant en el seu ventre i menjant-se tota la calor. Ell fa estona que s’ha aixecat. Ha marxat a treballar i s’ha descuidat de fer-li un petó. Però ara ja no importa tant. Durant molts anys han passat junts obstacles i han construït ponts. Moltes vegades els ponts s’han enfonsat i les muralles de defensa han crescut al seu lloc. Ells les han tornat a derruir i han tornat a construir ponts. No ha estat fàcil. Les muralles eren molt altes i els ponts molt fràgils. En el país on vivien ara, el clima era bo però els vents del nord s’ho emportaven tot quan passaven.

Ella torna a tancar els ulls. No té ganes d’aixecar-se. No té ganes d’un altre dia. Sap que ho ha de fer però el seu cos es resisteix. És una dona amb moltes pors. Ahir al vespre una amiga li va trucar per dir-li que havia vist el seu home amb una altra dona. Ella va riure molt. No deixarà que les muralles tornin a créixer.

Però el seu cos hi està massa acostumat als perills. Quan es descuida, el seu cap torna a inclinar-se, per vigilar les basses i les esquerdes on podria caure. No vol pensar-hi. És una ximpleria. No vol perdre ni un segon pensant en possibilitats absurdes o històries inventades.

Respira fondo. Obre els ulls. El dinosaure torna a estar allà, al seu costat. Ara té cos de dona, cabells llargs entrelligats amb llengües de serps, urpes tacades de sang seca,  i no té cara, ni llavis, ni somriure. Només té uns ulls vermells que la miren amb amor sarcàstic i paternal.