La gata

No m'agraden els gats. Mai m'han agradat. Em semblaven animals egoistes i freds. Ahir estava netejant el jardí i, de cop, sota una mata de males herbes, surt el cap d'un gat negre. Jo li crido, intento espantar-lo. Ella (era una femella) em mira amb uns ulls de color groc clar intens. No es mou. Jo segueixo cridant i fent gestos per fer-la fóra. Ella no mou ni un pèl. No entenc res. No té por? Em segueix mirant amb aquells ulls increïblement oberts. Sento la seva força i un calfred em passa de cap a peus. De cop alguna cosa es mou sota d'ella. És un cap petit de gat. Encara no pot obrir els ulls. Es mou a poc a poc, com a càmera lenta, buscant la calor de la seva mare. Al cap d'un segon surt un altre cap petit. Aquest és blanc. Tampoc no ha obert els ulls. La gata em segueix mirant amb tota la seva força concentrada en aquells ulls increïbles que -ara entenc- expressen la por més gran que he vist mai. Em sento avergonyida. La torno a tapar amb les plantes. Me'n vaig a casa. Avui he après una cosa nova.