El xofer mastega una paraulota mentre esquiva la vella vestida de
negre que sembla que està a punt de caure. Té pressa i
sap que a casa l’espera una bona bronca. Pitja l’accelerador al mateix temps
que busca el telèfon mòbil a la butxaca dels pantalons. Aquests trastos
moderns, mai no els trobes quan els necessites!
Para al semàfor vermell i per fi troba el mòbil sota el seient del
costat. Intenta marcar el número de casa seva però li costa veure la petita
pantalla. Les ulleres li fan més nosa que servei i mai les porta. El cotxe de
darrere pita. Mira pel retrovisor i veu una noia amb cabells rossos i ulleres
de sol. Se la veu nerviosa. Una mica de tranquil·litat, caram, que no s’acaba
el món. Engega el cotxe. Hi ha molt de trànsit a aquesta hora i ha d’anar a poc
a poc. Sent la veu profunda del muetzí i sap que ja són les set. Què li dirà la
Nàdia? Què li dirà. Es rasca els cabells blancs encara espessos. Ja sap ben bé
què li dirà. On eres, pare? Fa una hora que hauria d’estar a classe! No puc
més, pare! No puc més, em sents? Em passo vint hores cada dia amb ell. No puc
més. Des que vaig néixer em vas manar cuidar-me d’ell. Però jo no ho volia,
pare! No vull cuidar-me d’ell! L’odio! L’odio per ser un vegetal, l’odio per no
parlar, l’odio per aquesta mirada de gos, l’odio per ser fill teu!
Deixa’m marxar, pare. Deixa’m marxar d’aquesta casa. No et
demanaré res, mai. Només deixa’m marxar. Tinc trenta nou anys i vull ser
lliure. Vull enamorar-me i tenir fills i cuinar per al meu home i vull acabar
els estudis i ser advocada i vull estar amb gent normal i fer coses normals i
parlar amb paraules normals.
Deixa’m marxar, pare, t’ho demano per la mare!
Ja sap què li dirà, la Nàdia. I sap com se li trencarà el cor de
veure-la en aquella cambra fosca, petita i prima, com la seva mare, amb els
ulls intensament negres, immensament tristos, esgarrapant-se la pell blanca del
coll, el seu coll suau, de nena. Es torna a rascar els cabells. Mira enrere i
veu que la noia de cabells rossos encara el segueix. Sembla més tranquil·la.
Aguanta el telèfon a l’orella. Se la veu contenta. Encara tindrà un accident,
si no vigila. Aquest jovent, sempre amb presses. Sempre fent deu coses alhora.
Paaaaaaaaaaaaaaaaaam.......
El noi de la bicicleta verda està estirat a terra. La gent es
comença a parar. Hi ha algú que s’hi acosta. Surt del cotxe mig estabornit, amb
una mà al cap. Li fa mal. Es deu haver donat un cop. Veu el noi. Té els ulls
blaus, molt oberts. No es mou. De sota el cap li regalima una cosa de color clar.
A poc a poc s’estén. El noi està mirant el cel. No es mou. La gent s’acosta. El
miren i li diuen coses. No entén res. Sembla que parlen un idioma estrany. No
entén res. El noi segueix allà. Mirant el cel. Els ulls blaus. No es mou. La
bicicleta està sencera. Al costat de la vorera. Verda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.