dimecres, 24 d’abril de 2013

Sèrie turca: Llibertat



El xofer mastega una paraulota mentre esquiva la vella vestida de negre que sembla que està a punt de caure. Té pressa i sap que a casa l’espera una bona bronca. Pitja l’accelerador al mateix temps que busca el telèfon mòbil a la butxaca dels pantalons. Aquests trastos moderns, mai no els trobes quan els necessites!

Para al semàfor vermell i per fi troba el mòbil sota el seient del costat. Intenta marcar el número de casa seva però li costa veure la petita pantalla. Les ulleres li fan més nosa que servei i mai les porta. El cotxe de darrere pita. Mira pel retrovisor i veu una noia amb cabells rossos i ulleres de sol. Se la veu nerviosa. Una mica de tranquil·litat, caram, que no s’acaba el món. Engega el cotxe. Hi ha molt de trànsit a aquesta hora i ha d’anar a poc a poc. Sent la veu profunda del muetzí i sap que ja són les set. Què li dirà la Nàdia? Què li dirà. Es rasca els cabells blancs encara espessos. Ja sap ben bé què li dirà. On eres, pare? Fa una hora que hauria d’estar a classe! No puc més, pare! No puc més, em sents? Em passo vint hores cada dia amb ell. No puc més. Des que vaig néixer em vas manar cuidar-me d’ell. Però jo no ho volia, pare! No vull cuidar-me d’ell! L’odio! L’odio per ser un vegetal, l’odio per no parlar, l’odio per aquesta mirada de gos, l’odio per ser fill teu!
Deixa’m marxar, pare. Deixa’m marxar d’aquesta casa. No et demanaré res, mai. Només deixa’m marxar. Tinc trenta nou anys i vull ser lliure. Vull enamorar-me i tenir fills i cuinar per al meu home i vull acabar els estudis i ser advocada i vull estar amb gent normal i fer coses normals i parlar amb paraules normals.
Deixa’m marxar, pare, t’ho demano per la mare!

Ja sap què li dirà, la Nàdia. I sap com se li trencarà el cor de veure-la en aquella cambra fosca, petita i prima, com la seva mare, amb els ulls intensament negres, immensament tristos, esgarrapant-se la pell blanca del coll, el seu coll suau, de nena. Es torna a rascar els cabells. Mira enrere i veu que la noia de cabells rossos encara el segueix. Sembla més tranquil·la. Aguanta el telèfon a l’orella. Se la veu contenta. Encara tindrà un accident, si no vigila. Aquest jovent, sempre amb presses. Sempre fent deu coses alhora.

Paaaaaaaaaaaaaaaaaam.......

El noi de la bicicleta verda està estirat a terra. La gent es comença a parar. Hi ha algú que s’hi acosta. Surt del cotxe mig estabornit, amb una mà al cap. Li fa mal. Es deu haver donat un cop. Veu el noi. Té els ulls blaus, molt oberts. No es mou. De sota el cap li regalima una cosa de color clar. A poc a poc s’estén. El noi està mirant el cel. No es mou. La gent s’acosta. El miren i li diuen coses. No entén res. Sembla que parlen un idioma estrany. No entén res. El noi segueix allà. Mirant el cel. Els ulls blaus. No es mou. La bicicleta està sencera. Al costat de la vorera. Verda.