dilluns, 29 d’abril de 2013

Sèrie turca: Miralls



Cada vespre, quan la Nàdia surt cap a l’escola i el pare, cansat, s’asseu davant de la tele amb el te de poma i el börek de formatge, l’Amin sap que té com a mínim una hora per a ell sol. Una hora per ser lliure. Sense fer veure que és un bon noi, que creu el pare i la germana que li fa de mare. Els ulls blaus, normalment apagats, de cop s’il·luminen. Una hora de vida.

Normalment va al costat del mar, allà on surten els barcos petits que porten els turistes a passejar de nit. Li agrada quedar-se quiet i mirar les gavines negres solcant el cel amb reflexos d’or vell. A l’altra banda del Bòsfor, com sortits d’un conte, els minarets de Topkapi broden filigranes en el capvespre. Ningú no el mira, ningú no li diu res. No ha d’escoltar els planys de la germana, ni els grunyits del pare, ni els crits dels nens que se li acosten per molestar-lo cada vegada que surt de casa. Ningú no el mira amb cara de llàstima o de fàstic. Aquí només hi ha la mar i el cel.

L’última setmana també hi ha hagut una intrusa. Una dona jove, rossa i amb ulleres grosses que li tapen mitja cara. Venia i s’asseia al seu costat, sense dir res. Treia un cigarret i se’l fumava a poc a poc, sense mirar-lo. Semblava trista. Semblava guapa.
Avui fa tard. L’Amin sap que algun dia la dona deixarà de venir. No sap si serà pitjor o millor. Potser avui ja no vindrà.

Quan arriba, veu que la seva cara, el poc que deixen veure les ulleres, sembla contenta. Els llavis, una mica oberts, semblen més plens que els altres dies. Quan marxa, la segueix. No ho ha fet mai. Però avui no vol tornar a casa. Necessita aire. Vol sortir, donar un cop de puny i trencar el mirall. Ell no és cap mongòlic, ell no és cap vegetal, ell és un home. A casa seva està atrapat. Per més que cridi, ningú no li fa cas. Ningú no el sent.

La noia rossa es para davant de la torre. És hora de tancar i només queden un parell de turistes despistats. El vigilant el deixa passar sense pagar, deu pensar que van junts. Pugen a l’ascensor. Va molt ràpid. Sembla que vola. Ella sembla guapa. Somriu. Potser li somriu a ell.
Quan surten a la terrassa, l’aire fresc el colpeja amb força. Lluny, petits, els minarets de Topkapi. I ell a dalt de tot. Sent el seu cor bategant amb força. Se sent feliç. És lliure.

La noia encén un cigarret mentre es recolza a la barana. A l’altre costat un home abraça per darrere una dona amb els braços plens de tulipes grogues. Miren els llums que comencen a parpellejar dins de l’aigua. Se sent el frec de les ales de les gavines. Quan l’Amin s’enfila a la barana i es deixa caure amb els braços oberts, ningú no crida.