Diaris sense edat

1 de gener de 1982

Avui fa sol i calor. M’he despertat aviat. Ahir vaig anar a dormir a dos quarts de quatre, com cada any pel Cap d’any. No em va agradar gens el que van fer per la tele. Com sempre, ens vam quedar a casa. Avui hem sortit a fer un volt pel barri. Pel·lícula “Paraules d’amor” amb Fred Astaire.

2 de gener de 1982

Encara més calor (a fora són quasi 6 graus).  Mirem la tele tot el dia. Quina diferència  amb la resta de l’any, quan només fan els dibuixos de les 7, les notícies i la pel·lícula...

3 de gener de 1982

Ja s’està acabant el bon temps. No era pas normal, aquí no fa mai sol al gener. De fet no fa sol des d’octubre fins a març, més o menys. Pel·lícula amb Gene Hackman i Candice Bergen.

4 de gener de 1982

Avui la mare torna a la feina, nosaltres , jo i la meva germana, encara tenim uns dies més de vacances. El pare també ha anat unes hores a l’institut, quan ha tornat ens ha portat  els regals de cada any.

Des de sempre havia sabut que algun dia escriuria un llibre. Des de sempre havia sabut que algun dia em despertaria amb una idea de les bones i que llavors deixaria de parlar, i potser també una mica de viure, i em posaria a escriure com una posseïda. El problema és que mai no he sabut, ni he sospitat, tampoc no es pot dir que m’hagi preocupat gaire de quan arribaria aquest dia. Algun dia. Algun dia.

Des de sempre ve a ser més o menys des de fa 37 anys i mig. Els meus pares llegien de mitjana un llibre cada dos dies i suposo que ja vaig agafar el gust de girar les pàgines des que vaig sentir el moviment rítmic del llibre que la meva mare aguantava sobre el seu ventre.

No sé encara si ha arribat el dia X, però tot de cop em vaig trobar amb dos problemes que m’han vingut a recordar la meva antiga, desitjada i oblidada vocació literària: el primer va ser quedar-me sense paraules davant del meu home mentre sopàvem tranquil·lament en un restaurant mexicà i ell em va etzibar   que no entenia perquè sempre parlava de la meva adolescència comunista amb cara de màrtir cristià. Tot de cop vaig entendre que la meva parella –amb la qual portava quasi quinze anys compartint-lo tot, en el més ampli sentit de la paraula- ignorava completament la meva vida d’abans de l’any 1988. Ignorava com era jo abans d’aquests últims quinze anys. Ignorava el perquè de com sóc jo ara.

El segon problema se’m va presentar, també per sorpresa, un dia que endreçava armaris i vaig trobar els meus dietaris dels anys 1982-1986, unes agendes minúscules, amb una lletra encara més minúscula. Els vaig fullejar una mica i vaig quedar parada: ni jo mateixa no me’n recordava de tantes coses que m’havien passat, que havia pensat o somiat als tretze o quinze anys. Era jo aquella noieta estranya que mirava cada dia la pel·li de la tele i coneixia tots els directors o actors que hi sortien? Era jo la que llegia Henry James y Sampedro sota la manta, a la llum furtiva d’una petita llanterna, sempre a l’aguait per si sentia les passes de la mare?

Era jo o una altra persona que feia temps que s’havia mort. Com totes les persones que queden enrere nostre amb cada segon que passa. Totes les persones que també són jo però que ja no existeixen.

Com que més o menys les dues anècdotes van coincidir en el temps i jo sóc dels que no creuen gaire en les casualitats, em vaig sentir força desconcertada i em vaig preguntar si no havia arribat el gran dia: el de l’explicació. Aquell fràgil moment d’equilibri inestable entre la necessitat d’explicar-me i la por d’oblidar-me. Potser ara sí.

5 de gener de 1982

M’he aixecat tard avui, a les 9, i m’he emportat ma germana cap a la biblioteca i a comprar patates. Escolto música i miro per la finestra els núvols, els arbres pelats i la gent caminant. Al vespre anem al teatre.

10 de gener de 1982

Avui no he sortit de casa. Fa fred. Demà comencem les classes. Uf! Pel·li “Ens trobem a St. Louis” amb Judy Garland. M’ha agradat moltíssim.

11 de gener de 1982

He anat a l’institut (el segon trimestre del meu primer any d’institut) i per sort comencem amb pràctiques al taller mecànic: només ens hem quedat una hora, ens han deixat marxar de seguida. Pel·li alemanya , més aviat dolenta.

13 de gener de 1982

M’he cansat molt al taller treballant durant quatre hores per fer una petita volandera. A la tarda he anat a caminar una mica amb la meva germana i ens hem congelat de fred. Estic acabant “L’arpa d’herba” de Truman Capote. Una comèdia francesa mediocre per la tele.

Els últims dos anys del que comunament anomenem “la meva vida”, com si la vida es deixés posseir o controlar, m’han fet tornar a oblidar el meu gran projecte literari. Com sempre, la vida real per davant de la somiada. Encara no sé com fer-m’ho per unir-les totes dues en una demostració brillant de les meves habilitats de mestressa de casa i escriptora. La vida viscuda i la recordada. Si no em sentís estranyament atreta per les explicacions científiques de la vida, encara em podia fer la il·lusió que ho recordo tot, tal com va ser de veritat. Per desgràcia, és una gran mentida i en sóc plenament conscient, de la gran bajanada de creure que el nostre jo podria tornar a tenir 15 o 20 o 30 anys. El temps pot ser circular o semblar-lo, però el nostre cos i el nostre cervell duren massa poc com per participar d’aquesta circularitat. Mai més no tornarem a ser els que érem fa un segon. No sé si això és gaire dolent, però és així.

Escriure mitja pàgina de la teva vida cada tres anys no deu ser un exercici gaire fàcil. Escriure mitja pàgina de la teva primera novel·la cada tres anys deu ser directament un desastre.

Però no passa res. Encara sóc aquí, en aquest meravellós planeta, i encara me’n recordo de com van les tecles de l’ordinador. Per tant, encara no hi ha res perdut.

El pitjor és que no sé per on començar. A qui dirigir-me. Perquè cada escriptor que es respecta deu tenir un pla, un objectiu, un públic potencial. O no. No tinc ni idea de com s’ho fan els escriptors. Però també tinc un avantatge comparant-me amb ells: jo no en sóc, d’escriptora. Si algú per casualitat es trobarà amb aquestes pàgines que potser em descuidaré de llançar a les escombraries algun dia quan em senti molt sola i molt incompresa, no seré pas tan hipòcrita com per negar que em faria una certa gràcia saber que algú xafardeja entre els meus records. Però vés a saber on i en quina forma seria jo quan tot això pogués passar. No val la pena pensar en el futur: prou feina que tinc d’intentar sobreviure’m a mi mateixa.