dimecres, 17 d’abril de 2013

Sèrie turca: Arribada




La dona es para davant de la porta i sembla preocupada. Duu una maleta petita i un telèfon mòbil a la mà. Se’l mira fixament. Potser s’ha equivocat de número. Potser l’avió ha arribat massa aviat. Gira el cap d’un costat a l’altre. Una parella ajuda a caminar una vella molt geperuda, vestida de negre de cap a peus. Tots tres van molt a poc a poc. Els xofers de taxis parlen entre ells sense fer-li gens de cas. Hauria de tornar a trucar. Sap que ahir es van discutir molt i que ella va dir que no vindria a Istanbul. Però al final havien fet les paus. O això es pensava.

Han passat ja deu minuts des que ha sortit. No sap si deixar la maleta a terra o no. No pesa gens. Només s’hi volia quedar tres dies. Torna a mirar el mòbil. Potser li ha passat alguna cosa. Potser el taxi o el bus han tingut un accident. Se l’imagina ferit, intentant trobar el telèfon. Enmig de gent que no l’entén. Sent els ulls humits. No, ara no pot posar-se a plorar. Ara no toca.

Quinze minuts. Potser hauria de tornar a trucar ella. I si li contesta algú altre? Potser ell l’ha fet venir només per venjar-se’n. Per riure’s d’ella. Per abandonar-la davant de tothom. Potser ell és mala persona. Acluca els ulls i pensa que hauria d’entrar a l’aeroport per descansar una mica.

Vint-i-cinc minuts. Canvia la maleta a l’altra mà. Estreny fort el mòbil. Un grup de japonesos passen com un estol de pardals feliços. Les ungles li fan mal. El cap li dóna voltes. S’ha equivocat. Ell no és l’home que es pensava.

I de cop, com una pluja d’estiu, la calor li estova les cames, els ulls se li entelen, les mans s’obren i ella deixa caure la maleta a terra. Ell baixa del taxi amb la corbata torta i un ram immens de tulipes grogues.