Revolucions

 L'avi s'havia fet pesat amb el seu “Quan vinguin els americans...”. Només li contestava el pare, mastegant paraules: I què es pensa que faran? El mateix que els d'ara. Primer, la revolució. Després ens mataran de gana.

Odiava el pare quan parlava així. M'amagava sota les estovalles de la taula del menjador i m'estava allà, quiet, llegint Asimov fins que la mare m'obligava a anar a dormir. El pare havia nascut el mateix dia que el President i havien fet junts la revolució. A poc a poc van envellir. Tots dos. I van deixar de creure en somnis. Un va acabar fent de funcionari escèptic. L'altre, de dictador.

Aquella nit, en acabar-me la llesca de pa amb traces de margarina i molta sal, el nostre sopar de cada dia, i en veure els ulls buits de la mare, cansada de no saber què ens donaria l'endemà per menjar, vaig anar a dormir aviat i vaig somiar que la calefacció funcionava i la nevera estava plena. A punt de mossegar una cuixa de pollastre, unes urpes metàl·liques em van esqueixar el somni. La mare sanglotava mentre m'abraçava, la casa ens queia a sobre i algú repetia: Han arribat. Visca la revolució.

 

Edats

-Saps que estic enfadada amb tu?

-Sí.

-I?

-I què?

-Com és que estàs content?

-Perquè és l'única manera de sortir del cercle -li contesta, mirant-la directament als ulls.

Ella calla però deixa de fer girar la tassa de cafè, ja fred.

-Mira. Els núvols.

N'hi ha set en el mateix angle de visió i tots set tenen forma de naus extraterrestres. O, com a mínim, el que ells dos identifiquen com a naus extraterrestres, imatgeria treta de tantes pel·lícules vistes en solitari. L'home assenteix amb gravetat. Encara que per separat, havien vist les mateixes.

-Aquesta nit no he pogut dormir. El mateix malson. El mar que surt del seu motlle i res no el pot parar. Ja ho saps.

-Sí.

El sol agafa forces i els núvols es dilueixen en la transparència matinera. Cap dels dos no pot recordar els malsons de l'altre per la senzilla raó que aquests són més vells que la seva relació, però això no és impediment per saber quan han de unir mans i silencis.

***

Li costa aixecar-se, fins i tot fent servir el bastó. Li costa encara més abandonar la platja. És l'últim lloc on ella el va mirar a la cara, amb aquell esguard tendre i impacient que demanava contínues confirmacions. Si no sabés que el temps és un invent humà i les existències acaben encaixant en puzzles perfectes, no trobaria forces per continuar estimant-la. Segurament tampoc podria fer cada vespre el trajecte entre la solitud i el somni.

***

El nen, amb la camiseta suada i els mitjons caiguts, s'asseu a la pedra plana que corona el cim. A sota els seus peus, lluny, l'aigua és transparent i viva. Els dits palpen cegament la terra, buscant còdols. Mentrestant no deixa de mirar fixament les esquenes dels peixos fabulosos, que brillen en el fons del mirall marí. En troba un i l'estreny fort, fins que els dits li fan mal. Està a punt de tirar-lo quan sent el crit a sobre el seu cap. Un parell de gavines li pesquen la mirada i la hi porten cap als núvols.

A l'altre costat del mar, una nena amb dues trenes esquifides, està estirada a la sorra, amb les mans sota el cap i els ulls tancats. Els obre de sobte quan sent un aleteig que trenca la monotonia de les onades. Al cel hi ha set núvols. Molt estranys. Tenen forma de naus extraterrestres.

El dia de l'Emma

 La probabilitat que un dolor en el braç esquerre estigui causat per un infart és més alta que la probabilitat que una cigonya mori electrocutada, però més baixa que la probabilitat que una dona aconsegueixi la variant tangible del que ella anomena el seu somni. L'Emma ha llegit moltes estadístiques, fiables dins dels límits vigents, i no té cap motiu per dubtar-ne.

Així que continua pintant-se les ungles dels peus amb aquell color negre brillant que li sembla que fa per un dia festiu, resseguint-les una per una amb parsimònia i deixant el braç esquerre quiet al costat, no perquè tingués cap neguit, sinó només per no haver de sentir el formigueig que li puja del colze a l'espatlla i que l'empipa una mica, no gaire. Segurament una postura incòmoda, mantinguda durant massa temps, mentre fitava les cigonyes que travessaven els núvols matiners de davant de casa seva. No hi ha cap motiu per preocupar-se'n. I, així com li va ensenyar Borges, la mortalitat només fa mal si n'ets conscient, per tant el remei és oblidar tot el que sap sobre els infarts, i la por desapareixerà en un tres i no res.

Ho havia planificat des de feia temps i amb molts detalls, per tant era impossible que fallés alguna cosa. De fet, des que tenia ús de raó que s'hi estava preparant. No recordava però quan havia començat a obsessionar-s'hi. Potser quan els pares es van separar o potser quan se li va morir el primer marit. Ara ja no importa. Els fets originaris havien esdevingut prescindibles i transparents molt de temps enrere. El que importa ara és no portar mai roba interior gastada o mitjons foradats. No sortir de casa sense rentar-se les dents i les orelles. Pentinar-se com a mínim tres o quatre vegades al dia, les mateixes vegades que es renta la cara i comprova que cap pèl no sobresurt dels narius o de les celles. Posar-se desodorant fins i tot quan va a dormir, per si de cas. No fer servir mascaretes perquè necessiten massa temps i la podrien sorprendre en forma d'amfibi. En resumides comptes, estar-hi preparada.

Acaba amb les ungles dels peus i passa a les mans. Ara és més difícil perquè necessita el braç esquerre, però la convicció de tenir molta sort perquè el braç dret funciona perfectament l'anima més que una aspirina, que podria anar a buscar a la farmaciola però que tampoc creu necessària. Com a mínim, no per ara. Per més que sempre duu les ungles tallades i netes, mai no se les ha pintat amb una laca tan fosca. Se les mira de prop i de lluny, sacseja la mà, bufa, les torna a mirar de prop i decideix que estan perfectes. Un dia és un dia, es diu, i somriu, satisfeta. La televisió, que fins ara no li havia cridat l'atenció, esclata en una rialla aguda. Aquesta dona... No hi ha dubte que és la mateixa i, així i tot, com ha canviat. Els cabells rossos, les arracades immenses, el pintallavis cridaner. Un d'aquests personatges que tens encasellat en una actitud exagerada, quasi caricaturesca, i un dia, de cop, te n'adones que darrere l'actitud només queda el capoll momificat, buit i inversemblant. L'Emma la recorda com a una senyora guerrera i atractiva fins a l'exuberància. Ara només veu una dona vella, amb la disfressa de la senyora que era abans. Sacseja el cap, incòmoda, per allunyar la visió d'un món distorsionat que, per un moment, havia envaït el seu espai. Val més concentrar-se en el que ha de fer.

Des de ben petita havia tingut aquesta dèria. Ho mantenia en secret i mai no n'havia parlat, ni amb les poques amigues, ni amb els pocs amants que van torbar la seva vida en moments concrets. No era res de l'altre món, però per a ella era el que més importava: sempre havia d'estar preparada per al Gran Dia. Perquè mai no es pot saber quan arribarà. El fàstic que li produïa la lletjor dels cossos humans segurament havia derivat en una seplofòbia aguda mai diagnosticada. No es podia imaginar a si mateixa en una postura rígida i risible. No es podia imaginar les mirades d'uns operaris cansats, recreant-se morbosament en els plecs bruts de les seves orelles desvalgudes o en el desordre de la seva roba interior o en la pudor que acompanya el començament del procés irreversible. Com tampoc podia imaginar unes mans matusseres grapejant racons indefensos del seu cos. Per tant, la cura contínua de tot el que encara podia controlar, s'havia tornat irrefutablement necessària.

Les ungles de la mà dreta no acaben de quedar perfectes. I les punxades del coll han pujat una mica d'intensitat. Millor no forçar el braç esquerre ara mateix. Decideix tornar-les al seu color natural. O potser pintar-les amb una laca incolora. En tenia una que feia servir els diumenges, però li fa mandra anar-la a buscar. Ben mirat, li caldria descansar una mica. Mira per la finestra i es torna a revifar amb la bellesa de les fulles daurades que enteranyinen el cel. La tardor exhala aromes exòtiques i l'Emma sent a dins seu la immensa harmonia del món exterior. Un món que s'amaga darrere una boira espessa, un món que es deixa veure i rebutja el contacte. Cada vegada que intenta apropar-s'hi, alguna cosa la manté a distància. L'Emma s'ha cansat de veure-ho tot, sentir-ho, olorar-ho, ansiar-ho, somiar-ho i no poder endinsar-s'hi. No sap si és culpa seva o d'algú altre o si la vida de tothom es redueix a aquest patètic intent, frustrat per definició, de fer coincidir el desig amb la realitat. Només sap que la visió de les fulles daurades no la fa feliç. Només la fa sentir més sola.

S'aixeca amb dificultat però, quan ho aconsegueix, el dolor afluixa. Respira amb glopets ràpids i s'acosta al gran mirall del menjador. Es veu pàl·lida però això li dóna l'aire precís de misteri i malenconia que havia somiat per aquest Gran Dia. Està contenta. Es gira cap a la finestra i l'obre. Fa una última repassada mental de tot: la roba, les ungles, els cabells, les dents, el desodorant, el testament, les cartes, les plantes regades, la contrasenya de l'ordinador cancel·lada, les factures pagades. Tot està en ordre, tal com havia decidit ella mateixa, frustrada per l'espera inútil de la mort natural. Sempre preparada i atenta, un dia va entendre que era millor avançar-s'hi, si de veritat volia mantenir el control. I així ho va fer. Li va costar triar entre les diferents maneres de posar en pràctica el seu pla. Totes tenien els seus punts dèbils, sobretot en temes estètics o sensorials. No sabia si li feia més por que en el tanatori es riguessin de les seves orelles o que la mort fos lenta i dolorosa. Al final va acceptar, a contracor, el fet que el dolor físic pot ser més terrible que el mental i va triar la caiguda, per la rapidesa i la comoditat. Vivia en un setzè pis i sabia del cert que l'última persona que hi va caure (accidentalment, van dir, o sigui doble avantatge de cara a no fer sentir ningú culpable) va morir instantàniament.

Avui tot està perfectament planificat. Només falta deixar les sabatilles d'estar per casa al costat de la butaca i enfilar-se a l'ampit de la finestra. Les cigonyes continuen passant, en ve-s allargades. Tot el matí que van passant. Ves a saber on van. Massa a prop de la línia d'alta tensió que fa anys que els veïns volen treure i l'ajuntament no hi està d'acord. Massa a prop. Encara que ho estigués visualitzant mentalment, l'explosió no deixa de sorprendre-la. La ve baixa es desdibuixa i els ocells s'allunyen, movent les ales a la babalà. Enganxat al cable elèctric, el foc esvalota flames i plomes blanques. La imatge li crema la retina i l'Emma entén que ha passat just el que havia previst: una cigonya s'acaba d'electrocutar. Una de les moltes cigonyes que travessaven els núvols matiners de davant de casa seva. Sent la punxada com un ganivet que li obre el pit i li emplena les venes amb lava bullent. Es tira enrere, cap a l'habitació. Amb les últimes forces arriba fins a la butaca, però aquesta no sembla prou sòlida com perquè es pugui recolzar. Tot s'ha tornat movedís i inestable. L'aire no es pot respirar.

En el penúltim instant la realitat es fa evident: ara que s'havia distret per un moment i no hi pensava, en la seva mort, aquesta hi ha arribat. Abans i tot que ella ho pogués provocar. S'ho pren bé i, si pogués, es riuria d'ella mateixa i de la seva obsessió. Plega les mans dolorosament rígides a la falda i els llavis se li obren en un petit somriure, reconciliat amb els somnis.

Els ànecs

 Avui ha vingut per a res. Fa massa fred i les ribes de l'estany estan cobertes per una gebrada poc hospitalària. L'estranya parella, com els anomena la Cristina, el gegant blanc i negre i el nan mandarí que van junts per tot arreu, a dins o fora de l'aigua, no es veu enlloc. Cap altre ànec no ha deixat l'escalfor de l'amagatall per fer-li companyia en aquest trist matí d'hivern. Si sabessin com necessita la seva presència. Com l'ha necessitat en els últims vuit mesos. Ja no sap viure sense les seves veus tranquil·litzadores i els dobles triangles que dibuixen de manera continua i infinita sobre l'aigua. Des que els va trobar, la fascinació que sent per aquests éssers no ha deixat lloc a cap altre sentiment: la fidelitat apassionada i tanmateix objectiva de les parelles estables, limitada al moment en el qual la paciència cedeix sota el pes de l'egocentrisme amatori, la saviesa de l'espera, l'emoció de la recerca, l'ambició de la perfecció, tot això ha fet que la Cristina passi moltes hores observant-los, llegint sobre ells, estudiant-los i provant d'entendre'ls. Està convençuda que algun dia desxifrarà el seu llenguatge i els podrà comunicar la seva profunda admiració. A més, els apunts que ha pres tot aquest temps acabaran amb una revelació explosiva en el món científic. El descobriment d'una espècie amb un nivell d'intel·ligència insospitat.

Està tan capficada en la seva soledat, borratxa de somnis de fama, que no se n'adona que fa temps que un ànec verd amb cap marró i coll taronja l'està observant, camuflat darrere unes canyes seques. Els seus ulls, rodons i immòbils, brillen amb intensitats variables. Li seria fàcil baixar la freqüència en la qual l'està escoltant i permetre que la dona senti també els seus pensaments. Però no ho farà. Perquè la coneix tan bé que sap que, més enllà del seu interès per uns éssers cognitivament superiors, mai no serà capaç de controlar el plaer instintiu que li produeix una torrada amb foie-gras.

 

Büyükada

Al mig del Bòsfor, a pocs metres de la ciutat on catorze milions de persones lluiten per la seva ració diària d'oxigen, hi ha un grapat d'illes petites on el temps s'ha fet construir un refugi privat, entre xiprers i panells de fusta blanca i gastada. La més gran es diu Büyükada i cada cop que pronuncio aquest nom se m'omple la boca d'aigua i de sabor de baklava barrejat amb cants de galls, olor de lavanda i mirades irresistibles de gats. Perquè, a part d'una illa sense cotxes ni futur, Büyükada és l'illa dels gats. La prohibició de qualsevol vehicle amb motor compensa els inconvenients de pujades i baixades sisífiques amb una salut i una pau impagables, tenint en compte la situació geogràfica, just davant de la boca oberta del gegant metropolità. Moltes vegades he pensat que els istambulites, morts d'enveja, van trobar una via de colar-s'hi, i que ho van fer reencarnant-se en felins suposadament domesticats que van colonitzar la illa d'una manera callada i definitiva. N'hi ha de tots els colors, mides, formes i maneres d'entendrir-te. N'hi ha de vells, d'avorrits, d'efeminats, de pensadors, de gregaris, de presumits i de hippies. Però tots es mostren indiferents i savis. Tal com els escau a uns experts en el sublim art de la manipulació emocional.

Acabada de baixar del ferry que m'ha portat des de l'altra riba, la del futur sense present, el primer que veig és un gat estarrufat, rodó i blanc, amb uns ulls increïblement grocs. Un groc ataronjat, com una posta de sol sobre el mar. Gens tranquil·litzador, encara que seductor a no poder més. No aconsegueixo desprendre'm de la seva mirada fins que el noi no m'estira de la màniga.

--Que vens a l'hotel?

El segueixo, dòcil i mirant furtivament enrere, per carrerons estrets i plens d'homes xarlatans i fruites curulles de colors. Aviat els carrers es tornen ombrívols i d'escassa presència humana, com arbres que van deixant caure una fulla darrere l'altra, accentuant la seva impúdica rigidesa. El gat no ens segueix. Però n'hi ha un de gris amb franges negres enfilat sobre el portal de l'hotel. I un altre que treu el bigoti per sota l'escaló de l'entrada. Em refugio a l'habitació i obro les cortines. Davant de la finestra hi ha un taronger i, entre les branques òrfenes de fruites, dos gats negres fan veure que dormen: les quatre línies verdes horitzontals, quasi invisibles entre els plecs de les seves cares peludes, delaten l'espera. Aquesta nit no dormiré pas.

De nou al carrer, buscant la fatiga tranquil·litzadora, recorro el poble fins que els peus diuen prou i les mans es tornen blaves de fred. La nit ja emmudeix converses, persianes i olors de kebabs. Darrere les cortines, no puc endevinar les històries que habiten les cases mig arruïnades. Els udols infantils dels gats en zel em fan estremir i m'afanyo cap al petit hotel on m'esperen les maletes encara tancades. Ja sé que ningú no fa vacances a l'hivern, precisament per això és quan les faig jo. Darrere d'una cantonada em trobo de cares amb el gat blanc. És el mateix, no en tinc cap dubte. Els ulls de color groc ataronjat em fixen sense parpellejar. Em segueix a una distància curta. A vegades m'avança i es gira per mirar si vinc. Quan falta poc per arribar a l'hotel, es para i s'asseu al mig del carrer. Li faig senyals perquè vingui però no fa cas. D'alguna manera entenc que vol que no pateixi, que ell ja vigilarà els voltants. Ho trobo adorablement estrafolari i ric sola mentre busco la clau de l'habitació.

A la tauleta de nit hi ha un sobre blanc, sense cap nom. El giro per tots els costats i decideixo que no deu ser per a mi. Per tant el deixo on era i faig cap al bany. Em passo mitja hora llarga sota l'aigua calenta: exquisit plaer, en aquest lloc on sembla que els gats han imposat la seva manera de viure als humans. No sé què més puc fer que no sigui cansat. Els carrers resten foscos i callats. L'hotel no té restaurant, ni bar. L'internet no funciona i a l'habitació no hi ha televisió. La il·lusió inicial deixa pas a una serena decepció: què faré durant els set dies que duren les meves vacances?

Un so desvalgut, com una caiguda breu, em fa apartar la cortina i mirar per la finestra: un home està cavant sota l'arbre. Sembla vell i mou la pala a càmera lenta. Per què se'm fa estrany que un home gran estigui treballant el seu hort? De seguida ho entenc. Perquè és de nit. Perquè no és un hort, sinó el jardí de l'únic hotel de l'illa. Totes les preguntes se m'arrufen com un gat nerviós quan, a més a més, entenc que el que fa no és precisament cavar. Està fent un piló amb la terra que treu de la base d'aquest o, segons com es miri, està fent un forat que emplena amb la mateixa terra que en treu. O sigui: en el jardí de l'hotel, davant de la meva finestra, en plena nit, i sense lluna plena, de fet sense cap mena de lluna, hi ha un vell que està cavant i emplenant un forat al mateix temps. El mateix forat. Clar. Res més normal, em dic. Tanco la cortina fent el màxim de soroll de què sóc capaç. Com per espantar fantasmes invisibles. I, de nou, la mirada s'entrebanca amb la carta. Desisteixo de reflexionar i esparraco el sobre. A dins, una sola paraula. Fa anys que no veig aquesta lletra. Fa anys que el plor no m'ennuega tan sobtadament. I ploro fins que ja no queden llàgrimes i fins que em sento de la mida d'una joguina. Buida de qualsevol pensament. Només em queda el record que la carta ha despertat: jo i ell, inclinats sobre el pont dels pescadors, al centre d'Istanbul, agafats de les mans, xops de somnis i aigua salada. No he sabut res d'ell, mai més. No vaig tornar a buscar-lo i ell no va venir a trobar-me. Els somnis d'un dia es van petrificar en la seva forma original, de somnis.

Em sento la memòria encongida i no tinc ni idea quan i on havia vist la seva lletra abans. Ni si de veritat l'havia vista mai. M'aixeco amb dificultat i intento posar-me dreta. Tant de plorar m'ha tret totes les forces. L'esquena em pesa i les cames no m'aguanten. Em deixo caure endavant i trobo un inesperat equilibri en contacte amb el terra fred. Unes ganes boges d'estirar-me m'envaeixen. I, després d'estirar-me, miracle: sembla que el meu cos ha perdut la por a la gravetat i que, fins i tot, si volgués, podria enlairar-me. Per què no provar-lo? De totes maneres, aquí tot és tan irreal. Tenso els músculs i, sense saber com, em trobo a l'ampit de la finestra. Fico el cap entre les cortines i miro enfora. El vell para de cavar i es gira cap a mi. Sembla que li veig un somriure a la cara, més fosca que la nit que ens envolta. Un miol suau em distreu. I just davant, amb el nas enganxat al meu, a l'altre costat del vidre, hi ha un gat blanc que em mira amb uns ulls de color groc ataronjat com una posta de sol sobre el mar.

Lluny, al mig de l'habitació solitària, suspès just a un mil·límetre del terra, un tros de paper amb una sola paraula: Benvinguda.

Driss

 Quan vius en una casa en ruïnes, segurament abandonada, a peu d'una carretera fosca, a on a ningú se li acudiria frenar, envoltat de desenes de gossos i gats, també abandonats, i no t'amoïnen les ganyotes que fa la gent a darrere teu, i encara pots somriure, i encara vols caminar, la teva vida no deu ser res més que un interminable sospir d'alleugeriment, al final de moltes pujades i baixades.

En Driss té les seves rutines i tothom, humans i animals, les coneix: la bicicleta atrotinada, les muntanyes de ferro recollit amb paciència en els contenidors d'escombraries i muntat en envejable equilibri sobre les dues rodes, el caminar monòton acompanyat d'un seguici de bèsties felices, la mirada escodrinyadora. Ningú no sap els seus secrets. Ningú no sap si té família o si n'ha tingut mai. Ningú no sap res de la seva vida d'abans de la casa abandonada, del ferro abandonat i dels animals abandonats. Potser és un àngel en missió de rescat. Potser és un extraterrestre d'incògnit, investigant les formes de vida que semblen més racionals. Potser és l'ombra d'algú d'un altre univers, que no para de trobar-se i acceptar-se a ell mateix. En Driss és l'home de les coses i els éssers abandonats. Res més.

Aquest vespre, com sempre, ha sortit amb els gossos. No fuma i tampoc per això s'avorreix. No parla i la gent s'ha acostumat a no preguntar-li res. Els pocs sons que li surten de la boca van destinats als gossos que, d'alguna manera incomprensible, sembla que són els que han adoptat l'home. En Driss va al mig de la colla i els cotxes els veuen des de lluny. Tenen temps per fer una volta estreta i esquivar-los, per més accelerats que vagin. Si algun gos vell o ferit s'aparta del grup, en Driss l'espera i els altres es queden mirant-lo fixament. Ningú no es mou fins que no tornen a ser-hi tots.

Sempre creuen pel pas de zebra. Potser en algun lloc de la seva consciència, eixuta de somriures, encara queden rastres de prudència. Potser és el costum. Potser és la redempció del desig de la mort que acumula en llargues hores de soledat. En Driss i els gossos caminen callats i serens. La nit els sincronitza les passes.

El primer cotxe li passa per sobre i no para. El següent li passa per sobre i para. Els gossos s'han escampat com ocells atordits. Abans de les trucades, dels crits, de les frenades, de les ambulàncies inútils, de les sirenes eixordadores i de les culpes difuses, hi ha un moment interminable de silenci. Una ombra es desprèn dels cos inert i s'allunya en direcció al camp. Un udol tremolós l'orienta.

Dorothy

 No és que a la Dorothy li agradés gaire buscar l’hipotètic espai on s’acaba l’arc de Sant Martí, tal com tothom creia. La seva autèntica passió era encara menys freqüent i s’estimava més no fer-la pública: caçar tornados. L’excitació d’ensumar-los, de sentir-los, de perseguir-los a través de boscos, deserts i mars, i finalment d'atrapar-los amb la seva càmera, era incomparable amb qualsevol altra experiència.

Un dia però, oblidant-se de respirar i, fins i tot, de pensar darrere d'un capritxós tornado de color verd, va sentir una sacsejada que els va propulsar cap enlaire: a ella dins del cotxe i al cotxe dins d'una cúpula de trons que ferien els ulls i foradaven les oïdes. Abans de perdre el coneixement, va entendre que el tornado verd se l’emportava. I allò, en el moment just que ho va entendre, va deixar de ser una de les coses més interessants que li havien passat mai. Allò començava a fer mal. Molt de mal.

En despertar-se, es va ajupir per rascar-se la cama que li picava des de feia una eternitat, però la seva mà només va trobar una manta de tacte suau i fred. A sota no hi havia cama.

Des d’aquell dia la Dorothy va a poc a poc, aprenent a portar el seu nou vehicle i, curiosament, gràcies a la cadira de rodes, que la manté a prop del terra i li ensenya coses en les quals mai no s'havia fixat, ha trobat una altra gran afició: cada matí surt al jardí de casa seva i es passa hores i hores mirant les formigues. No es cansa mai. Sempre descobreix un escenari interessant i uns actors incansables. A vegades, amb l'ajuda d'un bastó, aixeca les fulles i provoca un gran enrenou al bell mig de la ciutat de les seves noves amigues. Les mira mentre elles s'aturen, espantades però curioses, i comencen a observar, ensumar, perseguir i finalment atrapar el capritxós tornado. Tot és igual i diferent. Passió, excitació, novetat. Amb un petit canvi de perspectiva. O potser només d’intensitat. Ara, la Dorothy, parada en la cadira de rodes, sent les emocions de les formigues molt més fort que les seves.

Informe després dels fets

Cada dia el veig a la porta de l'institut. D'esquenes a l'edifici, sense parlar amb ningú. Xucla àvidament un cigarro a punt d'acabar. Els altres li passen pel davant, pel costat o per darrere sense veure'l. És pàl·lid i gairebé lleig. Porta sempre la mateixa roba, pantalons amples i samarreta blanca. No entenc per què la Lídia el troba guapo.

Tanco la llibreta i agafo el mòbil de la noia morta. Dubto abans d'obrir-lo. Fins a on es pot justificar la curiositat sobre una persona de la qual, només unes hores abans, desconeixíem absolutament tot, existència inclosa? Fins a on es pot justificar el desig de quedar-nos lliures de qualsevol culpa, encara que només sigui la que deixa enrere, tal ombra inevitable, la presa de consciència d'un fet?

Els pares seuen junts, sense tocar-se, amb el cap cot. Els cabells, estranyament, els fa assemblar-se l'un a l'altre: no gaire curts, oberts en metxes grises i desordenades. Dues figures inversemblants, sense gènere, ni edat, iguals en postura i silenci. Han vist la noia i l'han identificat. No m'agrada quan els familiars em miren als ulls després de la identificació. Sento que m'estan demanant alguna cosa més. Normalment no parlen, però les seves mirades esmolen urpes que travessen el cos i sacsegen tot el que hi troben a dins. No hi ha defensa possible. No es pot imaginar, si no s'ha vist mai, la violència que neix als ulls d'uns pares que acaben de veure el seu fill mort. Aquella violència que dura uns segons, per més que inacabables, només uns segons. Just abans de sucumbir al consol de les llàgrimes.

Més lluny, a l'altre cantó de la sala d'espera, seu el noi. L'hauria conegut, encara que no hagués sabut qui era. Pantalons amples, samarreta blanca, cara pàl·lida i mans nervioses. Juga amb un paquet de tabac buit, fent-lo girar sense parar.

L'amiga que anava amb ella al cotxe ja m'ho havia explicat. La Lídia. Esclar, es diu Lídia i surt al seu diari. La Lídia tenia unes quantes ferides superficials però als seus ulls no hi havia violència quan m'ho explicava. Només hi havia por. Una por petita, sorpresa, que, aviat, donaria llum a d'altres, molt més grans, les pors de veritat, les de l'edat adulta. M'havia explicat la història del noi entre gemecs i mirades incrèdules. No, mai no li havia agradat aquell noi, ni pensar-hi. Era borde i fumava contínuament. No parava atenció en res. La seva amiga sí que hi estava interessada. Una mica, tampoc gaire. El noi no tenia amics i ningú no s'hi feia. No sabien res d'ell. Potser sí que es van liar, ja ho sap, tothom ho fa. Ell era un parell d'anys més petit. Sembla que un dia, al lloc de trobada de sempre, va aparèixer una dona gran, histèrica, pel que li havia explicat, que es va posar a cridar i plorar, mentre deia que el pare s'estava morint i que el noi havia de tornar de seguida a casa. Es veu que era la mare del noi. La Lídia no sap ben bé si això era veritat o només era una excusa de la dona per fer-lo marxar. Total que ell i la mare es van insultar i ell la va empènyer i la va fer caure. Llavors el noi es va cagar i se'n va anar, juntament amb la dona. La seva amiga s'havia passat tota la nit esperant que la truqués i plorant. La Lídia sabia que havia estat plorant perquè al matí tenia la cara inflada i li ho havia explicat tot de camí a la universitat. Li va dir que era un fill de puta i que no el volia tornar a veure mai més. Que havia jugat amb ella i que no li havia dit mai res sobre els problemes de casa seva. I que ella no pensava continuar així, amb un noi boig que tenia una mare boja. Ja se'n podien anar tots a la merda, li havia dit.

Al final hauré d'obrir el mòbil. No m'agrada fer-ho però si no ho faig jo, un altre policia ho farà. No hi ha trucades entrants. Tampoc sms-s. A la llista dels whatsapps, a dalt de tot surt el nom del noi. L'hora coincideix amb el minut exacte en el que s'havia produït l'accident. No és cap sorpresa. L'amiga m'havia explicat que, en sentir el telèfon, ella el va començar a buscar entremig dels seients, allà on el guardava sempre, i no va ser a temps de veure el camió que venia per l'altre costat. Els crits no van servir per a res i la carretera va esclatar entre els dos cotxes. Tot va ser una cadena d'impotències lògiques i imperdonables. Com tot. Tinc el mòbil de la noia morta a la mà i sé que puc obrir el missatge i llegir-lo. Puc descobrir si ell demanava perdó o només li volia explicar el perquè del llarg silenci. Puc descobrir si la seva relació havia estat una cosa seriosa o un joc de nens. No puc però trobar la raó per fer-ho. Quina importància té saber qualsevol cosa sobre algú que mai no sabrà si l'havien estimada de debò o no?

El millor que puc fer és intentar parlar amb el noi com si el seu pare i la seva xicota no haguessin existit mai. Com si això fos possible. Com si la ignorància fingida pogués redimir la culpa. Què més, sinó? 

Clarobscur

 Abans havia estat comptant les hores pel soroll de passes que li arribava des de dalt: quan n'hi havia més i s'arrossegaven feixugues, sabia que era aviat; quan s'alentien, sabia que feia molta calor; quan s'animaven, sabia que s'hi acostava la nit. Últimament, però, els dits li tremolaven massa i l'estómac se li recargolava d'una manera increïblement asfixiant. Mai no hauria imaginat que el dolor podia impedir que l'aire entrés dins del pulmons. Al principi havia parlant amb els altres. Paraules breus i sordes. Prescindibles. Ho van entendre de seguida i van canviar-les per un silenci culpable, esgarrapat de plors i bufecs, anònims en la foscor. Només se sentien les passes i els crits dels de dalt. Va continuar repetint, sense veu, la lletania amb què l'havien acomiadat: seràs lliure, els teus fills seran lliures, els fills dels teus fills seran lliures. A poc a poc, la determinació es va anar infestant de pensaments dèbils i records covards. Els remordiments se li van enfilar per les cames i van niuar en totes les esquerdes de la seva memòria. Res no va quedar incorrupte. L'aire. L'aigua. Les mans de la mare quan tenia febre. L'olor de terra molla després de la crescuda del riu. Els records aprofitaven les escletxes obertes i hi explotaven a dins. Les ungles li creixien sobre dits embogits i el temps tamborinejava sense parar sobre el seu cap. El soroll de les passes s'havia tornat incomptable. Insofrible. Impossible. Res no semblava real. Les ombres del costat havien deixat de moure's i se sentia la pudor esmorteïda dels plors en descomposició.

Tot era nit i la nit no s'acabava mai.

I, de cop, a borbolls, l'aire forada la no-espera. El noi aixeca el cap. La nit de fora l'encega. Els núvols transparenten esperances i els dits deixen de tremolar. Entre empentes i udols, l'obliguen a tirar-se a l'aigua. És freda i amable. El cos es despulla de pudors i de pors en un ritme inversemblant. Quan torna a obrir els ulls, la llum li esclata en la cara com una bufetada. I una altra. I una altra. Pausa. Silenci. I un altre cop. Aquesta vegada menys forta, més directa. Desig de cridar i desig de volar. Pausa. I un altre cop. I un altre. Davant seu, la terra de totes les promeses. Un altre cop la llum. Ha de seguir endavant. Necessita ales. I un altre. I un altre. El seu món està a tocar. El seu Déu existeix.

El vaixell patrulla torna cap al port. No té sentit perdre més temps. És molt tard, la temperatura ha baixat a mínims i tothom té ganes d'anar-se'n a dormir. Si encara hi ha algun sobrevivent, al matí ja només seria un embolcall de pell, ressec sobre les pedres callades. La foscor és total, no trobaran a ningú més avui. I els carallots aquests no cridarien per res del món. Entre dues morts, sempre trien la que promet portar-los al terra somiat.

El far gira a poc a poc, cada vegada més pàl·lid. A l'horitzó, una línia vermella enteranyina els núvols. Les cendres d'un nou dia voleien discretament sobre el mar.

El fill

1

Els pitjors atemptats terroristes de la història de França deixen cent vint-i-nou morts i noranta-nou ferits greus. Estat Islàmic ha reivindicat els atemptats en un comunicat per internet i l'ha fet coincidir amb la difusió d'un video on adverteix que França no tindrà pau mentre mantingui els bombardejos a Síria i a l'Iraq: “Mentre continueu bombardejant no viureu en pau. Tindreu por fins i tot d'anar al mercat.”

L'home de la barba blanca, cansat, deixa a terra les dues bosses de plàstic, curulles de tomates, albergínies i menta fresca. Pesen una mica i ell ja no és el que era fa un parell d'anys. A l'aparador de la botiga d'electrodomèstics tenen totes les pantalles de plasma enceses. No entén el que diuen però deu haver passat alguna cosa grossa perquè estan totes posades al mateix canal. Intenta llegir les lletres que corren per sobre les imatges de bombers, policies i ambulàncies. Sense ulleres li costa. Torna a recollir les bosses i se'n va, capcot i neguitós. La dona l'espera per fer el dinar, millor no entretenir-se.

2

–No, no i no. Aquests fills de sa mare, que se'n tornin tots a casa seva, però tots, eh? –la dona, baixeta i vestida de negre, té la veu tensa i la cara vermella–. Per què van venir, eh, per què van venir? Digues tu, que ho saps tot. Que no tenen casa seva, eh? Si no volen viure com nosaltres, per què dimonis van venir?

–Calla, dona, que t'alteres massa. Sempre crides. Que són gent com nosaltres, què vols? Els que venen, no venen pas perquè volen. Que et penses que allà, a casa seva, no hi ha atacs d'aquests, i guerres, i gent boja? I tant que sí. Si vols que...

–Però què t'empatolles tu ara, eh? Que no són com nosaltres, et dic, eh! No són com nosaltres! Són d'una altra espècie, aquests. Maten gent, eh, maten gent, així com si res. I calla, que es maten ells mateixos, eh? No diguis que són com nosaltres, eh? Que ens mataran a tots si no els fem fora, escolta el...

–Shhhht... --la més alta, de cabells curts i mans nervioses, li ensenya l'home carregat amb les dues bosses de verdures, que se'ls acosta a pas lent.

El vell no aixeca la mirada fins que no sent el so de l'escopinyada. Feia anys que no el sentia i no està segur d'haver-ho identificat correctament. Es mira la parella immòbil al mig de la vorera, incrèdul. A les seves cares hi ha tanta por que desisteix de dir-los res. Ja s'ho faran, dues iaies boges, ves a saber què els ha agafat, pensa, mentre reprèn el camí.

3

La dona li obre la porta amb una mà a la boca i els ulls vermells. Li ensenya el menjador on, en una butaca que van portar de l'altre costat del món trenta anys enrere i que és la cosa més preuada de la casa, la filla petita mossega un mocador ben moll.

–M'ha deixat, pare, m'ha deixat –i torna a somicar, sense dir res més.

A la cuina, la mare li explica en veu baixa que el noi, sí, ja ho sap, el fill de la peixatera, sí, home, clar que eren nòvios, la nena ja els ho havia dit, només ell que mai no es fixa en res, aquests fills sort que han tingut una mare, perquè si fos per ell, sí, home, sí, que es veu que s'han discutit aquest matí, ell l'havia anat a buscar i li havia dit coses lletges, sí, de nosaltres, del seu germà, en fi, bestieses de joves, però es veu que s'han enfadat fort i ell li ha dit que han acabat, i ara la nena està així, tot el matí que està plorant, però clar, què n'ha de saber ell, si sempre està fora, mai no és a casa quan el necessiten, va, home, va, què sabrà ell dels fills...

4

L'home de la barba blanca es retira a poc a poc, cada vegada més encorbat. Darrere la cuina hi ha un petit balcó on havia penjat quatre lleixes i havia anat dipositant llibres gruixuts, amb cobertes de pell i fulls apergaminats, que trobava a les parades del carrer i acariciava com un enamorat cada vegada que se sentia sol. És el seu refugi. S'asseu al tamboret baix, de tres potes, i recolza el cap sobre els braços. Al balcó no entra gaire llum perquè, al principi de tot, la seva dona hi va penjar cortines gruixudes: la feia posar trista, deia, veure els contenidors d'escombraries del cel-obert. Les cortines són verdes i tapen la brutícia de fora. L'home s'estreny les temples i tanca els ulls. Si pogués fer callar les veus que el turmenten dia i nit. Si pogués deixar de sentir la remor de la culpa. Va marxar del seu país per a la seva dona i per als fills que havien de venir. Va deixar els pares i va anar a buscar una vida lluny de la por, lluny de les injustícies. Una vida lliure. On es va equivocar? Quan havia d'haver agafat un altre camí? La llibertat. Què se n'ha fet de la llibertat? On s'han anat tots els seus somnis? Què han fet els seus fills amb la llibertat? Què li passa al món, què els passa a tots?

Treu de la butxaca el full arrugat que ahir li va donar l'amic del seu fill i que encara no havia llegit. Les mans, manyocs de venes seques, li tremolen quan el desplega. Coneix la lletra del fill. Sempre havia fet aquesta lletra tan maca, sempre havia estat un bon nano. Callat i trist, però sempre bon nano. El seu fill.

5

Tenies raó, pare estimat. Les guerres no porten enlloc. L'odi no porta enlloc. Hem de parar la guerra. Hem de parar l'odi. Hem de portar la pau. Estan matant els nostres germans i els hem de parar. Ho faig per a la pau. Ho faig per vosaltres, pare estimat.

Des del pis de davant se sent la veu del primer ministre francès, filtrada per les cortines verdes: Estem en guerra. Així, doncs, prenem mesures excepcionals. I guanyarem aquesta guerra.

El claustro

Puerta. Color gris. Madera y hierro. Espesor 0,154, altura 3.021, anchura 2.945. Mecanismo de apertura desconocido. Descodifico. Abro y entro.

Unos arcos de dimensiones pequeñas cierran un rectángulo imperfecto. El suelo es de piedras y cemento. En el centro de cada lado hay un banco. Un ruido me hace levantar la mirada hacia el tejado. Animales voladores de color negro despegan. En todas partes hay ventanas y puertas, ninguna luz. Me dirijo hacia el centro del rectángulo. La gravedad es muy fuerte. Tengo problemas de estabilidad motora. En uno de los ángulos esquineros hay una forma de vida vegetal de gran tamaño. Creo que es un árbol. Tengo problemas de visibilidad. Los sistemas no funcionan correctamente. He perdido la señal externa. Conectaré el dispositivo de grabación manual. También noto problemas con la memoria fonológica. Me cuesta verbalizar conceptos concretos. No recuerdo los nombres de las cosas que analizo. Error. Error. Error.

De repente todo se vuelve claro, como si se hubiera hecho de día. El aleteo que antes me había asustado se diluye suavemente en el silencio. Pero es un silencio que se puede sentir. Sé que es silencio porque lo reconozco como tal. No tengo explicación para su sonoridad, ni por si es real o no, pero estoy seguro que lo siento. Las hojas secas crujen bajo mis pies y la sensación, aunque nueva, resulta agradable. Levanto un polvo fino y dorado que forma remolinos danzantes. Cada vez giran más deprisa. Cada vez se ensanchan más, levantando las hojas de tierra y mezclándolas con las que todavía cuelgan de las ramas. Un mareo perezoso me atrae dentro de su baile. Todo gira. Todo se confunde. El silencio toma un tono azul que cambia de intensidad con cada vuelta. Siento que me llevan hacia el árbol y no tengo ganas de oponer resistencia. El movimiento anula la gravedad y me abandono al ritmo vegetal. La cabeza me estalla en pequeñas chispas que, en el mismo momento, se vuelven a agrupar, en una distribución diferente. Me miro las manos, que siento cálidas y vivas, y veo las manos de un niño. Me toco la cara y puedo sentir el calor que circula por debajo. Todo yo soy un niño subido en un árbol. Tengo el pelo corto y llevo unos pantalones incómodos. Debajo del árbol está mi madre y la abuela, las dos sonríen y me piden que baje. A mi lado, en una rama paralela, hay un gato de rayas blancas, que mi padre me había regalado antes de irse. Soy extrañamente feliz, porque una parte mía sabe que todo es una ilusión y que mi madre, la abuela, el gato y mi padre hace siglos que están muertos, pero otra parte de mi sabe que alguien me quiere hacer revivir aquellos momentos en que todo parecía claro y sencillo. Una especie de nostalgia, como un ala de cuervo negro, se despierta en mi interior y noto una corriente de aire. El árbol tiembla y el gato se aleja. La madre y la abuela desaparecen dentro de una niebla espesa. Me agarro fuerte pero no puedo evitar la caída, rápida e inacabable. El tejado se encoge encima de mí, los arcos vuelven a girar, el silencio se vuelve gris. Caigo, sin encontrar ningún lugar donde sujetarme, dentro de un túnel oscuro que ha sustituido el claustro de mi infancia. Las uñas arañan paredes duras que se acercan en un ritmo demasiado lento para que sea real. Intento encontrar mi respiración. Dejo de palpar superficies invisibles y cierro los ojos. Que había visto antes? ¿Dónde estaba? Porque me sentía feliz? Y de golpe, con un resplandor dorado, vuelvo a ver la cara alegre de mi madre, los ojos azules de la abuela, la cola blanca del gato e, incluso, la gorra que mi padre había lanzado hacia arriba para que yo la fuera a recoger, y el árbol con hojas danzantes, y las piedras bien puestas, y los bancos, y las bóvedas del claustro, de nuevo opacas e inmóviles. Todo es claro y tranquilo, ahora. El silencio vuelve a tener transparencias de cuentos del pasado.

Entendida la advertencia y recuperada la propia voluntad recién nacida, dedico un rato a pasear por este espacio donde, de alguna manera u otra, se conserva la memoria de mi vida, tan larga que ni puedo recordarla. O quizás la memoria de todos los seres que han entrado o entrarán. El claustro me acaricia los pensamientos. La certeza de que es real y que algún día podré volver me acompañará a partir de ahora. Tal vez no en forma consciente, pero esto tampoco es tan importante como creía antes. Ahora soy otro hombre. Soy todos los hombres que quiero ser.

El 9313C1 sale por la puerta del Claustro en el momento justo que la nave para delante. El traje autopropulsado lo lleva dentro, protegido de la atmósfera desconocida del nuevo planeta. Aunque todos los sistemas vuelven a funcionar, el 9313C1 tarda un nanosegundo más de lo que necesita para cerrar las escotillas sobre la imagen de la puerta de madera y hierro.

El claustre

Porta. Color gris. Fusta i ferro. Gruix 0,154, alçada 3,021, amplada 2,945. Mecanisme d'obertura desconegut. Descodifico. Obro i entro.

Unes voltes de dimensions petites tanquen un rectangle imperfecte. El terra és de pedres i ciment. En el centre de cada costat hi ha un banc. Un soroll em fa aixecar la mirada cap a la teulada. Animals voladors de color negre s'enlairen. Per tot arreu hi ha finestres i portes, cap llum. Em dirigeixo cap al centre del rectangle. La gravetat és molt forta. Tinc problemes d'estabilitat motora. En un dels angles cantoners hi ha una forma de vida vegetal de grans dimensions. Crec que és un arbre. Tinc problemes de visibilitat. Els sistemes no funcionen correctament. He perdut la senyal externa. Connectaré el dispositiu d'enregistrament manual. També noto problemes amb la memòria fonològica. Em costa verbalitzar conceptes concrets. No recordo els noms de les coses que analitzo. Error. Error. Error.

De cop tot és clar, com si s'hagués fet de dia. L'aleteig que abans m'havia espantat es dilueix suaument en el silenci. Però és un silenci que es pot sentir. Sé que és silenci perquè el reconec com a tal. No tinc explicació per la seva sonoritat, ni per si és real o no, però estic segur que el sento. Les fulles seques cruixen sota el meus peus i la sensació, per més que nova, resulta agradable. Aixeco una pols fina i daurada que forma remolins dansaires. Cada cop giren més de pressa. Cada cop s'eixamplen més, aixecant les fulles de terra i barrejant-les amb les que encara pengen de les branques. Un mareig mandrós em xucla dins del seu ball. Tot gira. Tot es confon. El silenci agafa un to blau que canvia d'intensitat amb cada volta. Sento que em porten cap a l'arbre i no tinc ganes d'oposar resistència. El moviment anul·la la gravetat i m'abandono al ritme vegetal. El cap m'esclata en petites espurnes que, al mateix moment, es tornen a agrupar, en una distribució diferent. Em miro les mans, que sento càlides i vives, i veig les mans d'un nen. Em toco la cara i puc sentir la calor que hi circula per sota. Tot jo sóc un nen enfilat en un arbre. Tinc els cabells curts i porto uns pantalons incòmodes. A sota l'arbre hi ha la mare i l'àvia, les dues somriuen i em demanen que baixi. Al meu costat, en una branca paral·lela, hi ha un gat de ratlles blanques, el que el pare m'havia regalat abans de marxar. Sóc estranyament feliç, perquè una part meva sap que tot és una il·lusió i que la mare, l'àvia, el gat i el pare fa segles que estan morts, però una altra part meva sap que algú em vol fer reviure aquells moments quan tot semblava clar i senzill. Una mena de nostàlgia, com una ala de corb negre, es desperta dins meu. L'arbre tremola i el gat s'allunya. La mare i l'àvia desapareixen dins d'una boira espesa. M'agafo fort però no puc evitar la caiguda, ràpida i inacabable. La teulada s'encongeix a sobre meu, les voltes tornen a girar, el silenci es torna gris. Caic sense trobar cap lloc on agafar-me, dins d'un túnel fosc que ha substituït el claustre de la meva infància. Les ungles esgarrapen parets dures que s'acosten en un ritme massa lent perquè sigui real. Intento trobar la meva respiració. Deixo de palpar superfícies invisibles i tanco els ulls. Què havia vist abans? On era? Perquè em sentia feliç? I de cop, amb una resplendor daurada, torno a veure la cara alegre de la mare, els ulls blaus de l'àvia, la cua blanca del gat i, fins i tot, la gorra que el pare havia llançat enlaire perquè jo l'anés a recollir, i l'arbre amb fulles dansaires, i les pedres ben posades, i els bancs, i les voltes del claustre, de nou opaques i immòbils. Tot és clar i tranquil, ara. El silenci torna a tenir transparències de contes del passat.

Passejo una llarga estona en aquest espai on, d'alguna manera o altra, es conserva la memòria de la meva vida, tan llarga que ni puc recordar-la. O potser la memòria de tots els éssers que hi han entrat o hi entraran. El claustre m'amanyaga els pensaments. La certesa que és real i que algun dia podré tornar-hi m'acompanyarà a partir d'ara. Potser no en forma conscient, però això tampoc és tan important com creia abans. Ara sóc un altre home. Sóc tots els homes que vull ser.

El 9313C1 surt per la porta del Claustre en el moment just que la nau hi para davant. El vestit autopropulsat el porta a dins, protegit de l'atmosfera desconeguda del nou planeta. Encara que tots els sistemes tornen a funcionar, el 9313C1 triga un nanosegon més del que li cal per tancar les escotilles sobre la imatge de la porta de fusta i ferro.

Una mujer cualquiera

Se despierta de golpe y, con el puño cerrado, ausente, hace caer el jarrón con flores del lado de la cama. La cantinela de la misa desgarra sin piedad la niebla donde aún flotan sus pensamientos. Tantas veces que le ha dicho a Consuelo que no ponga la radio si ella duerme... No hay manera. Es sorda, pobre mujer, y necesita sentir el ritmo monótono de las voces religiosas. Se sienta en el borde del colchón y se mira los pies con ojos empequeñecidos por la pereza. Uñas perfectas, redondas, pintadas de rojo encendido, sobre dedos inmaculados que se estiran como garras de gato. Le gustan sus pies. A todos les gustan. El esbozo de una pequeña sonrisa termina en una mueca: por debajo de la piel fina le sube el dolor, agudo y líquido, insoportable. No se ve, pero lo siente, apoderándose de los pies queridos, carcomiéndolos por dentro. El dolor late cada vez más fuerte y ella recuerda la noche pasada, los tacones altísimos, el champán, los hombres ebrios y tristes, las mujeres con el rímel corrido, los camareros transparentes, el caviar caliente, el aliento apestoso del cónsul, demasiado cerca de su oreja... Necesita un café. Y una ducha. Consuelo, querida, un café bien fuerte.

Se pasa una hora entera bajo el chorro de agua caliente, hasta que se siente mareada y con la piel cociendo. Poco a poco el dolor de los pies se va y los ojos salen, luminosos y dulces, de bajo el fango mañanero. Lena vuelve a ser ella. Escucha la Primavera de Vivaldi y sorbe, mimada, el café sin azúcar. El espejo del tocador, comprado a un anticuario, le devuelve el reflejo conocido, de mujer perfecta. Sonríe y, ahora sí, la sonrisa se queda.

El primero llega a las cinco en punto, como cada viernes. Bigote gris, manos cuidadas, corbata de seda. Siempre le lleva una caja de chocolate, pequeña y cara, comprada en la pastelería de la esquina, justo antes de subir. El dinero se lo deja en la mesita de la entrada, dentro de un sobre blanco, sin nombre.

Un rato después de quedarse sola, escucha el móvil. Sabe quién es pero duda si contestar o no. El cirujano. No le tenía que haber dado el número de teléfono porque él abusa. Ahora tiene su propio negocio y le encanta. Es buena en su trabajo y lo es porque le gusta. No hay nada como sentir el poder sobre los hombres. Con ella hablan de sus problemas, de sus alegrías, de sus negocios, le piden consejo, le escuchan embelesados mientras le chupan los dedos de los pies, uno por uno, en completa y satisfecha rendición. Ella es la amiga, la consejera, la psicóloga, la amante, lo es todo para estos hombres cansados y glotones. Ella es su libertad.

Decide descolgar, con una ligera irritación. Sabe qué le pedirá. Sabe que dirá que sí aunque hoy no está programado y aún le quedan dos clientes más. Pero el tercero es Christian. Él es diferente. Él quizás no cuenta como cliente... Contesta con voz alegre, sí, claro, lo entiendo, no me lo puedo creer, cinco operaciones hoy, ¿qué dices, debes estar muerto, claro que sí, si sólo es un momento puedes venir ahora, tengo poco tiempo pero para ti siempre, te espero, amor.

Son casi las nueve de la noche. Consuelo hace tiempo que se ha ido, discreta y ruidosa, como un pajarito del alféizar de la ventana. Hoy ha sido otro día pleno. Ha hecho felices a tres hombres. Y puede permitirse el lujo de descansar. Debería renunciar a las fiestas, son demasiado pesadas y ella ya no tiene veinte años. Al día siguiente le cuesta despertarse y los pies le hacen mucho daño. Lo debe dejar e ir más a menudo a la masía que compró al lado del mar. Dejará el móvil en Barcelona y se irá. Pasará todo el día tumbada en el césped del jardín. Sola, completamente sola, el silencio, el aire salado, la brisa... No sabe por qué, pero hoy esta imagen no le anima. Todavía debe de estar demasiado cansada. Quizás Christian vendría con ella algún día... El pensamiento le planea detrás de los párpados pero lo echa instantáneamente, como un espejismo que no quieres ver porque sabes perfectamente que estás en medio del desierto. Christian. Él no es un cliente como los demás. Es joven y ambicioso y lleva uno de los partidos políticos más revolucionarios. Christian pone toda la energía en ello y cada vez más gente lo sigue. Lena sospecha que pronto habrá cambios importantes y no alberga ninguna esperanza de que él lo deje para acompañarla a la casa de al lado del mar.

Es media noche y, de nuevo bajo la ducha, sentada, la mujer aguanta las rodillas entre los brazos temblorosos. El agua está fría y ella tiene los ojos abiertos y vacíos. El maquillaje le dibuja arrugas grotescas y movedizas sobre la cara. Sale al cabo de un rato, con pasos vacilantes, dejando balsas de agua por donde pasa, como si algo en su interior se fuera derritiendo de golpe. Va a la cocina, desenchufa la radio de Consuelo, vuelve al baño, rellena la bañera con agua muy, muy caliente, abraza con fuerza el pequeño aparato, ve su imagen diluida en el espejo empañado, mete los pies en la bañera, poco a poco, aún no siente el calor, atraviesa el vapor que se le enreda entre cabellos y pensamientos, se enfada porque no siente nada, absolutamente nada, se sienta, dice gracias Dios mío por no tener a nadie a quien haya que perdonar, estira el brazo y enchufa el aparato de radio.

El apartamento lleno de cosas caras, antiguas y bellas, se duerme con la cantinela de una misa inexistente.

Una dona

 Es desperta de cop i, amb el puny tancat, absent, fa caure el gerro amb flors del costat del llit. La cantarella de la missa esparraca sense pietat la boira on encara floten els seus pensaments. Tantes vegades que li ha dit a la Consol que no posi la ràdio si ella dorm... No hi ha maneres. És sorda, pobra dona, i necessita sentir el ritme monòton de les veus religioses. S’asseu al marge del matalàs i es mira els peus amb ulls empetitits de mandra. Ungles perfectes, rodones, pintades de vermell encès, sobre dits immaculats que s’estiren com urpes de gat. Li agraden els seus peus. A tots els agraden. L’esbós d’un petit somriure acaba en una ganyota: per sota la pell fina li puja el dolor, agut i líquid, insuportable. No es veu, però el sent, apoderant-se dels peus estimats, corcant-los per dins. El mal batega cada cop més fort i ella recorda la nit passada, els tacons altíssims, el xampany, els homes ebris i tristos, les dones amb el rímel corregut, els cambrers transparents, el caviar calent, l’alè pudent del cònsol, massa a prop de la seva orella... Necessita un cafè. I una dutxa. Consol, estimada, un cafè ben fort.

Es passa una hora sencera sota el raig d’aigua calenta, fins que se sent marejada i amb la pell coent. A poc a poc el dolor dels peus se’n va i els ulls surten, lluminosos i dolços, de sota el fang matiner. La Lena torna a ser ella. Escolta la Primavera de Vivaldi i xarrupa, mimada, el cafè sense sucre. El mirall del tocador, comprat a un antiquari, li torna el reflex conegut, de dona perfecta. Somriu i, ara sí, el somriure s’hi queda.

El primer arriba a les cinc en punt, com cada divendres. Bigoti gris, mans cuidades, corbata de seda. Sempre li porta una caixa de xocolata, petita i cara, comprada a la pastisseria de la cantonada, just abans de pujar-hi. Els diners els hi deixa a la tauleta de l’entrada, dins d’un sobre blanc, sense nom.

Una estona després de quedar-se sola sent el mòbil. Sap qui és però dubta si contestar o no. El cirurgià. No li havia d’haver donat el número de telèfon perquè ell n’abusa. Ara té el seu propi negoci i li encanta. És bona en la seva feina i ho és perquè li agrada. No hi ha res com sentir el poder sobre els homes. Amb ella parlen dels seus problemes, de les seves alegries, dels seus negocis, li’n demanen consell, l’escolten embadalits mentre li xuclen els dits dels peus, un per un, en completa i satisfeta rendició. Ella és l’amiga, la consellera, la psicòloga, l'amant, ho és tot per a aquests homes cansats i golafres. Ella és la seva llibertat.

Decideix despenjar, amb una lleugera irritació. Sap què li demanarà. Sap que dirà que sí encara que avui no està programat i encara li queden dos clients més. Però el tercer és en Christian. Ell és diferent. Ell potser no compta com a client... Contesta amb veu alegre, sí, clar, ho entenc, no m’ho puc creure, cinc operacions avui, què dius ara, deus estar mort, clar que sí, si només és un moment pots venir ara, tinc poc temps però per a tu sempre, t’espero, amor.

Són quasi les nou del vespre. La Consol fa temps que ha marxat, discreta i sorollosa, com un ocellet de l’ampit de la finestra. Avui ha estat un altre dia ple. Ha fet feliços tres homes. I ara es pot permetre el luxe de descansar. Hauria de renunciar a les festes, són massa feixugues i ella ja no té vint anys. L’endemà li costa despertar-se i els peus li fan molt de mal. Ho ha de deixar i anar més sovint a la masia que va comprar a la vora del mar. Deixarà el mòbil a Barcelona i se n’anirà. Passarà tot el dia estirada a la gespa del jardí. Sola, completament sola, el silenci, l’aire salat, la brisa... No sap per què, però avui aquesta imatge no l’anima. Encara deu estar massa cansada. Potser en Christian vindria amb ella algun dia... El pensament li plana darrere les parpelles però el fa fora instantàniament, com un miratge que no vols veure perquè saps perfectament que estàs al mig del desert. En Christian. Ell no és un client com els altres. És jove i ambiciós i porta un dels partits polítics més revolucionaris. En Christian hi posa tota l'energia i cada vegada més gent el segueix. La Lena sospita que aviat hi haurà canvis importants i no guarda cap esperança que ell ho deixi per acompanyar-la a la casa del costat del mar.

És mitja nit i, de nou sota la dutxa, asseguda, la dona s'aguanta els genolls entre els braços tremolosos. L’aigua és freda i ella té els ulls oberts i buits. El maquillatge li dibuixa arrugues grotesques i movedisses sobre la cara. Surt al cap d’una estona, amb passes vacil·lants, deixant basses d’aigua per allà on passa, com si alguna cosa a dins seu s'anés fonent de cop. Va a la cuina, desendolla la ràdio de la Consol, torna al bany, emplena la banyera amb aigua molt, molt calenta, sintonitza el canal que transmet la missa de mitja nit, abraça amb força el petit aparell, veu la seva imatge diluïda en el mirall entelat, fica els peus a la banyera, a poc a poc, encara no sent l’escalfor, travessa el vapor que se li enreda entre cabells i troços de pensaments, s’enfada perquè no sent res, absolutament res, s’hi asseu, diu gràcies déu meu per no tenir ningú a qui hagi de perdonar, estira el braç i endolla l’aparell de ràdio.

L’apartament ple de coses cares, antigues i belles, s’adorm amb la cantarella de la missa.

La mirada inversa

 En tancar la porta, la Maria respira alleugerida i va de dret a la saleta, on encara l'espera un munt de roba. El cable de la planxa està gastat i en un parell de llocs es poden veure els fils de colors que passen per sota el revestiment tèxtil. A vegades en surten petites espurnes. El nen no té mai temps de mirar-s'ho. Potser sí que haurà de comprar una planxa nova. Aquesta veïna, la del sisè segona, és molt bona dona però sempre l'entreté. Esclar, com que ella no té família, ni ningú per cuidar... I quan comença a explicar xafarderies, no hi ha qui la pari. Pobrota, ningú no li fa cas. Sort que en té, de la Maria. És l'única que l'escolta com una santa, es diu a ella mateixa, mentre passa la planxa per les mànigues de la camisa de quadres verds. Capficada en els seus pensaments, no se n'adona que les mànigues ja les havia planxat un cop. I en canvi, mira l'altra. La mosqueta morta. La mimada de la seva jove. Què li deu haver trobat el nen? Es veu d'una hora lluny que només està amb ell pels diners. Esclar que sí. I ell encara la defensa. Ai, si la veiés tal com és de veritat...

La Maria s'aixeca cada dia a les sis del matí per preparar l'esmorzar del fill. Cafè amb llet semidescremada Pascual i dues torrades amb xocolata negra Torres. Abans de tot, però, es tanca al bany durant vint minuts. Ningú no l'ha vista mai despentinada o amb els llavis sense pintar. En sortir està impecable, preparada per al que sigui. Ella sempre diu que arreglar-se és respectar els altres. Asseguda davant del fill, mentre aquest esmorza, no deixa de mirar-lo i pensar com n'és de guapo. L'acompanya després fins a la porta i mira si duu les sabates cordades. Quan sent que l'ascensor arriba al replà, tanca la porta i se'n torna a la cuina. Posa la ràdio ben alta, amb les notícies del matí. Sap que la jove està desperta i només ho fa per recordar-li que s'ha d'anar aixecant. Ella comença la feina a les nou però la Maria no deixa de recordar-li, sempre que pot, que al matí hi ha moltes coses a fer a casa. Com això d'esmorzar, per exemple. Fa quasi un any que ha vingut a viure amb ells i encara no ho acaba d'entendre. Què li costaria aixecar-se aviat i preparar l'esmorzar per al seu home? No li van ensenyar a casa seva que és això el que fan les dones com cal? Tan maco que seria esmorzar tots tres al matí... I el nen, aquest també. Mai no li diria ni mitja paraula, tot li està bé, pobrot. Si encara visqués el seu pare... La Maria sent com se li emboiren els ulls i se'ls eixuga mecànicament amb un faldó de la camisa que planxa. Ai, pobra de mi, ai, pobra de mi! La camisa neta! Apa, torna cap a la rentadora, casumdéna...

Feia anys que el seu home s'havia mort i ella s'havia hagut d'espavilar sola amb el nen, fill únic. Els germans i cunyades, ja se sap, al principi la venien a veure sovint, més tard ja van deixar de fer-ho. Ella volia anar-los a veure però mai no trobava el temps. Hi havia tantes coses a fer... I a més, també s'avorria una mica amb ells, eren gent de poble, no veien mai la televisió, no hi tenien res de què parlar. En canvi aquí, a ciutat, se sentia bé, viva i contenta. Podia cuidar el fill i podia veure cada dia les seves amigues, simpàtiques i xerrapetes, que trobava al mercat o al replà de l'edifici, i amb qui sempre s'hi avenia. No necessitava ningú més.

És veritat que ara havia sortit aquesta noia. A la Maria se li fa una arruga entre les celles quan pensa en la jove. És la primera arruga que té i ella no n'és pas conscient. Sempre ha presumit de bona cara i de pocs cabells blancs. En canvi l'altra... seca com un pal i amb uns cabells que fan pena. No té més de trenta-cinc anys i ja té els cabells grisos, qui s'ha vist. Si com a mínim anés a la perruqueria a tenyir-se'ls, com ho fa tothom. Però no, no i no, la noia no vol anar a la perruqueria. Diu que ella no es pensa disfressar. Esclar, no es pensa disfressar, però com caram ho deu haver fet llavors, per pescar el nen? Perquè és lletja com un pecat... I mira que la Maria ho ha provat tot, ha fet veure que no l'importa que visqui a casa seva o que sigui de família sense categoria. Tampoc no li demana res, ella es cuida de tot, de cuinar, de rentar i planxar la roba del nen, d'anar a comprar. A l'altra només li queda fer la neteja i cuidar-se de les seves coses. Poques sogres farien tant com la Maria... Fins i tot mira que n'és, de beneitona, ja li diuen, ja: el primer dia que la va portar a casa, li va dir amb la mà al cor que la dona del seu fill és la seva filla i que no se'n parli més. Esclar que no tenen res en comú i que l'altra és maleducada com ella sola. Una vegada la va sentir com se li queixava, al nen, pobrot, li explicava que l'havia renyat perquè no havia fregat prou bé els plats. Mira-te-la, ella, la senyoreta! Què voldria ara, que la Maria fregués els plats i tot? Com si no fes prou per tothom. Si fins i tot les amigues li diuen, nena, tu sí que ets bona persona, mira que voler aquesta hippy morta de gana a casa teva i posar-li un plat a taula... Quan estan soles elles dues quasi no es parlen, però a l'hora de sopar, la Maria els pregunta a tots dos com els ha anat el dia i coses d'aquestes. El nen es queda adormit al sofà davant de la tele i la seva dona se'n va a l'habitació enlloc de fer-li companyia. Quan sent que ella ha marxat, el fill també es desvetlla i se'n va. La Maria sospira mentre recorda les nits que s'ha hagut de quedar sola al menjador, mirant programes estúpids. Quant sacrificis ha de fer una mare per al bé del seu fill...

És l'últim mitjó que li queda. L'esquena li fa mal. Potser seria hora de pagar algú perquè planxi la roba del nen. O insistir-li a la jove, podria fer això per al seu home. El primer dia que li va dir ja li va contestar que ella no ha planxat mai i que tampoc no ho farà ara. Que la roba ja està bé sense planxar i que el seu home ja era prou guapo sense tants capritxos. Imagina't! Capritxos! Estira la planxa amb força i la boca li queda oberta en un crit que mai ningú no sentirà. El cable esparracat no havia resistit més les silencioses embranzides de l'electricitat. El fill trucarà en va per dir-li que havien decidit buscar un pis per anar a viure sols, perquè la Maria ja no contestarà al telèfon mai més.