CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

dimecres, 14 d’octubre de 2015

La mirada inversa

 En tancar la porta, la Maria respira alleugerida i va de dret a la saleta, on encara l'espera un munt de roba. El cable de la planxa està gastat i en un parell de llocs es poden veure els fils de colors que passen per sota el revestiment tèxtil. A vegades en surten petites espurnes. El nen no té mai temps de mirar-s'ho. Potser sí que haurà de comprar una planxa nova. Aquesta veïna, la del sisè segona, és molt bona dona però sempre l'entreté. Esclar, com que ella no té família, ni ningú per cuidar... I quan comença a explicar xafarderies, no hi ha qui la pari. Pobrota, ningú no li fa cas. Sort que en té, de la Maria. És l'única que l'escolta com una santa, es diu a ella mateixa, mentre passa la planxa per les mànigues de la camisa de quadres verds. Capficada en els seus pensaments, no se n'adona que les mànigues ja les havia planxat un cop. I en canvi, mira l'altra. La mosqueta morta. La mimada de la seva jove. Què li deu haver trobat el nen? Es veu d'una hora lluny que només està amb ell pels diners. Esclar que sí. I ell encara la defensa. Ai, si la veiés tal com és de veritat...
La Maria s'aixeca cada dia a les sis del matí per preparar l'esmorzar del fill. Cafè amb llet semidescremada Pascual i dues torrades amb xocolata negra Torres. Abans de tot, però, es tanca al bany durant vint minuts. Ningú no l'ha vista mai despentinada o amb els llavis sense pintar. En sortir està impecable, preparada per al que sigui. Ella sempre diu que arreglar-se és respectar els altres. Asseguda davant del fill, mentre aquest esmorza, no deixa de mirar-lo i pensar com n'és de guapo. L'acompanya després fins a la porta i mira si duu les sabates cordades. Quan sent que l'ascensor arriba al replà, tanca la porta i se'n torna a la cuina. Posa la ràdio ben alta, amb les notícies del matí. Sap que la jove està desperta i només ho fa per recordar-li que s'ha d'anar aixecant. Ella comença la feina a les nou però la Maria no deixa de recordar-li, sempre que pot, que al matí hi ha moltes coses a fer a casa. Com això d'esmorzar, per exemple. Fa quasi un any que ha vingut a viure amb ells i encara no ho acaba d'entendre. Què li costaria aixecar-se aviat i preparar l'esmorzar per al seu home? No li van ensenyar a casa seva que és això el que fan les dones com cal? Tan maco que seria esmorzar tots tres al matí... I el nen, aquest també. Mai no li diria ni mitja paraula, tot li està bé, pobrot. Si encara visqués el seu pare... La Maria sent com se li emboiren els ulls i se'ls eixuga mecànicament amb un faldó de la camisa que planxa. Ai, pobra de mi, ai, pobra de mi! La camisa neta! Apa, torna cap a la rentadora, casumdéna...
Feia anys que el seu home s'havia mort i ella s'havia hagut d'espavilar sola amb el nen, fill únic. Els germans i cunyades, ja se sap, al principi la venien a veure sovint, més tard ja van deixar de fer-ho. Ella volia anar-los a veure però mai no trobava el temps. Hi havia tantes coses a fer... I a més, també s'avorria una mica amb ells, eren gent de poble, no veien mai la televisió, no hi tenien res de què parlar. En canvi aquí, a ciutat, se sentia bé, viva i contenta. Podia cuidar el fill i podia veure cada dia les seves amigues, simpàtiques i xerrapetes, que trobava al mercat o al replà de l'edifici, i amb qui sempre s'hi avenia. No necessitava ningú més.
És veritat que ara havia sortit aquesta noia. A la Maria se li fa una arruga entre les celles quan pensa en la jove. És la primera arruga que té i ella no n'és pas conscient. Sempre ha presumit de bona cara i de pocs cabells blancs. En canvi l'altra... seca com un pal i amb uns cabells que fan pena. No té més de trenta-cinc anys i ja té els cabells grisos, qui s'ha vist. Si com a mínim anés a la perruqueria a tenyir-se'ls, com ho fa tothom. Però no, no i no, la noia no vol anar a la perruqueria. Diu que ella no es pensa disfressar. Esclar, no es pensa disfressar, però com caram ho deu haver fet llavors, per pescar el nen? Perquè és lletja com un pecat... I mira que la Maria ho ha provat tot, ha fet veure que no l'importa que visqui a casa seva o que sigui de família sense categoria. Tampoc no li demana res, ella es cuida de tot, de cuinar, de rentar i planxar la roba del nen, d'anar a comprar. A l'altra només li queda fer la neteja i cuidar-se de les seves coses. Poques sogres farien tant com la Maria... Fins i tot mira que n'és, de beneitona, ja li diuen, ja: el primer dia que la va portar a casa, li va dir amb la mà al cor que la dona del seu fill és la seva filla i que no se'n parli més. Esclar que no tenen res en comú i que l'altra és maleducada com ella sola. Una vegada la va sentir com se li queixava, al nen, pobrot, li explicava que l'havia renyat perquè no havia fregat prou bé els plats. Mira-te-la, ella, la senyoreta! Què voldria ara, que la Maria fregués els plats i tot? Com si no fes prou per tothom. Si fins i tot les amigues li diuen, nena, tu sí que ets bona persona, mira que voler aquesta hippy morta de gana a casa teva i posar-li un plat a taula... Quan estan soles elles dues quasi no es parlen, però a l'hora de sopar, la Maria els pregunta a tots dos com els ha anat el dia i coses d'aquestes. El nen es queda adormit al sofà davant de la tele i la seva dona se'n va a l'habitació enlloc de fer-li companyia. Quan sent que ella ha marxat, el fill també es desvetlla i se'n va. La Maria sospira mentre recorda les nits que s'ha hagut de quedar sola al menjador, mirant programes estúpids. Quant sacrificis ha de fer una mare per al bé del seu fill...

És l'últim mitjó que li queda. L'esquena li fa mal. Potser seria hora de pagar algú perquè planxi la roba del nen. O insistir-li a la jove, podria fer això per al seu home. El primer dia que li va dir ja li va contestar que ella no ha planxat mai i que tampoc no ho farà ara. Que la roba ja està bé sense planxar i que el seu home ja era prou guapo sense tants capritxos. Imagina't! Capritxos! Estira la planxa amb força i la boca li queda oberta en un crit que mai ningú no sentirà. El cable esparracat no havia resistit més les silencioses embranzides de l'electricitat. El fill trucarà en va per dir-li que havien decidit buscar un pis per anar a viure sols, perquè la Maria ja no contestarà al telèfon mai més.