CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

dijous, 22 d’octubre de 2015

Una dona

 Es desperta de cop i, amb el puny tancat, absent, fa caure el gerro amb flors del costat del llit. La cantarella de la missa esparraca sense pietat la boira on encara floten els seus pensaments. Tantes vegades que li ha dit a la Consol que no posi la ràdio si ella dorm... No hi ha maneres. És sorda, pobra dona, i necessita sentir el ritme monòton de les veus religioses. S’asseu al marge del matalàs i es mira els peus amb ulls empetitits de mandra. Ungles perfectes, rodones, pintades de vermell encès, sobre dits immaculats que s’estiren com urpes de gat. Li agraden els seus peus. A tots els agraden. L’esbós d’un petit somriure acaba en una ganyota: per sota la pell fina li puja el dolor, agut i líquid, insuportable. No es veu, però el sent, apoderant-se dels peus estimats, corcant-los per dins. El mal batega cada cop més fort i ella recorda la nit passada, els tacons altíssims, el xampany, els homes ebris i tristos, les dones amb el rímel corregut, els cambrers transparents, el caviar calent, l’alè pudent del cònsol, massa a prop de la seva orella... Necessita un cafè. I una dutxa. Consol, estimada, un cafè ben fort.
Es passa una hora sencera sota el raig d’aigua calenta, fins que se sent marejada i amb la pell coent. A poc a poc el dolor dels peus se’n va i els ulls surten, lluminosos i dolços, de sota el fang matiner. La Lena torna a ser ella. Escolta la Primavera de Vivaldi i xarrupa, mimada, el cafè sense sucre. El mirall del tocador, comprat a un antiquari, li torna el reflex conegut, de dona perfecta. Somriu i, ara sí, el somriure s’hi queda.
El primer arriba a les cinc en punt, com cada divendres. Bigoti gris, mans cuidades, corbata de seda. Sempre li porta una caixa de xocolata, petita i cara, comprada a la pastisseria de la cantonada, just abans de pujar-hi. Els diners els hi deixa a la tauleta de l’entrada, dins d’un sobre blanc, sense nom.
Una estona després de quedar-se sola sent el mòbil. Sap qui és però dubta si contestar o no. El cirurgià. No li havia d’haver donat el número de telèfon perquè ell n’abusa. Ara té el seu propi negoci i li encanta. És bona en la seva feina i ho és perquè li agrada. No hi ha res com sentir el poder sobre els homes. Amb ella parlen dels seus problemes, de les seves alegries, dels seus negocis, li’n demanen consell, l’escolten embadalits mentre li xuclen els dits dels peus, un per un, en completa i satisfeta rendició. Ella és l’amiga, la consellera, la psicòloga, l'amant, ho és tot per a aquests homes cansats i golafres. Ella és la seva llibertat.
Decideix despenjar, amb una lleugera irritació. Sap què li demanarà. Sap que dirà que sí encara que avui no està programat i encara li queden dos clients més. Però el tercer és en Christian. Ell és diferent. Ell potser no compta com a client... Contesta amb veu alegre, sí, clar, ho entenc, no m’ho puc creure, cinc operacions avui, què dius ara, deus estar mort, clar que sí, si només és un moment pots venir ara, tinc poc temps però per a tu sempre, t’espero, amor.
Són quasi les nou del vespre. La Consol fa temps que ha marxat, discreta i sorollosa, com un ocellet de l’ampit de la finestra. Avui ha estat un altre dia ple. Ha fet feliços tres homes. I ara es pot permetre el luxe de descansar. Hauria de renunciar a les festes, són massa feixugues i ella ja no té vint anys. L’endemà li costa despertar-se i els peus li fan molt de mal. Ho ha de deixar i anar més sovint a la masia que va comprar a la vora del mar. Deixarà el mòbil a Barcelona i se n’anirà. Passarà tot el dia estirada a la gespa del jardí. Sola, completament sola, el silenci, l’aire salat, la brisa... No sap per què, però avui aquesta imatge no l’anima. Encara deu estar massa cansada. Potser en Christian vindria amb ella algun dia... El pensament li plana darrere les parpelles però el fa fora instantàniament, com un miratge que no vols veure perquè saps perfectament que estàs al mig del desert. En Christian. Ell no és un client com els altres. És jove i ambiciós i porta un dels partits polítics més revolucionaris. En Christian hi posa tota l'energia i cada vegada més gent el segueix. La Lena sospita que aviat hi haurà canvis importants i no guarda cap esperança que ell ho deixi per acompanyar-la a la casa del costat del mar.
És mitja nit i, de nou sota la dutxa, asseguda, la dona s'aguanta els genolls entre els braços tremolosos. L’aigua és freda i ella té els ulls oberts i buits. El maquillatge li dibuixa arrugues grotesques i movedisses sobre la cara. Surt al cap d’una estona, amb passes vacil·lants, deixant basses d’aigua per allà on passa, com si alguna cosa a dins seu s'anés fonent de cop. Va a la cuina, desendolla la ràdio de la Consol, torna al bany, emplena la banyera amb aigua molt, molt calenta, sintonitza el canal que transmet la missa de mitja nit, abraça amb força el petit aparell, veu la seva imatge diluïda en el mirall entelat, fica els peus a la banyera, a poc a poc, encara no sent l’escalfor, travessa el vapor que se li enreda entre cabells i troços de pensaments, s’enfada perquè no sent res, absolutament res, s’hi asseu, diu gràcies déu meu per no tenir ningú a qui hagi de perdonar, estira el braç i endolla l’aparell de ràdio.
L’apartament ple de coses cares, antigues i belles, s’adorm amb la cantarella de la missa.