dimarts, 10 de novembre de 2015

El claustre


Porta. Color gris. Fusta i ferro. Gruix 0,154, alçada 3,021, amplada 2,945. Mecanisme d'obertura desconegut. Descodifico. Obro i entro.


Unes voltes de dimensions petites tanquen un rectangle imperfecte. El terra és de pedres i ciment. En el centre de cada costat hi ha un banc. Un soroll em fa aixecar la mirada cap a la teulada. Animals voladors de color negre s'enlairen. Per tot arreu hi ha finestres i portes, cap llum. Em dirigeixo cap al centre del rectangle. La gravetat és molt forta. Tinc problemes d'estabilitat motora. En un dels angles cantoners hi ha una forma de vida vegetal de grans dimensions. Crec que és un arbre. Tinc problemes de visibilitat. Els sistemes no funcionen correctament. He perdut la senyal externa. Connectaré el dispositiu d'enregistrament manual. També noto problemes amb la memòria fonològica. Em costa verbalitzar conceptes concrets. No recordo els noms de les coses que analitzo. Error. Error. Error.


De cop tot és clar, com si s'hagués fet de dia. L'aleteig que abans m'havia espantat es dilueix suaument en el silenci. Però és un silenci que es pot sentir. Sé que és silenci perquè el reconec com a tal. No tinc explicació per la seva sonoritat, ni per si és real o no, però estic segur que el sento. Les fulles seques cruixen sota el meus peus i la sensació, per més que nova, resulta agradable. Aixeco una pols fina i daurada que forma remolins dansaires. Cada cop giren més de pressa. Cada cop s'eixamplen més, aixecant les fulles de terra i barrejant-les amb les que encara pengen de les branques. Un mareig mandrós em xucla dins del seu ball. Tot gira. Tot es confon. El silenci agafa un to blau que canvia d'intensitat amb cada volta. Sento que em porten cap a l'arbre i no tinc ganes d'oposar resistència. El moviment anul·la la gravetat i m'abandono al ritme vegetal. El cap m'esclata en petites espurnes que, al mateix moment, es tornen a agrupar, en una distribució diferent. Em miro les mans, que sento càlides i vives, i veig les mans d'un nen. Em toco la cara i puc sentir la calor que hi circula per sota. Tot jo sóc un nen enfilat en un arbre. Tinc els cabells curts i porto uns pantalons incòmodes. A sota l'arbre hi ha la mare i l'àvia, les dues somriuen i em demanen que baixi. Al meu costat, en una branca paral·lela, hi ha un gat de ratlles blanques, el que el pare m'havia regalat abans de marxar. Sóc estranyament feliç, perquè una part meva sap que tot és una il·lusió i que la mare, l'àvia, el gat i el pare fa segles que estan morts, però una altra part meva sap que algú em vol fer reviure aquells moments quan tot semblava clar i senzill. Una mena de nostàlgia, com una ala de corb negre, es desperta dins meu. L'arbre tremola i el gat s'allunya. La mare i l'àvia desapareixen dins d'una boira espesa. M'agafo fort però no puc evitar la caiguda, ràpida i inacabable. La teulada s'encongeix a sobre meu, les voltes tornen a girar, el silenci es torna gris. Caic sense trobar cap lloc on agafar-me, dins d'un túnel fosc que ha substituït el claustre de la meva infància. Les ungles esgarrapen parets dures que s'acosten en un ritme massa lent perquè sigui real. Intento trobar la meva respiració. Deixo de palpar superfícies invisibles i tanco els ulls. Què havia vist abans? On era? Perquè em sentia feliç? I de cop, amb una resplendor daurada, torno a veure la cara alegre de la mare, els ulls blaus de l'àvia, la cua blanca del gat i, fins i tot, la gorra que el pare havia llançat enlaire perquè jo l'anés a recollir, i l'arbre amb fulles dansaires, i les pedres ben posades, i els bancs, i les voltes del claustre, de nou opaques i immòbils. Tot és clar i tranquil, ara. El silenci torna a tenir transparències de contes del passat.
Passejo una llarga estona en aquest espai on, d'alguna manera o altra, es conserva la memòria de la meva vida, tan llarga que ni puc recordar-la. O potser la memòria de tots els éssers que hi han entrat o hi entraran. El claustre m'amanyaga els pensaments. La certesa que és real i que algun dia podré tornar-hi m'acompanyarà a partir d'ara. Potser no en forma conscient, però això tampoc és tan important com creia abans. Ara sóc un altre home. Sóc tots els homes que vull ser.


El 9313C1 surt per la porta del Claustre en el moment just que la nau hi para davant. El vestit autopropulsat el porta a dins, protegit de l'atmosfera desconeguda del nou planeta. Encara que tots els sistemes tornen a funcionar, el 9313C1 triga un nanosegon més del que li cal per tancar les escotilles sobre la imatge de la porta de fusta i ferro.