CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

dissabte, 21 de novembre de 2015

El fill

1
Els pitjors atemptats terroristes de la història de França deixen cent vint-i-nou morts i noranta-nou ferits greus. Estat Islàmic ha reivindicat els atemptats en un comunicat per internet i l'ha fet coincidir amb la difusió d'un video on adverteix que França no tindrà pau mentre mantingui els bombardejos a Síria i a l'Iraq: “Mentre continueu bombardejant no viureu en pau. Tindreu por fins i tot d'anar al mercat.”
L'home de la barba blanca, cansat, deixa a terra les dues bosses de plàstic, curulles de tomates, albergínies i menta fresca. Pesen una mica i ell ja no és el que era fa un parell d'anys. A l'aparador de la botiga d'electrodomèstics tenen totes les pantalles de plasma enceses. No entén el que diuen però deu haver passat alguna cosa grossa perquè estan totes posades al mateix canal. Intenta llegir les lletres que corren per sobre les imatges de bombers, policies i ambulàncies. Sense ulleres li costa. Torna a recollir les bosses i se'n va, capcot i neguitós. La dona l'espera per fer el dinar, millor no entretenir-se.

2
–No, no i no. Aquests fills de sa mare, que se'n tornin tots a casa seva, però tots, eh? –la dona, baixeta i vestida de negre, té la veu tensa i la cara vermella–. Per què van venir, eh, per què van venir? Digues tu, que ho saps tot. Que no tenen casa seva, eh? Si no volen viure com nosaltres, per què dimonis van venir?
–Calla, dona, que t'alteres massa. Sempre crides. Que són gent com nosaltres, què vols? Els que venen, no venen pas perquè volen. Que et penses que allà, a casa seva, no hi ha atacs d'aquests, i guerres, i gent boja? I tant que sí. Si vols que...
–Però què t'empatolles tu ara, eh? Que no són com nosaltres, et dic, eh! No són com nosaltres! Són d'una altra espècie, aquests. Maten gent, eh, maten gent, així com si res. I calla, que es maten ells mateixos, eh? No diguis que són com nosaltres, eh? Que ens mataran a tots si no els fem fora, escolta el...
–Shhhht... --la més alta, de cabells curts i mans nervioses, li ensenya l'home carregat amb les dues bosses de verdures, que se'ls acosta a pas lent.
El vell no aixeca la mirada fins que no sent el so de l'escopinyada. Feia anys que no el sentia i no està segur d'haver-ho identificat correctament. Es mira la parella immòbil al mig de la vorera, incrèdul. A les seves cares hi ha tanta por que desisteix de dir-los res. Ja s'ho faran, dues iaies boges, ves a saber què els ha agafat, pensa, mentre reprèn el camí.

3
La dona li obre la porta amb una mà a la boca i els ulls vermells. Li ensenya el menjador on, en una butaca que van portar de l'altre costat del món trenta anys enrere i que és la cosa més preuada de la casa, la filla petita mossega un mocador ben moll.
–M'ha deixat, pare, m'ha deixat –i torna a somicar, sense dir res més.
A la cuina, la mare li explica en veu baixa que el noi, sí, ja ho sap, el fill de la peixatera, sí, home, clar que eren nòvios, la nena ja els ho havia dit, només ell que mai no es fixa en res, aquests fills sort que han tingut una mare, perquè si fos per ell, sí, home, sí, que es veu que s'han discutit aquest matí, ell l'havia anat a buscar i li havia dit coses lletges, sí, de nosaltres, del seu germà, en fi, bestieses de joves, però es veu que s'han enfadat fort i ell li ha dit que han acabat, i ara la nena està així, tot el matí que està plorant, però clar, què n'ha de saber ell, si sempre està fora, mai no és a casa quan el necessiten, va, home, va, què sabrà ell dels fills...

4
L'home de la barba blanca es retira a poc a poc, cada vegada més encorbat. Darrere la cuina hi ha un petit balcó on havia penjat quatre lleixes i havia anat dipositant llibres gruixuts, amb cobertes de pell i fulls apergaminats, que trobava a les parades del carrer i acariciava com un enamorat cada vegada que se sentia sol. És el seu refugi. S'asseu al tamboret baix, de tres potes, i recolza el cap sobre els braços. Al balcó no entra gaire llum perquè, al principi de tot, la seva dona hi va penjar cortines gruixudes: la feia posar trista, deia, veure els contenidors d'escombraries del cel-obert. Les cortines són verdes i tapen la brutícia de fora. L'home s'estreny les temples i tanca els ulls. Si pogués fer callar les veus que el turmenten dia i nit. Si pogués deixar de sentir la remor de la culpa. Va marxar del seu país per a la seva dona i per als fills que havien de venir. Va deixar els pares i va anar a buscar una vida lluny de la por, lluny de les injustícies. Una vida lliure. On es va equivocar? Quan havia d'haver agafat un altre camí? La llibertat. Què se n'ha fet de la llibertat? On s'han anat tots els seus somnis? Què han fet els seus fills amb la llibertat? Què li passa al món, què els passa a tots?
Treu de la butxaca el full arrugat que ahir li va donar l'amic del seu fill i que encara no havia llegit. Les mans, manyocs de venes seques, li tremolen quan el desplega. Coneix la lletra del fill. Sempre havia fet aquesta lletra tan maca, sempre havia estat un bon nano. Callat i trist, però sempre bon nano. El seu fill.

5
Tenies raó, pare estimat. Les guerres no porten enlloc. L'odi no porta enlloc. Hem de parar la guerra. Hem de parar l'odi. Hem de portar la pau. Estan matant els nostres germans i els hem de parar. Ho faig per a la pau. Ho faig per vosaltres, pare estimat.

Des del pis de davant se sent la veu del primer ministre francès, filtrada per les cortines verdes: Estem en guerra. Així, doncs, prenem mesures excepcionals. I guanyarem aquesta guerra.