L'arquitecte

Des de dalt del turó, l’arquitecte empetití els ulls i enfocà la mirada en el temple. Un núvol ancorat al mig de la vall, brillant més que qualsevol altre objecte terrestre, així es veia. L’orgull d’haver trobat la pedra que menys s’assemblava a una pedra li encenia l’ànima. Era aviat, el sol acabava de sortir darrere el mar. Ningú no havia pogut admirar encara la nova meravella. Només ell. El creador.

El somriure se li glaçà de cop: el teulat llunyà s’esfondrava com en un joc de cartes. Trossos de blanc volaven a càmera lenta. El tro arribà una mil·lèsima de segon més tard. El pròxim segon, la pols emboirà l’horitzó. L’esquelet del temple tremolava, escapçat, confús i translúcid.

A l’arquitecte li va costar recuperar l’alè, i també refer els càlculs, un per un, fins i tot els més insignificants. Va interrogar els treballadors i va vigilar cada nit els carrers, escrutant cada vagabund, cada lladre i cada marit infidel que hi passava. No va trobar l’error. I hi va tornar. Un altre cop. Aixecar el temple més blanc del món, mirar-lo embadalit, acotar el cap en veure’l enrunat. Refer els càlculs, acomiadar artesans i sospitar dels amics més íntims. Reconstruir. Somiar i despertar. Una vegada, i una altra, i una altra. La bogeria el sotjava des dels racons més familiars, però no podia renunciar-hi. Els metges li aconsellaven repòs. Els endevins li recordaven les llegendes, els deus, els sacrificis. Res no ajudava a mantenir dempeus la gran obra.

Va arribar un dia quan, cansat i cec de tants cataclismes inexplicables, s’adormí sota l’arc d’entrada al temple. Va tenir un somni preciós: les columnes impol·lutes, les seves filles, es començaren a multiplicar, l’una darrere l’altra, il·luminant el terra i recolzant el cel. Tot era blanc, tot era silenci.

Aquella matinada també va caure una pedra. Només una, despresa de l’arc de l’entrada. L’arquitecte no es va tornar a despertar i mai no va saber que el seu temple duraria pels segles dels segles.

El cementiri

Geometries efímeres. Geometries efímeres. La Cora tenia el cap ben lluny, a la llum matinera que cada dia, amb diferències horàries a penes perceptibles, dibuixava el perfil de la reixa de la finestra, en forma de creu, sobre la tauleta del menjador. Els contorns exactes de la imatge, intocables en el sentit més literari de la paraula, i la seva puntualitat gairebé mística l’inquietaven, amb aquella sensació de trobar-s’hi davant d’alguna revelació de la qual no sabia treure’n el significat. Cora era una arquitecta poc típica, de les que buscaven essències abans que profit. Després d’anys divergents, havia aconseguit el somni de qualsevol jove, viure de la feina i treballar del que li agradava. Feia cases i gaudia en passar-hi per davant i veure-les habitades.

En Ion l’esperava a dalt del turó, amb la seva habitual indiferència. Ni rastre de sentiments negatius. El món rutllava i ells dos feien una parella perfecta. La casa que llogaven a l’estiu no l’havia fet la seva dona, tampoc era el seu estil. Al principi, ell buscava l’oblit després de mesos de mentides obligades, i havia convençut la Cora que aquell lloc ‒amagat entre muntanyes est-europees‒ tenia alguna cosa màgica i que necessitaven passar-hi uns dies a soles, lluny de tot. Les finestres, obertes, deixaven voleiar cortines de fil blanc. Van entrar-hi, acompanyats del verd intens que il·luminava les parets. Des de la terrassa, sota la calitja d’estiu i les branques d’arbres salvatges, es veien els teulats esquerdats. Pomes encara verdes s’hi podrien a sobre, sense ningú que les collís. Olor d’herba acabada de tallar i vols rasants d’orenetes. Molt a prop, a tocar de la casa, impactava el blanc de les creus. La Cora es va fer enrere, instintivament. El cementiri. Un cementiri gran, amb tombes estirades al sol i creus de pedra dura, desvergonyit i estrany, al mig del que havia de ser el seu espai de descans.

‒Però...

En Ion li va agafar la mà i l’hi va amanyagar.

‒Tranquil·la. No passa res. La casa és preciosa. I l’aire és per morir-s’hi.

Van riure al mateix temps, l’acudit, volgut o no, hi encaixava perfectament. D’acord, un cementiri. Entre les cases. Conviure amb els morts. La gent d’allà devien ser ben bojos.

Per més que van provar d’ignorar-lo, al principi la Cora va tenir malsons i en Ion callava massa, massa pel·lícules de zombies i massa records de gent que s’havia mort. Passats els primers dies, les incomoditats van tombar cap a una altra dimensió: en lloc de sentir-se vigilats, com intrusos en un món desconegut, van començar a sentir-se acompanyats. Com si les seves paraules o els seus pensaments tinguessin ressò, com si la natura que voltava la casa els escoltés i entengués coses que ni sabien que habitaven el seu interior. Coses sense noms. Silencis plens de significats.

S’hi van acostumar tant que al cap de sis mesos ja havien decidit comprar la casa. Cada matí prenien el cafè davant de les files de creus blanques, amb noms llargs sota fotos gastades. Oloraven el blat acabat de segar i callaven junts. A la tarda feien caminades llargues i es paraven a xerrar sobre temps i univers amb les iaies assegudes davant de les cases o als bancs del cementiri. Saludaven els nens que corrien darrere les gallines o que robaven albercocs verds d’arbres que no pertanyien a ningú. A poc a poc van anar coneixent tots els veïns, tant els vius, com els morts. Geometries eternes, pensava la Cora, mentre dibuixava plànols de cases, cada cop més senzilles i obertes, integrades entre arbres i tombes. El paisatge, amb els seus trets humanitzats, els reconciliava amb el propi passat. Les pors es diluïen en la buidor aparent i la vida i la mort, barrejades, semblaven haver trobat el seu destí.

Ni es van adonar quan va passar el primer estiu i les fulles de les pomeres van desvestir la blancor del cementiri amb més cruesa que mai. Les creus es van tornar més grans i semblava que s’hi anaven apropant. En vespres de tempesta se sentien cruixits de troncs espantats. La fullaraca es va apilonar en muntanyes davant de la casa. Després va arribar l’hivern. El vent es colava entre les escletxes i les ombres dels arbres ballaven com fantasmes encadenats. Refredats i, de nou, melancòlics, la Cora i en Ion es van plantejar vendre la casa però, en pensar-s’ho millor, ho van trobar infantil. Els morts eren morts. No marxarien dels seus llocs. Ells dos tampoc ho farien.

A la primavera, el verd va explotar amb més força que l’any anterior. Les pomeres es van quedar prenyades de més flors. Les moreres van vestir la tanca rovellada del cementiri. Les heures es van enfilar per sobre les creus i els retrats dels morts van tornar a agafar color.

Llavors va ser un no parar. Els cicles es succeïen inexorablement en la casa i en els seus habitants. Cada any els arbres creixien més ufanosos i les creus es veien menys. Temporalment, a l’hivern es deixaven veure, just per recordar-los que encara hi eren, que no estaven sols. La Cora i en Ion es van instal·lar definitivament a la casa de davant del cementiri, van tenir fills, i altres alegries, i nets, van superar obstacles, van passar vacances familiars i sorolloses, van crear vincles i els van desfer, van envellir i van ressuscitar els matins solitaris, amb cafè a la terrassa, sota la vinya curulla de raïms que es podrien a poc a poc, deixant enrere aromes intangibles. El cementiri, com la seva joventut i les seves frustracions, gairebé s’havia esvaït del tot. Amb prou feines podien veure una fulgor blanca de tant en tant, en nits de lluna plena o en migdies d’agost, entremig del verd omnipresent. Tot estava en pau, tot s’havia barrejat i tots s’havien acostumat els uns als altres, els morts i els vius.

A vegades, quan la calor pujava i els grills es tornaven nostàlgics, hom podia veure la Cora i en Ion, asseguts en el banc de davant de casa i explicant històries de quan encara mesuraven el temps en dies i nits i passes i quimeres. No estaven sols. Al seu costat, la lluna tocava notes musicals sobre les creus. Els morts, vestits amb les seves millors gales i estirats a l’herba amb els braços sota el cap, comptaven estrelles fugaces. De tant en tant feien alguna pregunta i somreien, tot assentint.

El gran elefant blau

Va passar molts anys preparant el viatge. Dies transparents i nits sense dormir, sacrificis convertits en somnis... El gran elefant blau. I tant que existia, no en tenia cap dubte. El que no havia pensat era que li costaria tant allunyar-se de la seva dona. Perdre la seva mirada. Quina opció tenia, però. Quin sentit tindria la vida si hi renunciava.

Se’n va anar.

Les pistes apareixien i s’esfumaven com la calitja d’estiu. Era molt més difícil del que havia imaginat: les valls mortes no s’acabaven mai, els arbres fossilitzats marcaven camins circulars, les pedres semblaven calaveres, les cendres emboiraven la vista... De tant en tant diluviava i l’esperança renaixia, perfilant ombres fugisseres. Fins que se li trencaren les últimes botes i no li quedaren diners per comprar-ne més, no va pensar en tornar-hi. Era dur fer-ho sense haver-lo trobat.

La porta de casa s’havia descolorit i les finestres deixaven passar l’aire fred. En veure’l, la seva dona es va tapar la cara amb mans enteranyinades d’arrugues. Ell les hi va apartar amb dits tremolosos. Anhelava sentir-la de nou. Darrere l’abandó i la tristesa, els ulls de l'estimada no havien canviat gens. Dins les seves ninetes, dos grans elefants blaus somreien, malgrat tot, feliços.

El col·leccionista

Col·leccionava fotografies. És a dir, mirava el món -durant vint-i-cinc dies- a través d’una càmera. La resta de l’any malvivia, corrents d’una feina a l’altra, menjant poc i de pressa, ofegant-se en cafeïna, evitant sortir de nit, estalviant tot el que podia per gastar-s’ho a l’agost. La seva màxima aspiració era acabar les vacances, escarxofar-se al sofà i gaudir dels records: la torre Eiffel, la piràmide de Gizeh, la cascada de Niàgara, el Gran Bazar, la pizza de Roma, els esquirols de Central Park... El problema era que, en arribar a casa, havia de tornar a anar corrents, menjar de pressa, ofegar-se en cafeïna, etcaetera. No tenia temps per res més.

Els àlbums d’imatges s’inflaven mentre ell s’encongia, al mateix ritme. Cada cop menjava menys, treballava més, viatjava més lluny i tornava més cansat i més sol. Continuava sense temps per parar i veure la realitat. Van passar dies i, finalment, geperut, amb cabells grisos, ulleres graduades i temps lliure, va obrir la memòria on guardava les fotografies. N’hi havia tantes que embogí de cop...

Era la seva manera d’acceptar que -de tant empetitir-se- havia acabat sent un corc, agonitzant entre milions de còpies mediocres d’un món meravellós i inassequible.

L'estiu s'ha mort

L’estiu s’ha mort.

Ja no puc passejar per la platja la meva soledat despullada.

Ara només arrossego una forma imprecisa, avergonyida

de buscar la calor

entre para-sols abandonats i pudor d’algues podrides.

Ningú no ha netejat la platja aquesta nit,

ningú no m’ha despertat amb un petó i els braços plens de cels blaus,

com somiava a principi d’estiu.

Ja no queda ningú amb qui creuar les meves passes,

només el mar les continua esborrant,

tossut i simulant indiferència.

Tots s’han amagat darrere parets sordes, on no entra el vent, ni la tristesa:

miren la tele i escolten la ràdio,

vigilen els mòbils i esperen un whatsapp

que mai no diu el que ells voldrien sentir.

Tothom hiberna.

Fins i tot la lluna s’ha jubilat i badalla, avorrida,

en un cel matiner i sense figures d’estil.

Els humans han enterrat els ossos que de lluny semblaven tresors,

les mirades de caçadors,

les cerques inútils

i els desitjos de deixar de desitjar.

Fins al pròxim estiu, imploren ego-s diluïts en la pròpia ombra,

amb somriures falsos

que intenten fer passar per esperances.

Pel camí aniran apareixent nous candidats a la felicitat,

i en desapareixeran d’altres.

No importa.

Perquè tothom sap que el camí és llarg i l’univers és savi.

O això és el que diuen.

Els records dels somnis

han pres el lloc dels somnis a seques.

Passejo per la platja la meva soledat despullada

-sense fer cas dels senyals que m’indiquen

que vaig

en sentit profundament contrari-

i tinc fred.

Sobreviure

Encara emboirat del viatge, li va costar copsar la realitat. Sobre la bassa, entre nenúfars, el cadàver descolorit flotava de costat. Els altres peixos nedaven al seu voltant sense tocar-lo. Era la carpa grossa, la de color negre-daurat. La coneixia des de sempre i, en veure-la, alguna cosa es va trencar dins seu.

S’hi va acostar de puntetes, com si tingués por de molestar la mort. Ulls tancats, brànquies seques. No sabia què fer-ne.

Llavors va notar una aparença de moviment, com si intentés obrir la boca. Potser era només mecànic, l’aire que hi passava d’esma. Però la boira s’havia trencat i, ja despert, va agafar el peix i el va aguantar amb tendresa sota el doll de la font. Entre bombolles d’aigua veié la mare, amb un somriure pàl·lid, i el pare, amb el front arrugat, i l’avi malalt, i els llavis de la Marina, i els estius amb la Marina... i el vaixell que portà la Marina tan lluny que no podia ni imaginar on. I el retorn del llarg viatge. Tot sol.

Aliena a tantes frustracions, la carpa li relliscà de les mans i, amb un cop de cua, tornà al mig de la bassa. Encara viva.

El tren

Darrere els plecs apergaminats de les cortines, la princesa sospira profundament. Ni una sola ànima. Mai no passa ningú per davant de la torre. Segurament el pare ja s’ha oblidat d’ella i ha llençat la clau de la cel·la. Fa anys que, per no veure, no veu ni la cara de qui li passa el menjar pel forat obert a la porta, a tocar del terra. La fusta s’ha tornat negra i sorda. El pany deixa caure engrunes de rovell de tant en tant. No es senten els passos dels vigilants, si és que en queda algun. A vegades prova de recordar la veu del pare. O les mans de la mare, fresques sobre el seu front. Li costa. Ha passat tant de temps. L’única imatge que li ha quedat gravada, nítida i renovada cada dia, és la del bòlid de plata que, temps enrere, havia travessat el camp que s’estenia des de la seva habitació daurada fins a l’horitzó. Havia passat com un llamp, sense deixar rastre. Si no hagués corregut a explicar-ho a tothom, si hagués callat... El pare la va salvar de les boques desdentegades de qui demanava la foguera i la va fer tancar a la torre, per mentidera i per bruixa. Per protegir-la del dimoni, li havia dit, sense mirar-la als ulls. La mare no havia dit res.

Cada matí, sola entre les quatre parets menjades pel temps, maleeix la tossuderia del bòlid de color de plata, que no ha deixat ni un dia de passar per davant de la torre, travessant el camp, ara desert de persones i història. Cada matí, a la mateixa hora, amb la mateixa velocitat, amb la mateixa aparença estranya i fugissera.

          Dins del vagó del tren d’alta velocitat, la nena xoca amb el nas contra el vidre fred i es fa enrere amb un bot.

‒Mare, mare! Mira la torre, mira-la! Has vist, mare? Has vist la princesa?

‒Calla.

La bossa de color taronja

Per primera vegada a la vida, el capvespre coincideix amb un moment sense néts, sense rentadores, sense crits, sense queixes, ni culpes. No dubta ni un segon en decidir què farà.

Va de dret a l’armari del dormitori. A la lleixa de dalt de tot, la mà impacient troba la caixa de seguida. La baixa amb el cor encès. La col·loca amb cura sobre la vànova de ganxet que cobreix el llit on van parir i van morir altres dones. L’acaricia amb delit, sense tocar la capa de pols que la protegeix. Les mans i els records llisquen a un mil·límetre per sobre del cartró envellit i el món torna enrere, en aquell matí d’estiu, a les Rambles, amb sabates de diumenge i el nen dormint al cotxet, amb núvols de cotó fluix i aquella meravellosa bossa taronja al mig de l’aparador. Tots els desitjos, totes les certeses. Tota una vida per davant. Algun dia ella seria la senyora de la bossa taronja.

Obre la caixa.

L’agafa amb mans tremoloses i la pell es desfà en volves que s’enlairen i emplenen l’habitació de color i borrissol de somnis. Després de cinquanta anys de guardar-la, la bossa només serveix per recordar-la.

         

Bones vistes

Aquest estiu tinc molt bones vistes

al cementiri.

És una perspectiva nova,

que mai havia sospesat.

Entre pomeres prenyades i branques que toquen a terra,

filtrat en verd-bosc

i pigallat de creus blanques,

el cementiri no emprenya,

ni espanta,

ni rondina.

Només badalla de tant en tant, profundament,

com un gat amb ulls estiuencs.

Després s’estira, lent i callat, i fa vibrar les ombres de bedolls

en l’horitzó.

És llavors quan gairebé ens toquem la punta dels dits,

jo i el cementiri,

intercanviem impressions i records,

riem una estona dels ocells impacients

que reboten contra el cel,

un cop i un altre i un altre,

ens desitgem bona tarda

i tornem cadascú al nostre lloc,

una mica més lleugers

que abans.

Fa molta mandra aquest estiu,

fa tanta fresca

el cementiri.

L'eclipsi

Darrere el parabrises, l’espai és segur i calent, la nit, callada, i els dos joves somriuen. Fa estona que han sortit però, si algú els ho preguntés, no sabrien dir on són. De tant en tant, petites onades d’electrons sotraguegen l’aire entremig d’ells. I, simultàniament, tornen a somriure.

Mira, la lluna!

Els ulls del noi giren de sobte cap al cel, on un espectre embolcallat en vermell li recull amb força la mirada i ja no la deixa anar. La sorpresa els talla la respiració i el silenci s’ofega de cop amb fulles que crepiten, ocells que es busquen, vides que ressusciten, encallant-se i desencallant-se contínuament. Les mans es crispen sobre el volant mentre pel costat esquerra de la lluna comença a sortir una parpella de llum. Costa tornar al món real. Costa abaixar els ulls a la carretera. Distingir les imatges de la foscor.

Una cara desconeguda irromp davant del cotxe, com una estranya lluna en eclipsi. Una ombra incompleta. Frenada. Xerric. Cap crit.

Petrificat i buit, l’aire vibra com una campana. Els joves callen. La cara desconeguda, ara blanca com la lluna després d’eclipsi, surt de les tenebres. Un home espantat s’aixeca de terra.

No ha mort ningú.

No ha mort ningú.

Avui no ha mort ningú.

Em cauen de les mans coses

Em cauen de les mans coses

que creia antigravitacionals

i em sorprèn

que Newton no m’hagués avisat.

Em cauen de les mans coses

i algú em diu

que és perquè em torno vella.

Com que això no m’agrada gaire,

per venjar-me’n,

jo tampoc avisaré

els que venen darrere meu.

Deixaré que segueixin caminant com si res.

Somiant com si res.

Rient com si res.

Mentint com si res.

Estimant com si res.

Respirant com si res.

Com si mai els haguessin de caure de les mans coses.

Trobo a faltar la pluja

Trobo a faltar la pluja.

Recordo que m'ho deies sovint

i que no et feia gaire cas.

Trobo tant a faltar la pluja

que -per consolar-me-

decideixo plorar durant una estona.

Fins que el veí que viu sota el meu temps

-Noè em sembla que es diu-

puja

i m'avisa

que totes les parelles d'animals

ja són a bord.

Passegem per la platja

Passegem per la platja

la nostra soledat despullada.

Millor dit,

disfressada

de turista en pantalons curts i gorra del Mundial.

Deixem la roba ben plegada a la sorra,

amaguem les claus del cotxe sota la tovallola

amb dibuixos de palmeres.

La imaginem, amb els ulls dels altres, esvelta i interessant.

La desitgem despullada

i viva.

Voltada d’altres soledats

despullades

i vives.

Tanquem els ulls amb l’excusa del sol massa fort

i ignorem l’evidència

que tothom veu i calla.

Que tothom comparteix, com en el conte de l’emperador.

L’enterrem sota capes de crema solar,

ulleres de vidres foscos,

llavis maquillats

i posats practicats durant els mesos d’hivern.

Passegem per la platja

la nostra soledat despullada.

Cacem mirades que semblen gavines

i redrecem esquenes que ens fan mal.

Envegem bronzejadors

i parpelles

que suposem inflades

en nits de luxúria.

Cobegem olors

i amaguem panxa.

Enflairem llibertats obsoletes

i ens empassem somnis

-que no reconeixem com a propis-

amb coca-cola desgravada.

Passegem per la platja

la nostra soledat despullada.

Com tothom.

Els tres Reis Mags

El Blanc ho tenia clar: a través de la força i la sorpresa, canviaria el món. Començaria per controlar la por, provocant-la en uns, amb l’amenaça de la guerra, i disfressant-la en altres amb promeses de grandesa i heroisme atemporal.

El Ros també ho tenia clar: darrere els murs de la seva torre, es dedicaria a la comprensió i acceptació de l’univers, vigilant de no intervenir-hi gaire i que ningú ho pogués fer.

L’únic que no trobava el seu destí era el Negre. Aquest dubtava entre les ensenyances dels altres dos, més vells i més savis que ell. Les dues vies li semblaven interessants i, malgrat tot, millorables. Com que les preguntes que feia molestaven les ments il·luminades dels altres reis, aquests es van acabar cansant. La situació s’havia tornat insostenible i ells n’eren responsables. Per primer cop en la història, el rei Blanc i el rei Ros es posaren d’acord: entre els dos, van immobilitzar el rei Negre i el van llançar per la borda.

Punt i seguit, van continuar els seus camins. Un va destrossar la meitat del planeta amb guerres i l’altre va rematar la feina, afamant als que quedaven. La pau va regnar per sempre més.

El vestit de l'emperador

Hi havia una vegada un país on els súbdits estaven tan ensinistrats que no només elogiaven el vestit invisible del l’emperador, sinó que anaven a fer-se la roba al mateix sastre. La vida transcorria plàcidament entre somriures i aplaudiments destinats a amagar la vergonyosa metamorfosi del líder. De tant en tant, remors innocents sobre el seu cutis enfosquit acabaven amb orelles tallades i un parell de morts a la forca. El que quedava de l’any només se sentiren lloances.

A primers de gener, inesperadament i tapant-se la boca, algú va assenyalar amb el dit la forma quadrada del cap imperial. Uns dies més tard, un riure catàrtic va sacsejar les files d’aduladors mentre l’emperador provà de baixar les escales rodolant perquè s’havia quedat sense mans ni peus. Quan va perdre la parla i es va dedicar exclusivament a segellar decrets, els botxins ja no van donar l’abast. Les persones desapareixien al mateix ritme que els trets personals del prohom.

El més curiós no va ser descobrir que el poble sencer portava anys agenollant-se davant d’una bossa de mà, vella, negra, tacada i indiferent que ocupava el tron de l’emperador. Sinó que, durant mesos, ningú va gosar agafar-la i tirar-la a les escombraries.

Mosquits

S’aixeca del llit a poc a poc, amb cura de no despertar la seva dona. El raig de sol que s’esmuny per la finestra mig oberta li ha recordat de cop que ja és primavera. I que té moltes, moltes ganes de fer la volta a l’estany. Després de les nits glaçades, buides de somnis, l’hivern es comença a fondre sota la imminència del desig. Amb dits inquiets i cames inestables, en Tito remena al fons de l’armari: només queda un grapat de cereals, massa secs, que fa baixar amb un glop de cafè d’ahir. Els peus se li’n van sols. S’entafora la gorra verda de caçador i surt tentinejant, decidit a menjar-se el món.

Quina sort ser viu en un dia com avui!, pensa, tot meravellat, inspirant l’aire fort del matí i fregant-se els ulls. Gairebé no es creu la realitat de les fulles noves, dels núvols perfumats, de l’aigua que vibra irresistible als seus peus. De tanta felicitat, a en Tito se li obren ales i, de cop, es troba volant cap al cel.

Camuflada entre els nenúfars, la vella carpa de l’estany badalla i, com qui no vol la cosa, s’empassa en Tito, el mosquit, sense parpellejar.

Terror

Tothom es gira cap a ells i, durant un moment, només se sent el brunzit dels motors. A vegades, les mirades empenyen tan fort que fan mal. Lluitant contra el corrent, d’edats similars i pell fosca, els nois avancen pel passadís de l’avió, entaforant les motxilles en els últims buits disponibles, maldant per poder seure d’una vegada i eixugar-se la suor que intenten dissimular. No fingeixen indiferència i tampoc busquen comprensió. Ara que són a dins, després de gairebé una hora de retard, l’avió ja es pot enlairar. L’espès malestar general s’esvaeix en sentir les olors del menjar que s’està escalfant en els microones. Les mirades descansen.

En cada vol acostuma haver-hi com a mínim un personatge especial. Algú que no s’adona del que passa i que es desperta a contratemps. La Mar és una d’aquests personatges. Sense maquillar i sense complexos, amb els cabells recollits amb una cinta descolorida, sense pírcings, ni arracades, ni polseres, tan concentrada en el llibre que llegeix que ni ha vist entrar els joves. Aixeca la mirada, sorpresa, i gira els genolls cap al costat, quan un d’ells, amb camisa de quadres i jaqueta de pell negra, li demana passar cap a la finestra. Hesita un moment abans d’enganxar-se als seients de davant, d’esquena a ella i mirant de no tocar-la. Es deixa caure a la cadira i busca el telèfon amb moviments febrils. L’hostessa acaba d’avisar que està prohibit l’ús dels aparells electrònics fins a noves ordres, però sembla que ell no l’ha entès, o no l’ha sentit o senzillament tant se li’n dóna, perquè pitja tecles i parla ràpid i agitat, amb algú a qui no deixa temps de respondre. Bah, deu estar molt enfadat. La Mar hi empatitza i desisteix de repetir-li l’advertència. De cua d’ull comprova que el noi ha deixat de parlar i ara fa servir el mòbil per fotografiar coses a través de la finestreta. No hi ha res a fotografiar, a fora, o al mínim ella no hi veu res, i això la sorprèn. Quan el seu veí amplia el zoom, només distingeix avions. Les ales, els motors de sota, la pista. Un altre friki de l’instagram, segurament. Gira el cap, incòmoda per la seva pròpia xafarderia. Malgrat tot, s’estranya en veure que tanca el mòbil just quan l’avió s’enlaira i el paisatge de sota es comença a esplaiar en el seu angle. El deuen interessar els avions. O els aeroports.

L’home no s’ha tret la bandolera que porta creuada per davant, tampoc la jaqueta de pell negra. Sense cap motiu específic, la Mar ja no sent l’habitual solitud tranquil·litzadora dels espais públics. Aquesta ha cedit el lloc a un deix de neguit. Mai havia pensat que algun dia es podria sentir amenaçada per la presència d’algú al costat. Molesta, sí. Però amenaçada... I segurament, si algú li arriba a dir que vagi amb compte amb un tipus determinat de gent, l’engegaria de seguida. Així i tot, no entén per què filmava els avions. Per què no es treu la jaqueta. Per què agarra tan fort la bandolera i per què li tremolen les mans... Li agrada l’anell que porta a l’índex dret, plata filigranada amb una pedra negra molt grossa. Un anell antic, diria. Aixeca la mirada i es troba amb la d’ell: forta i glaçada, com un cop de puny. Els dos reconeixen la por interrogant en els ulls de l’altre i es giren al mateix temps.

La Mar sent dins del pit un pes que puja i que no pot evitar: com un cop de calor, la sorpresa es transforma en pànic, irracional i confús. Sent els músculs dèbils i un zumzeig de mosquit que li forada el cervell. Podria ser un terrorista. Qui sap si és un terrorista. Deu ser un terrorista. Dins la incertesa, una primera reacció, més instintiva i avergonyida que raonada: ha de fer alguna cosa, no pot quedar-se paralitzada, aquest home pot ser un perill, podria matar tothom, ella ho sap, ho ha d’impedir, ha de demanar ajuda, com, a qui, la veuria, escriure una nota, fer alguna cosa, ha de fer alguna cosa, ha de fer alguna cosa. Prou. Para. Prou de bogeries.

La sorprèn la normalitat de les seves pròpies paraules, que surten soles.

–És la primera vegada que volo, estic una mica nerviosa, no facis cas, i tu.

El noi assenteix amb un gest, sense somriure, i ella es fixa en els auriculars que li pengen pels costats de la cara. No els hi havia vist abans. Qui sap si l’ha sentit. Qui sap si l’entén. No diuen res més i, ara que està concentrada, li sembla sentir la música que escolta, alta i monòtona. Més que sentir l’endevina en el ritme nerviós dels seus genolls. Els porten el menjar i, per un moment, la tensió s’esfuma. Ell ha rebutjat la safata amb un gest gairebé imperceptible. Continua fitant la finestra i movent les cames. La Mar mastega cent vegades un tros de carn fins que s’adona que no té res a la boca i que tots els llibres que li emplenen la memòria no serveixen per res: pot ser que al seu costat segui una persona perillosa i ella no té ni punyetera idea què fer. Als llibres ningú no sap que algú matarà un altre abans de fer-lo.

–A mi m’agrada el menjar de l’avió.

 Sembla que parla sola però, a poc a poc, s’anima i gesticula de manera exagerada, fins que ell es gira un parell de centímetres cap a ella. Aquesta vegada es treu un dels auriculars i fins i tot assaja una ganyota més amable. La noia ho té cada vegada més clar: parlar-hi, intentar distreure’l, alguna cosa el delatarà i llavors ella buscarà una excusa per aixecar-se i...

–Està bé. –Parla sense accent.– Si em permets...

El noi se’n va cap a la cua de l’avió, sense donar-li temps de reaccionar. Els minuts passen ràpid, mentre intenta decidir si hauria de parlar amb algú del personal, o potser amb aquell senyor de l’altre costat, que està llepant la cullereta de postres, però fa una cara tan d’estúpid, o millor amb la dona que seu davant d’ella, merda, diria que dorm... Ningú no sembla adonar-se de res i la incertesa li escalfa el front: i si s’equivoca, i si s’ha tornat paranoica, com d’altres que veu cada dia al carrer, els que s’aparten per deixar passar algú d’una raça diferent, i si... Ara el temps passa més a poc a poc i es pregunta què hi deu fer, per què no torna, i qui sap si està ja preparant la bomba, i si tot està fet, i si...

–Perdona.

S’aixeca d’un bot i el deixa passar. Fa bona olor, com si s’hagués posat colònia. Deu ser per tapar alguna olor especial, alguna cosa diferent. I si... S’empassa saliva i se’l mira de front. Ara ell li respon amb un somriure de debò. La noia capta la mirada cap al seu pit, ràpida i dissimulada, però mirada, al cap i a la fi, alguna cosa concreta, algun tret que el fa semblar humà... Això li dóna una idea. No sap gaire com va tot això, no està acostumada a flirtejar, però recorda una pila de llibres on els instints passen per sobre de tot, feina, deure, honor, seny. Ho provarà. El que sigui abans d’acceptar que no hi ha res a fer. Comença a moure’s al seient i, matusserament, apropa la seva cama a la del noi. Quan ell es gira, la Mar li ensenya la finestra, li parla del mar, dels núvols, del temps, important és no callar. El noi somriu de nou, però retira la cama. No contesta. Ella s’hi acosta una mica més. Gairebé pot sentir els moviments inquiets dels seus dits. El pregunta on viatja, i riu forçat quan ell aixeca les espatlles i es posa mig d’esquenes, tapant-se les orelles amb els auriculars.  

Ja no sap què fer. Si és un terrorista, i cada cop està més segura que ho és, tot això acabarà malament. Encara que faci veure que dorm, la Mar li veu els punys tancats i el pit agitat. Dues gotes de suor li regalimen per sota la cella gruixuda. I llavors és quan sent por de veritat, com aquell dia que la mare va sortit sense dir res i ella es va quedar sola i només tenia cinc anys i tenia fred i no sabia si la mare o algú tornaria amb ella mai més. Por. Mira al seu voltant: la gent badalla, algun llegeix la revista de la companyia d’avions, d’altres miren els mòbils o les tablets, uns quants ronquen. Potser tots moriran. Potser l’home de la jaqueta de pell els matarà a tots. Aviat. S’imagina les mateixes persones amb els ulls esbatanats i les boques obertes, flames que surten per tot arreu, cossos que es fragmenten a càmera lenta, membres que floten per l’aire, crits, crits, crits... S’abraça els genolls i amaga el cap a la falda, com quan era petita. No era pas dolenta la mare, només estava cansada. Sempre arribava tard. Recorda de sobte la seva mà fresca sobre el front, gairebé ho havia oblidat. Els arbres amb fulles vermelles de camí cap a l’escola. La biblioteca de la universitat, la foscor protectora. Sent els genolls tremolant, i li sembla que s’ha acabat la por, només queda el fred i les ganes d’anar-se’n, de deixar-ho córrer, que tot s’acabi...

El noi es gira, incòmode. Fa estona que la sent i no sap què fer. Ha estat aguantant les ganes de vomitar per no molestar-la i fer-la aixecar, perquè veu la seva esquena sacsejada d’emocions que semblen terribles i veu la seva cua de cabells indefensa i sent l’olor de llàgrimes i moltes, moltíssimes ganes d’abraçar aquella esquena, de bressolar-la i de sentir la seva veu dolça i estranya. Té tantes ganes de tocar aquell cos i aquell dolor que gairebé s’oblida de la seva pròpia angoixa i de la necessitat que el maleït vol s’acabi i torni a tocar de peus a terra i torni a ser una persona normal. Té moltes ganes d’estimar aquella noia desconeguda a qui li sembla conèixer de tota la vida. De molt abans d’agafar el seu primer vol.

El senyor i la senyora H.

La malaltia d’en Stephen era força coneguda: només podia processar idees que sortien d’ell mateix. Com a conseqüència, el món exterior es difuminà a poc a poc i, un dia, tot esdevingué opac: sense vies de comunicació, la seva intel·ligència estava condemnada a l’oblit.

Hi havia, però, algú que el va seguir dins la foscor, ben abraçada als seus osteòfits egoistes. De petits li transcrivia els deures, de grans li endreçava les idees en discursos i articles. Mentrestant, li planxava els pantalons, paria fills bipolars i cuinava estofats olorosos. L’única cosa que esperava la senyora H. era un petit reconeixement: un gest d’amor que li compensés els sacrificis i l’anonimat, un gràcies per haver-ne estat la veu i el software. Un gest que mai va arribar-hi.

Dins el seu cor fidel, la venjança es va insinuar com a possible compensació. Monitorar i hackejar la genialitat masculina, ara reduïda a un grapat de neurones connectades al múscul de la galta, va ser fàcil. Un sol múscul. Una ment encongida. Amb mans dolces i implacables, la senyora H. va acabar controlant el que Stephen veia, pensava, somiava. Ella decidia si tocava mirar l’escot de la infermera. O la galàxia M31. O res.