diumenge, 18 de novembre de 2018

El cementiri

Geometries efímeres. Geometries efímeres. La Cora tenia el cap ben lluny, a la llum matinera que cada dia, amb diferències horàries a penes perceptibles, dibuixava el perfil de la reixa de la finestra, en forma de creu, sobre la tauleta del menjador. Els contorns exactes de la imatge, intocables en el sentit més literari de la paraula, i la seva puntualitat gairebé mística l’inquietaven, amb aquella sensació de trobar-s’hi davant d’alguna revelació de la qual no sabia treure’n el significat. Cora era una arquitecta poc típica, de les que buscaven essències abans que profit. Després d’anys divergents, havia aconseguit el somni de qualsevol jove, viure de la feina i treballar del que li agradava. Feia cases i gaudia en passar-hi per davant i veure-les habitades.
En Ion l’esperava a dalt del turó, amb la seva habitual indiferència. Ni rastre de sentiments negatius. El món rutllava i ells dos feien una parella perfecta. La casa que llogaven a l’estiu no l’havia fet la seva dona, tampoc era el seu estil. Al principi, ell buscava l’oblit després de mesos de mentides obligades, i havia convençut la Cora que aquell lloc ‒amagat entre muntanyes est-europees tenia alguna cosa màgica i que necessitaven passar-hi uns dies a soles, lluny de tot. Les finestres, obertes, deixaven voleiar cortines de fil blanc. Van entrar-hi, acompanyats del verd intens que il·luminava les parets. Des de la terrassa, sota la calitja d’estiu i les branques d’arbres salvatges, es veien els teulats esquerdats. Pomes encara verdes s’hi podrien a sobre, sense ningú que les collís. Olor d’herba acabada de tallar i vols rasants d’orenetes. Molt a prop, a tocar de la casa, impactava el blanc de les creus. La Cora es va fer enrere, instintivament. El cementiri. Un cementiri gran, amb tombes estirades al sol i creus de pedra dura, desvergonyit i estrany, al mig del que havia de ser el seu espai de descans.
‒Però...
En Ion li va agafar la mà i l’hi va amanyagar.
‒Tranquil·la. No passa res. La casa és preciosa. I l’aire és per morir-s’hi.
Van riure al mateix temps, l’acudit, volgut o no, hi encaixava perfectament. D’acord, un cementiri. Entre les cases. Conviure amb els morts. La gent d’allà devien ser ben bojos.

Per més que van provar d’ignorar-lo, al principi la Cora va tenir malsons i en Ion callava massa, massa pel·lícules de zombies i massa records de gent que s’havia mort. Passats els primers dies, les incomoditats van tombar cap a una altra dimensió: en lloc de sentir-se vigilats, com intrusos en un món desconegut, van començar a sentir-se acompanyats. Com si les seves paraules o els seus pensaments tinguessin ressò, com si la natura que voltava la casa els escoltés i entengués coses que ni sabien que habitaven el seu interior. Coses sense noms. Silencis plens de significats.
S’hi van acostumar tant que al cap de sis mesos ja havien decidit comprar la casa. Cada matí prenien el cafè davant de les files de creus blanques, amb noms llargs sota fotos gastades. Oloraven el blat acabat de segar i callaven junts. A la tarda feien caminades llargues i es paraven a xerrar sobre temps i univers amb les iaies assegudes davant de les cases o als bancs del cementiri. Saludaven els nens que corrien darrere les gallines o que robaven albercocs verds d’arbres que no pertanyien a ningú. A poc a poc van anar coneixent tots els veïns, tant els vius, com els morts. Geometries eternes, pensava la Cora, mentre dibuixava plànols de cases, cada cop més senzilles i obertes, integrades entre arbres i tombes. El paisatge, amb els seus trets humanitzats, els reconciliava amb el propi passat. Les pors es diluïen en la buidor aparent i la vida i la mort, barrejades, semblaven haver trobat el seu destí.
Ni es van adonar quan va passar el primer estiu i les fulles de les pomeres van desvestir la blancor del cementiri amb més cruesa que mai. Les creus es van tornar més grans i semblava que s’hi anaven apropant. En vespres de tempesta se sentien cruixits de troncs espantats. La fullaraca es va apilonar en muntanyes davant de la casa. Després va arribar l’hivern. El vent es colava entre les escletxes i les ombres dels arbres ballaven com fantasmes encadenats. Refredats i, de nou, melancòlics, la Cora i en Ion es van plantejar vendre la casa però, en pensar-s’ho millor, ho van trobar infantil. Els morts eren morts. No marxarien dels seus llocs. Ells dos tampoc ho farien.
A la primavera, el verd va explotar amb més força que l’any anterior. Les pomeres es van quedar prenyades de més flors. Les moreres van vestir la tanca rovellada del cementiri. Les heures es van enfilar per sobre les creus i els retrats dels morts van tornar a agafar color.
Llavors va ser un no parar. Els cicles es succeïen inexorablement en la casa i en els seus habitants. Cada any els arbres creixien més ufanosos i les creus es veien menys. Temporalment, a l’hivern es deixaven veure, just per recordar-los que encara hi eren, que no estaven sols. La Cora i en Ion es van instal·lar definitivament a la casa de davant del cementiri, van tenir fills, i altres alegries, i nets, van superar obstacles, van passar vacances familiars i sorolloses, van crear vincles i els van desfer, van envellir i van ressuscitar els matins solitaris, amb cafè a la terrassa, sota la vinya curulla de raïms que es podrien a poc a poc, deixant enrere aromes intangibles. El cementiri, com la seva joventut i les seves frustracions, gairebé s’havia esvaït del tot. Amb prou feines podien veure una fulgor blanca de tant en tant, en nits de lluna plena o en migdies d’agost, entremig del verd omnipresent. Tot estava en pau, tot s’havia barrejat i tots s’havien acostumat els uns als altres, els morts i els vius.

A vegades, quan la calor pujava i els grills es tornaven nostàlgics, hom podia veure la Cora i en Ion, asseguts en el banc de davant de casa i explicant històries de quan encara mesuraven el temps en dies i nits i passes i quimeres. No estaven sols. Al seu costat, la lluna tocava notes musicals sobre les creus. Els morts, vestits amb les seves millors gales i estirats a l’herba amb els braços sota el cap, comptaven estrelles fugaces. De tant en tant feien alguna pregunta i somreien, tot assentint.

Cap comentari:

Publica un comentari

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.