diumenge, 17 de juny de 2018

El vestit de l'emperador


Hi havia una vegada un país on els súbdits estaven tan ensinistrats que no només elogiaven el vestit invisible del l’emperador, sinó que anaven a fer-se la roba al mateix sastre. La vida transcorria plàcidament entre somriures i aplaudiments destinats a amagar la vergonyosa metamorfosi del líder. De tant en tant, remors innocents sobre el seu cutis enfosquit acabaven amb orelles tallades i un parell de morts a la forca. El que quedava de l’any només se sentiren lloances.
A primers de gener, inesperadament i tapant-se la boca, algú va assenyalar amb el dit la forma quadrada del cap imperial. Uns dies més tard, un riure catàrtic va sacsejar les files d’aduladors mentre l’emperador provà de baixar les escales rodolant perquè s’havia quedat sense mans ni peus. Quan va perdre la parla i es va dedicar exclusivament a segellar decrets, els botxins ja no van donar l’abast. Les persones desapareixien al mateix ritme que els trets personals del prohom.

El més curiós no va ser descobrir que el poble sencer portava anys agenollant-se davant d’una bossa de mà, vella, negra, tacada i indiferent que ocupava el tron de l’emperador. Sinó que, durant mesos, ningú va gosar agafar-la i tirar-la a les escombraries.



Cap comentari:

Publica un comentari

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.