diumenge, 11 de novembre de 2018

El gran elefant blau


Va passar molts anys preparant el viatge. Dies transparents i nits sense dormir, sacrificis convertits en somnis... El gran elefant blau. I tant que existia, no en tenia cap dubte. El que no havia pensat era que li costaria tant allunyar-se de la seva dona. Perdre la seva mirada. Quina opció tenia, però. Quin sentit tindria la vida si hi renunciava.

Se’n va anar.
Les pistes apareixien i s’esfumaven com la calitja d’estiu. Era molt més difícil del que havia imaginat: les valls mortes no s’acabaven mai, els arbres fossilitzats marcaven camins circulars, les pedres semblaven calaveres, les cendres emboiraven la vista... De tant en tant diluviava i l’esperança renaixia, perfilant ombres fugisseres. Fins que se li trencaren les últimes botes i no li quedaren diners per comprar-ne més, no va pensar en tornar-hi. Era dur fer-ho sense haver-lo trobat.

La porta de casa s’havia descolorit i les finestres deixaven passar l’aire fred. En veure’l, la seva dona es va tapar la cara amb mans enteranyinades d’arrugues. Ell les hi va apartar amb dits tremolosos. Anhelava sentir-la de nou. Darrere l’abandó i la tristesa, els ulls de l'estimada no havien canviat gens. Dins les seves ninetes, dos grans elefants blaus somreien, malgrat tot, feliços.




Cap comentari:

Publica un comentari

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.